Dissabte, 12 de juliol
Plagi: al mercat i sense cobrar
Quan un llegeix un article com aquest , on, com aquell que no diu res, ho diu tot, li vénen ganes de provar com quedaria si canviessis una sola paraula, només una. Quan ho fas, t'adones que el resultat és exactament el mateix. Ves, de jugar tots en sabem.
El Local ( plagi dedicat a Salvador Sostres)
He descobert un local completament extraodinari. Un local que és Ítaca, Youkali. Mirin com és de meravellós que m'han demanat que no en digui el nom (per evitar cues). Respectaré aquesta demanda, perquè un prec, com diu Enric Sòria, no és una treva, car no hi ha treva. I bé, el local és una sala fosca amb una porta que no anuncia el que et trobaràs dins. I què t'hi trobes: només homes, però no homes de tarifa, homes simplement que no sabien què fer aquesta nit i han acudit a aquest prodigi d'establiment. Pagues una entrada de 15 euros, que inclou una consumició. I ja amb el gintònic a la mà recorres el local fosc ple de racons curulls d'homes que busquen. Fins ara érem les dones les qui buscàvem, i tots els locals que coneixia es regien segons aquesta tendència. Però en aquest espai, que sembla un somni, les dones som les sol·licitades, les estrelles, Lilí Barcelona. Ells esperen, ells que de vegades tenen una edat que només pronunciar-la és ja de mala educació, però ells que en tenen també, de vegades, trenta-pocs, com un tal Salvador que vaig trobar-me en un dels tombants de la capritxosa geografia de la sala i que mentre progressàvem en la mútua coneixença em demanava que li digués barbaritats a cau d'orella. Les cabines al fons, amb llit i dutxa. Quin local tan fantàstic. La humanitat avança, i per damunt de les previsions. Perquè podíem preveure que tard o d'hora la guerra de l'Iraq començaria i no podríem fer res per aturar-la, i estem convençuts que en el futur, més proper o més llunyà, trobarem la vacuna contra la sida i que la gent ja no es morirà de càncer. Però el que de cap manera no era imaginable és que finalment el destí humiliaria els homes amb el greuge de buscar. Que els posaria, vaja, al mercat i sense cobrar.
cromets 2:40 p. m.Plagi: al mercat i sense cobrar
Quan un llegeix un article com aquest , on, com aquell que no diu res, ho diu tot, li vénen ganes de provar com quedaria si canviessis una sola paraula, només una. Quan ho fas, t'adones que el resultat és exactament el mateix. Ves, de jugar tots en sabem.
El Local ( plagi dedicat a Salvador Sostres)
He descobert un local completament extraodinari. Un local que és Ítaca, Youkali. Mirin com és de meravellós que m'han demanat que no en digui el nom (per evitar cues). Respectaré aquesta demanda, perquè un prec, com diu Enric Sòria, no és una treva, car no hi ha treva. I bé, el local és una sala fosca amb una porta que no anuncia el que et trobaràs dins. I què t'hi trobes: només homes, però no homes de tarifa, homes simplement que no sabien què fer aquesta nit i han acudit a aquest prodigi d'establiment. Pagues una entrada de 15 euros, que inclou una consumició. I ja amb el gintònic a la mà recorres el local fosc ple de racons curulls d'homes que busquen. Fins ara érem les dones les qui buscàvem, i tots els locals que coneixia es regien segons aquesta tendència. Però en aquest espai, que sembla un somni, les dones som les sol·licitades, les estrelles, Lilí Barcelona. Ells esperen, ells que de vegades tenen una edat que només pronunciar-la és ja de mala educació, però ells que en tenen també, de vegades, trenta-pocs, com un tal Salvador que vaig trobar-me en un dels tombants de la capritxosa geografia de la sala i que mentre progressàvem en la mútua coneixença em demanava que li digués barbaritats a cau d'orella. Les cabines al fons, amb llit i dutxa. Quin local tan fantàstic. La humanitat avança, i per damunt de les previsions. Perquè podíem preveure que tard o d'hora la guerra de l'Iraq començaria i no podríem fer res per aturar-la, i estem convençuts que en el futur, més proper o més llunyà, trobarem la vacuna contra la sida i que la gent ja no es morirà de càncer. Però el que de cap manera no era imaginable és que finalment el destí humiliaria els homes amb el greuge de buscar. Que els posaria, vaja, al mercat i sense cobrar.
Dimarts, 1 de juliol
Robinsons i ermitans
Ja diuen que una flor no fa estiu o que l'hàbit no fa al monjo. Ara també podríem afegir que unes barbes i uns parracs no et fan nàufrag. De com superar l'estrès jugant a nedar i guardar la roba és del que ens parla aquest article de Josep Maria Espinàs.
Jugant contra l'estrès
A Glendalough, Irlanda, es conserven les cel.les que els monjos havien tallat a la roca. Ara, aquestes cel.les han estat adaptades perquè s'hi puguin instal.lar els qui volen retirar-se del món uns quants dies.
Diuen que l'èxit és extraordinari, hi ha moltes persones que "volen retrobar-se elles mateixes fugint de l'estrès". Ja em perdonaran, perquè aquesta justificació em sembla d'una falsedat i d'una pedanteria lamentables. La veritat és que farda molt avisar els amics que un es retira una setmana en una antiga cova d'ermità. Avui que són moda les solucions alternatives, aquesta variant esnob em mereix --i ho dic sincerament-- molt de respecte. "¿No ho saps? Aquest any, en comptes d'anar a relaxar-se als Alps, el cap s'ha tancat en una cova".
Només falta afegir-hi: "Li agradarà que el truquis". Perquè els mòbils i els ordinadors no estan prohibits, als llogaters de les cel.les. "Però, ¿què fas aquí dalt, tio? ¿Com se t'ha acudit, això de la cova...?" "Fabulós, noi. La soledat, el silenci... És una experiència molt forta, no sé si l'aguantaré gaire. Sort que els amics m'envien e-mails d'ànim".
Confesso que sóc bastant escèptic sobre l'eficàcia de la soledat com a eina de retrobament amb un mateix. Però en qualsevol cas, penso que no cal buscar la soledat d'un lloc exòtic per desestressar-se. La "desaparició" temporal del món habitual es pot fer en un desert, en una illa perduda o en una cel.la excavada a la roca. Però també en una habitació d'hotel de la pròpia ciutat. Sempre que no es faci saber a parents, amics, secretaris ni agents de borsa.
Perquè l'estrès es porta dins d'un mateix i la millor manera de curar-lo no és, penso, una dosi massiva de soledat espectacular i radical i tornar, després, a la tensió igualment radical de sempre. La solució més positiva, i també més difícil, deu ser imposar-se una dosi diària d'estones antiestrès. El que passa és que això no té la gràcia de jugar a fer de monjo o de Robinson Crusoe i explicar-ho als admirats col.legues
(El periódico)
cromets 3:10 p. m.Robinsons i ermitans
Ja diuen que una flor no fa estiu o que l'hàbit no fa al monjo. Ara també podríem afegir que unes barbes i uns parracs no et fan nàufrag. De com superar l'estrès jugant a nedar i guardar la roba és del que ens parla aquest article de Josep Maria Espinàs.
Jugant contra l'estrès
A Glendalough, Irlanda, es conserven les cel.les que els monjos havien tallat a la roca. Ara, aquestes cel.les han estat adaptades perquè s'hi puguin instal.lar els qui volen retirar-se del món uns quants dies.
Diuen que l'èxit és extraordinari, hi ha moltes persones que "volen retrobar-se elles mateixes fugint de l'estrès". Ja em perdonaran, perquè aquesta justificació em sembla d'una falsedat i d'una pedanteria lamentables. La veritat és que farda molt avisar els amics que un es retira una setmana en una antiga cova d'ermità. Avui que són moda les solucions alternatives, aquesta variant esnob em mereix --i ho dic sincerament-- molt de respecte. "¿No ho saps? Aquest any, en comptes d'anar a relaxar-se als Alps, el cap s'ha tancat en una cova".
Només falta afegir-hi: "Li agradarà que el truquis". Perquè els mòbils i els ordinadors no estan prohibits, als llogaters de les cel.les. "Però, ¿què fas aquí dalt, tio? ¿Com se t'ha acudit, això de la cova...?" "Fabulós, noi. La soledat, el silenci... És una experiència molt forta, no sé si l'aguantaré gaire. Sort que els amics m'envien e-mails d'ànim".
Confesso que sóc bastant escèptic sobre l'eficàcia de la soledat com a eina de retrobament amb un mateix. Però en qualsevol cas, penso que no cal buscar la soledat d'un lloc exòtic per desestressar-se. La "desaparició" temporal del món habitual es pot fer en un desert, en una illa perduda o en una cel.la excavada a la roca. Però també en una habitació d'hotel de la pròpia ciutat. Sempre que no es faci saber a parents, amics, secretaris ni agents de borsa.
Perquè l'estrès es porta dins d'un mateix i la millor manera de curar-lo no és, penso, una dosi massiva de soledat espectacular i radical i tornar, després, a la tensió igualment radical de sempre. La solució més positiva, i també més difícil, deu ser imposar-se una dosi diària d'estones antiestrès. El que passa és que això no té la gràcia de jugar a fer de monjo o de Robinson Crusoe i explicar-ho als admirats col.legues
(El periódico)