notes de color

Cromet 11. de la sèrie "cromets agafats en préstecs d'altres pagines literàries" Aquest de Juan Antonio Millas
Copiat de la pagina literària Textonautas

Sabor y textura de palabras. Desafíos, juegos, entrever en las palabras. La lectura en muchas posibilidades además de la simple descodificación de símbolos o traspaso de información.
Se habla del oficio del escribidor, de su arte.
Leer también es un arte y bien vale planteárselo como tal

Por Juan José Millás

Estoy leyendo un libro mal encuadernado en el que las últimas palabras de cada línea se pierden en las profundidades del lomo, de manera que para acceder a ellas hay que desviscerar el volumen. Al principio, pensé en devolverlo, pero me he aficionado a hurgar en él como en las interioridades de un centollo. Las palabras rescatadas a los entresijos saben mejor que las que están a simple vista. Parece mentira que hayan inventado un libro electrónico, que por lo visto imita la textura del papel, y no hayan descubierto un libro que se pueda chupar, como la cabeza de una gamba, para extraerle la masa encefálica. De momento, si encuentra usted un volumen mal encuadernado, lléveselo a casa, arránquele los sesos sin escrúpulos y no dude en metérselos en la boca.

A veces, para acordarnos de que las palabras tienen sabor, conviene poner dificultades entre ellas y nosotros. O leer en un idioma extranjero. Un día, volando en una línea aérea alemana, me puse a hojear la revista de a bordo y lo entendí todo hasta que caí en la cuenta de que no sabía alemán. Ahora que tanta gente se va a estudiar inglés a Londres, hay que reivindicar el don de lenguas, que consiste justamente en disfrutar de los idiomas con la boca. Si te relajas y no piensas tanto en el significado de las frases como en su sabor, lo comprendes todo sin necesidad de estudiar. Cuando las palabras sean un bien escaso, como el caviar, recuperaremos el asombro de tragárnoslas y de volverlas a la boca, como los rumiantes, para masticarlas por segunda vez. El problema es que comemos palabras a todas horas, todos los días del año.

Los monjes de clausura, que sólo pueden hablar a determinadas horas, usan el alfabeto con avaricia. Cuando los vocablos son caros, se utilizan con más gusto, porque se añora su sabor. Ese niño que balbucea sus primeras palabras asombra a toda la familia, porque en él el vocabulario es todavía una rareza. Quizá usted no haya tenido ningún niño, pero si tiene la suerte de tropezar con un libro mal cosido, cuyas palabras sea preciso extraer de sus vísceras con la perversidad con que arrebatamos las huevas al salmón, tal vez adquiera o recupere el placer de leer.

Fuente: diario EL PAÍS/España

Cromet 11. Sèrie "cromets guanyats a la premsa. Els cromets amb què juguen els nostres fill són diferents als nostres??

Mares, pares, auxili: Pokémons!!!

Pilar Rahola

L'escena l'acabo de viure mentre comprava a la carnisseria de prop de casa: el meu fill es troba amb un altre nen, que pràcticament no coneix, i que porta, com ell, dos Pokémons. Immediatament, com si fos la clau secreta d'algun llenguatge cabalístic i indesxifrable, es posen a xerrar, intercanvien cops de Pokémon, es comenten les diferències dels respectius i se senten, de sobte, immensament feliços, plenament integrats en el món que els identifica i els fa còmplices. Tenen Pokémons, és a dir, són normals, fins i tot superiors a la raça de nens que, vés a saber per quin motiu tortuós i injust de l'atzar, no en poden exhibir encara cap. I mentre tots dos escenifiquen una mena de baralla ritual entre dues gallines llefiscoses que ells asseguren que són superguerrers, les dues mares iniciem una altra mena de complicitat: n'estem fins als mateixos nassos!, amb perdó. No entenem la gràcia de la cosa (n'han tingut alguna vegada, de gràcia, els dibuixos japonesos?), no sabem per quin motiu els nostres fills s'han tornat una mena de zombis literalment capturats, abduïts diria, per aquestes gallines monstruoses, i sobretot estem autènticament escandalitzades del preu de l'addicció dels nostres fills, una addicció, altrament, que navega per terra, mar i aire: pel·lícules, cromets, revistes, ninos, peluixos, coixins, barnussos, jocs... Saben vostès que la versió miniaturitzada del bitxo val 600 peles, i diuen que hi ha uns cent cinquanta bitxos diferents? Qualsevol nino amb un mínim d'entitat supera les tres mil cuques i a partir d'aquí vostès podran pagar el que calgui per qualsevol d'aquests productes que, atès que són importats, han importat el dret d'estafar el consumidor. Em diran que patim perquè volem i que negant-nos a entrar en la roda estem salvats de l'estafa. Parlem-ne.
Primer, els nostres fills són la cadena més vulnerable i fràgil del món del consum, i res no els protegeix. De manera que són permeables a qualsevol muntatge comercial agressiu ben organitzat i, sobretot, ben publicitat. Com podem pretendre que un nen de cinc o sis anys sigui capaç d'aguantar tota l'allau de pressió mediàtica i publicitària que li ve al damunt? És clar que li modifiquen els gustos, li orienten les voluntats i, sobretot, li defineixen les preferències! I és aquí on cal preguntar-se on estan regulats els drets dels infants, de quina manera els hem de protegir davant l'agressió del consum descontrolat i quins són els deures de les grans empreses comercials. No estic gens convençuda que un nen hagi d'estar sotmès a una pressió comercial brutal, i no hagi d'estar d'alguna manera protegit. Molt protegit, diria. I no em refereixo només a qüestions d'imatges violentes -que, per cert, no tenen gaire control: els mateixos Pokémons són d'una violència terrible-, o imatges amb contingut eròtic o etcètera. Em refereixo a un segon control, el que té a veure amb la pressió vinculada a un consum fora de mida. Repeteixo, el nen és fràgil: la llei no pot ser tan permissiva que ho arribi a permetre tot. Regulació de la publicitat? Evidentment.
Després hi ha el tema dels pares. Certament podríem negar-nos a caure en el parany i obligar els fills a canviar de canal, a comprar cromets del Bambi o senzillament a veure Super3, que ve molt més de gust. Però, podem? Podem marginar els nostres fills fins al punt de convertir-los en nens estranys, allunyats de la majoria, exclosos de la nova classe social que els Pokémon representen? Un nen que està en el món Pokémon, és un nen en el món. Un nen que viu fora del món Pokémon és un nen fora del món. Personalment ho confesso: em veig incapaç de marginar el meu fill i de convertir-lo en un bolet estrany que no sigui identificable per a la resta del seu entorn. Prefereixo el pacte dia a dia, l'acotació des de la negociació, l'intent de guanyar la batalleta diària, atès que tenim perduda la guerra.
Podrien dir-me que exagero, que al capdavall els nostres fills d'ara s'enganxen a coses tan absurdes com absurdes eren les nostres dèries infantils, i que entre el Bambi plorós i la gallina guerrera no hi ha tanta diferència. Potser sí, amb uns quants matisos. Els nostres fills són tan vulnerables com ho érem nosaltres, però ells estan sotmesos a una pressió comercial voraç i extraordinàriament agressiva que no havia existit fins ara. A més, el poder de la televisió com a creadora de complicitats i d'addiccions, a banda de crear mimetismes inequívocs, és també un fenomen nou. Si li afegim el poder de les grans multinacionals de l'oci infantil, moltes de les quals amb seu al Japó (país no especialment sensible a dos sectors febles de la societat: dones i nens), el panorama és radicalment diferent. No es tracta, doncs, de la facilitat que té la infància, la infància de tots els temps, d'interessar-se per productes amb més o menys categoria (al capdavall, alguns dels contes a la vora del foc eren autèntiques ximpleries), sinó d'un fenomen nou: el nen ha esdevingut l'ham més sucós, eficaç i fràgil per a aconseguir el consum de l'adult. Som nosaltres els que consumim Pokémons diàriament, a través del xantatge emocional que ens representen els nostres fills. El mercat, doncs, ens té agafats perquè ens ha pescat amb una xarxa indestructible: la nostra condició de pares.
Crec, sincerament, que hi ha una alegria estrident en la manca de protecció de la infància. Seria llarg enumerar ara les múltiples desproteccions que pateixen els nostres fills, darrera anella en l'encadenat de sectors socials febles, però recordem només la desprotecció en matèria judicial, la prostitució, els maltractaments. Si hem arribat tard a protegir les dones maltractades, estem arribant escandalosament tard en la protecció dels nens. Ja sé que el tema Pokémon no té la gravetat dels problemes que acabo d'enumerar, però crec que forma part del problema global infantil. Certament, un nen amb estrès (i n'hi ha) perquè no ha acabat l'àlbum de Pokémon no és un nen maltractat. Però és un nen pressionat, agredit, condicionat fins a límits que no hauríem de permetre. Algun dia caldrà iniciar el debat.
Mentrestant, vinga comprar gallines evolutives que lluiten com Sandokans. Què hem de fer? Tampoc no tenien cap gràcia les tortugues Ninja i la venda de pizzes es va disparar. Però aconsello la rebel·lió persistent i persuasiva contra aquest pressió agressiva del mercat: els nostres fills no poden ser mers cavalls de Troia que devoren la nostra economia. Són fràgils, i per això hem d'aixecar barreres de protecció: per protegir-los de la voracitat del mercat. I per protegir-nos de la seva voracitat. Com? Lamentablement, i a l'espera de solucions col·lectives, cadascú haurà de trobar la manera.

Pilar Rahola. Periodista i escriptora