|
cromets #guanyats
|
|
Cromet 10. Sèrie parlars catalans Cromet de l'Ebre
cromets 8:25 a. m.Lo parlar de les terres de l'Ebre: Catalunya Sud. Existeixen diferències importants entre l'hemisferi Nord i l'hemisferi Sud, diferències abismals. Existeixen diferències a la península ibérica Nord i la Sud, i per la mateixa regla de tres Catalunya Sud és diferent a la Catalunya Nord. Per què? Pos natros no fem castells pero fem correbous, i una Festa Major sense bous no és festa. De menut (tinc 39 anys) ja dient que a les festes d'aquell any no habrien bous, i tota la gent del poble davant de l'Ajuntament cridant: VOLEM BOUS, VOLEM BOUS, VOLEM BOUS !!!. I havien bous, perque sino, bueno... No patixques que los xiquets nomes sortiran a la "confitera", li dia mon pare a dalt del carafal a ma mare i ma güela. I después, minjavem almejes, catxels, baijoques i abadejo. Lo burro no, ell aufals. Pero lo mano li donava alguna auliveta. Lo tio Paquito no anava als bous. Sempre me dia que ell havia segut roig, catalá i del Barça. Lo dia que van passar los Reissos no me van dixar molt de fato. I ell me va dir: - "Qué encara no has aubrit este joguet". -"Paqué, avui és dimats i potser u aubriré alego", li vaig contestar yo. - Xeic!, vale, vale, andossiau. De totes maneres lo vaig agarrar, i minjant una maçana vaig anar rápit a casa perque tenia que agranar i llimpiar lo espill antes de que arrives la teta. Xalava molt de xicotet. Agarrava un poal i un meló de moro, i com un onso, escarritxava als iaos i fea un xiulit. A llavons me maldaven perque era un xicuelo molt dolent, pero yo m'acotxava, me n'anava a gitar i me tocava lo melic. Aquell dia vaig boçar i men recordo d'haver fotut quatre carcaços damunt de cotó en pèl. Bueno, un bessito i hasta lo juí final. Webxafardera Joan M. Brusca i Miralles webxafardera Cromet 9. Sèrie "Cromets de lectures recomanades" ( tret del suplement de cultura de l'Avui de dijous 10 de gener)
cromets 8:51 a. m.Eines ben esmolades per aprendre a escriure ASSAIG JOAN JOSEP ISERN Andreu Ayats, L'aventura de narrar. Edicions Octaedro-Accent. Barcelona, 2001. Isidre Grau, L'arquitectura del conte. Edicions Octaedro-Accent. Barcelona, 2001. Gabriel Bou, Iniciación a la poesía. Edicions Octaedro-Accent. Barcelona, 2001. Teresa Martín Taffarel, El tejido del cuento. Edicions Octaedro-Accent. Barcelona, 2001. Ara fa quatre anys la majoria dels crítics i escriptors que havien tirat endavant a Barcelona el projecte de l'Aula de Lletres, la primera escola organitzada per ensenyar de manera sistemàtica els oficis de l'escriptura, va separar-se de l'esmentat projecte, va constituir-se en cooperativa i va posar en marxa l'Escola d'Escriptura i Humanitats de l'Ateneu Barcelonès, que continua funcionant a ple rendiment i satisfacció. Algun dia s'haurà de parlar amb més detall del paper que juguen a l'hora de formar lectors amb criteri i autors amb un mínim de competència literària els nombrosos tallers, seminaris i escoles d'escriptura que d'uns anys ençà es van fent i desfent arreu de casa nostra. El primer factor -el de formar lectors- és de difícil avaluació. El segon, en canvi, no tant i ja es poden enumerar alguns autors -Roser Rocamora, Germán Maeztu, Joan Torrents i un llarg etcètera- amb llibres publicats i fins i tot premiats que han passat per alguna escola d'aquest tipus. A part de la feina docent del dia a dia n'hi ha una altra de més llarg abast que és la que podríem definir com establir doctrina. És a dir, deixar fixats en un suport d'àmplia difusió els conceptes teòrics bàsics damunt dels quals sembla que funciona aquesta cosa tan etèria de la creació literària. Això és, si fa no fa, el que s'ha proposat l'equip de l'Escola d'Escriptura i Humanitats de l'Ateneu Barcelonès, que, en col·laboració amb l'editorial Octaedro, acaba de treure al carrer els primers quatre llibres del que es preveu una llarga sèrie sobre el tema. INICIAR-SE EN POESIA El catedràtic Gabriel Bou estrena la col·lecció amb Iniciación a la poesía, primera entrega d'una obra de més ampli abast que, sota el títol general de La poesía y sus lecturas, tindrà molt aviat un segon volum complementari del que ara ha vist la llum. En el seu llibre d'ara Bou fa una detallada introducció del que podríem anomenar les regles del joc de l'art lírica. Ens parla dels gèneres en la literatura clàssica, de la poesia i del poema, de conceptes profunds com ara l'emoció i la gràcia creadora, la intuïció i la inspiració poètiques i ens obre la porta al suggestiu món de les imatges, els tòpics i els símbols. El tejido del cuento, de la professora Teresa Martín Taffarel, és un passeig per la història del conte i per l'evolució de les seves diferents tipologies. Partint de la premissa que el mot text comparteix arrel llatina amb el mot teixit, l'anàlisi dels conceptes que se'n deriven -fil conductor, trama per ordir...- ens situen en el centre neuràlgic d'aquest viatge a través de la tradició contística que l'autora ens proposa. Un viatge que, d'altra banda, compta amb guies tan fiables com ara Julio Cortázar, Edgar Allan Poe, Horacio Quiroga i Jorge Luis Borges. LA PASSIÓ DE NARRAR El llibre d'Andreu Ayats (Vic, 1962) marca un notable punt d'originalitat ja que es decanta molt més per l'expansió emocional que per la contenció acadèmica. En el pròleg Ayats ens explica que, en els seus orígens, el llibre s'havia de dir Narrar amb ofici, però que a mesura que s'anava endinsant en la seva redacció el concepte d'ofici anava cedint espai a l'arravatament propi de les aventures, a l'excitació del camí iniciat amb il·lusió però també amb incertesa. Ayats s'endinsa molt més en el terreny de la pràctica creativa que els seus companys de col·lecció que fins ara s'han comentat. I ho fa emparant-se en l'influx de set autors i autores de gran categoria: Mercè Rodoreda, Joan Fuster, Quim Monzó, Jesús Moncada, Jaume Cabré, Maria Barbal i Vicenç Pagès. A partir de les seves obres respectives ens parla de coses com, per exemple, la secreta alquímia que permet el trànsit de la idea al text, la força del suggeriment, els misteris del punt de vista i de la veu narrativa o els elements mínims que han de configurar una història perquè esdevingui trama, és a dir, estructura narrativa coherent i creïble. Podríem dir, doncs, que L'aventura de narrar -que a tall de subtítol té una frase ben engrescadora: L'ofici de narrador i els seus moments inefables- és una esplèndida porta d'entrada als plaers i als dolors que comporta el fet de crear. En canvi L'arquitectura del conte, d'Isidre Grau, és una no menys esplèndida descripció dels trucs i tècniques que cal conèixer no només per escriure contes sinó també per gaudir-ne com a simples lectors. No són precisament les pàgines d'aquest suplement el lloc més adequat per estendre's a detallar les virtuts com a narrador i com a analista d'Isidre Grau. Encara que des de fa uns mesos sembla haver-se concedit ell mateix un període de descans (que els seus seguidors desitgem que sigui com més breu millor) durant llargues temporades setmana rere setmana ens ha anat donant petits glopets de la seva capacitat per arribar al moll de l'os d'un text i per comunicar-nos de la manera més directa i clara les seves línies mestres. ESPERIT GAIREBÉ CIENTÍFIC L'arquitectura del conte és una obra estructurada amb un esperit gairebé científic que contempla de manera gairebé exhaustiva tots els secrets d'un gènere tan difícil com és el conte. Segons Grau, "el conte és un espai de llibertat creadora que té la intensitat al seu favor", i aquesta intensitat -tan fàcil de teoritzar en un mot, tan difícil d'obtenir a l'hora de la veritat- està en íntima relació amb un competent sentit de l'estructura, de la caracterització dels personatges, del tractament del temps i de l'espai, de la tècnica dels diàlegs, del domini de la llengua o del punt de vista, apartats estudiats tots ells per l'autor. Des del punt de vista metodològic L'arquitectura del conte és un llibre contundentment didàctic. Isidre Grau se centra en sis contes concrets de Poe, els germans Grimm, Txékhov, Kafka, Karel Capek i Les mil i una nits que reprodueix al començament i que utilitza com a exemple pràctic dels ensenyaments de cada capítol del seu manual. El resultat, com no podia ser altrament, és un llibre savi i senzill que ajudarà molts lectors i escriptors a caminar pel món suggerent i complex del conte. Per dir-ho amb paraules del mateix Grau: "El conte literari és una ocasió per extremar la intel·ligència". I això, vistos els temps que corren, comença a ser un article de primera necessitat. Cromet 8. sèrie. Cromets guanyats a la premsa. Aquest cromet l'he triat especilament perquè el disfruti el meu gos. Broc, que ja sabeu que també col.labora amb nosaltres de tant en tant.
cromets 7:47 a. m.Cartes animals amb un rerefons molt humà Toon Tellegen, Cartes de l'esquirol, de la formiga, de l'elefant, de l'ós... Traducció de Ferran Bach. Il·lustracions d'Axel Scheffler. (També en castellà: Cartas de la ardilla, de la hormiga, del elefante, del oso... Traducció de Herlette van Ree). Edicions Destino. Barcelona, 2001. A partir de 7 anys. En una situació normalitzada, els animals d'aquesta mena de conte epistolar s'escriurien correus electrònics. Però tenint en compte que els animals són més llestos del que sembla, saben molt bé que, sense el cable, al bosc o a la selva, és inútil pretendre establir cap mena de comunicació pel perill de quedar arruïnat per mor de la feblesa dels pals de telèfon. Les cartes, per tradició, a la terra dels animals, circulen millor, gairebé sempre empeses pel vent. L'autor d'aquest llibre, Toon Tellegen (Holanda, 1943) és metge de professió i autor de reculls que tenen com a protagonistes els animals amb els quals va començar a festejar literàriament el 1984 i que des d'aleshores no ha deixat, creant personatges molt populars entre els lectors dels Països Baixos com els quatre principals que donen peu al títol d'aquestes Cartes... PRIMERA PROPOSTA El recull s'obre amb una carta que l'elefant fa al cargol. "¿Un dia podria ballar amb vostè, damunt de casa seva?", li diu el de la trompa al de les banyes. I, és clar, només una proposta així ja enganxa el lector que s'imagina el fardell de quilos del paquiderm damunt de la pobra closca del bover. ¿I aquesta que la tortuga escriu també al cargol?: "Benvolgut caragol, per desgràcia tinc pressa. ¿Què he de fer? Afanya't. La tortuga". A partir d'aquí, respostes i contrarespostes -una oportunitat per recuperar les bones maneres espistolars- que mantenen la diplomàcia suficient i la dosi de bona educació perquè ningú no s'ofengui quan allò que ens demana no ens ve de gust de complimentar. El repertori de Toon Tellegen és d'aquells llibres per a totes les edats. ¿Totes? ¿Qui dubta que els adults retroben en aquesta mena de contes per als més petits alguns dels seus ideals perduts? El cargol s'excusa amb l'elefant, el talp es fa cartes ell mateix, l'esquirol acompanya la carta amb regals per a la formiga, l'ós demana teca, la girafa s'ho mira des de dalt, una cuca de llum escriu una carta fluorescent a una papallona de nit... L'elefant, però, és qui manté el ritme del relat, trencant allò que és possible cada vegada que entra en escena: té el capritx de fer-la petar dalt de la copa d'un arbre, navega amb un rai o vola com un ocell. L'estil epistolar va trenant una història entrellaçada entre els diversos animals del bestiari de Toon Tellegen, que sembla que no faci cap esforç per inventar-se una trama sinó que es deixi emportar per allò que els mateixos personatges li dicten en cadascun dels seus escrits: la feblesa d'uns, l'enveja dels altres; la hipocresia d'uns, la noblesa dels altres; l'honestedat d'uns, la traïdoria d'uns altres; la generositat d'uns, la cobdícia d'uns altres; l'amor d'uns, l'odi d'uns altres... Gairebé així de senzill. Així i amb un complement d'il·lustracions que no obliden el seu paper de coautoria i que s'escampen per totes les pàgines amb imatges fragmentades, que perfilen cadascun dels animals personificats, que recreen un món extremament personal de l'autor dels dibuixos. L'edició és conscient de la força del llibre i manté un nivell de qualitat i en cartoné que difícilment permet que les Cartes... et caiguin de les mans. |
|