Dimecres, 21 de març
Els calendaris assenyalen el 21 de març com l'inici de primavera. I ens ho haurem de creure.
Malgrat l'eterna primavera que vivim des de fa uns anys. Malgrat el fred hivernal que ens gela aquests dies.
El temps s'ha tornat boig, se sent a dir. El temps fa el que sap i pot. Com les papallones.
Sofisma sobre el vol de la papallona dels oms
Martí Domínguez
Ian McEwan, en la seua novel·la Expiació, escriu: “Una nit, en un sopar formal, un professor de ciències, delerós de parlar, havia assenyalat uns insectes que giraven sobre un canelobre. Ell li havia dit que el que els atreia era la impressió visual d’una obscuritat encara més densa a l’altra banda de la llum. Encara que pogueren ser devorats, havien d’obeir l’instint que els empenyia a buscar el lloc més fosc a l’altre extrem de la llum, i en aquest cas es tractava d’una il·lusió.” A la protagonista de la novel·la aquella explicació li va semblar un sofisma. “Com s’atrevia algú a conèixer el món a través dels ulls d’un insecte? No totes les coses tenien una causa.”I potser tenia raó. Com saber el que realment guia els passos d’un insecte? Ho pensava aquests dies passats mentre resseguia el vol d’una papallona dels oms (Nymphalis polychloros), que havia passat tot l’hivern refugiada en un petit forat d’una alzina. Com altres nimfàlids, la papallona dels oms passa l’hivern amagada, sovint en una cambra fosca (les golfes de les velles cases), de vegades en coves o en altres amagatalls naturals. I aquella papallona, que feia els seus primers vols a mitjan febrer, tenia les ales esquinçades i gastades, com si el pas de l’hivern haguera estat particularment dur i rúfol.
Com m’indica l’entomòleg Constantí Stefanescu, les erugues s’alimenten d’oms, xops i altres arbres de ribera; és una espècie univoltina, que tan sols té una generació: és a dir, que el seu cicle biològic s’allarga prop d’un any, de vegades fins i tot uns mesos més. Una vida molt llarga i a vessar de perills. Potser per això, el seu camuflatge és tan perfecte, i quan la papallona es posa en el tronc d’una alzina o en un mur vell, es fa molt difícil de descobrir. El seu vestit críptic és el que la protegirà durant molts mesos, esperant el final del l’hivern. Però quan per fi alça el vol, les seues ales ataronjades, amb un punt de vermell, tenen una inesperada bellesa, quasi com qui desplega una bandera de vellut carmesí. Quan comença a escalfar el sol, els mascles busquen un territori i des de la seua talaia esperen el pas d’una femella, que cerca aliment entre les primeres flors dels fruiters o dels esbarzers. I quan aquesta entra en el seu territori, el mascle l’empaitarà i es produirà el vol nupcial, de vegades assolint altures sorprenents, en un remolí d’arravatament, de passió, com si tots aquells mesos encalafornats en un amagatall hagueren despertat en tots dos el més irrefrenable goig de viure.
Aquell vol de la papallona mascle de l’om és el seu últim vol. L’instint l’empeny a reproduir-se i alhora aquesta pulsió marca el seu final. Aquell vol, com el de l’arna que es dirigeix a la flama del canelobre, acabarà fatalment. En aquest cas, morint continua vivint, perquè reproduint-se dispersa els seus gens. Però la papallona no ho sap, no sap si es tracta o no “d’una il·lusió”. Respon als seus estímuls, com també la femella, que després de la còpula buscarà les plantes més adients on pondre els ous. I poc després morirà, d’esgotament i vellesa.
En certa manera, la nostra vida recorda la d’aquests insectes. No sabem què és el que ens impulsa, què és el que ens esperona, què és el que ens fa aferrar-nos a la vida. Si allò que ens guia és una il·lusió o una realitat que fructificarà d’alguna manera. Si aquella llum ens conduirà a un atzucac, o si aquella passió no resultarà una fatalitat. Quin serà el nostre últim vol... Potser tot açò us sembla una mica sofístic, fins i tot una mica rebuscat i fat. Però com podem saber el que guia realment els nostres passos? Quan més hi pense, més senzill em sembla conèixer el món a través dels ulls de l’insecte. Molt més que a través dels nostres. Ja ho crec.
El Temps/20-3-07
Enllaços:
Ian McEwan