Dimecres, 25 de maig
I ara ¿Què fem?
Joan Barril
En les primeres escenes de la pel.lícula American beauty es veu una silueta difusa a l'interior d'una dutxa matinal. La veu de l'actor, Kevin Spacey, diu en off una cosa així com: "Aquest d'aquí sóc jo. Ara mateix me l'estic pelant. És el millor moment del dia. A partir d'ara tot anirà pitjor". Suposo que hi ha una edat per a pensaments així. Un va per la vida i entra als despatxos amb la boca carregada de projectes i disposat a enlluernar mig món. Però hi ha un moment, no té data fixa ni avís previ, en què l'interlocutor ja no s'interessa pels projectes, sinó pels currículums. Algú posa fre a la quimera. No valem per allò que encara no hem fet sinó per les obres, per les il.lusions i també per les decepcions.
He conegut persones amb una sensibilitat de paquiderm, gent a qui no hi ha res que els faci aturar i que van posant els seus desenganys en una bossa molt a prop del cor, en la confiança que aquest gran múscul de la vida no es distregui i acabi detenint-se. Entre el cor dur i la llàgrima fàcil, més ens val recórrer a la llàgrima, que de fet n'hi ha moltes. Potser aquests addictes al blindatge sentimental siguin més feliços que no pas els de la pell fina. Hi ha raons d'Estat, raons d'empresa, sovint raons poc raonables que se'ns fiquen a les rodes de la vida i que fan quedar-nos encallats i sorpresos.
Aleshores és el moment de recordar Kevin Spacey i donar-li un gracias a la vida, que nos ha dado tanto. Ens posem a fer números i el resultat no està tan malament. La mort ens ha passat a tocar, però no ens ha acariciat. Hem viscut la transformació d'un món des de la segona fila, que és on les coses es veuen bé sense que la història t'esquitxi. Els nostres fills potser seran millors que nosaltres i les nostres felicitats no s'han evaporat, sinó que continuen vigents en els diferents calaixos de la memòria. A les puntes dels dits ens queda la promesa de quan vam creure que posàvem el cel a la Terra. I l'aroma de l'amor, el que vam donar i també el que ens van dir que ens donaven. I algunes coses escrites, poques entre tantes, que potser serveixen no tant per indicar cap on s'ha d'anar, sinó per recordar cap on no hauríem d'anar mai.
Frenar, abandonar el mapa, guiar-nos per la molsa dels troncs dels arbres. ¿Té sentit escriure amb la quantitat de bons escriptors que en aquest mateix moment estan escrivint perquè algun dia els llegim? ¿Per què clavar cap lliçó als administradors que fan el que poden i que a vegades fan el que no van pensar mai que podrien fer? Gil de Biedma acabava un dels seus poemes dient: "O quizá, simplemente, estamos fatigados". Si tot ha d'anar pitjor, si la mort afina més la seva punteria, si comencem a trobar raonables les raons del poder i si creiem que només val la pena créixer perquè ens diguin que grans que som, potser sí que hi ha motius per deixar de comportar-nos com uns salmons i deixar-nos arrossegar riu avall, on diuen que les aigües són plàcides i el mar és acollidor i infinit.
Tenia raó Kevin Spacey sota la dutxa. Aquest ha estat el millor moment del dia. Una manera de créixer cap endins.
El Periodico/24-5-5
cromets 3:07 p. m.I ara ¿Què fem?
Joan Barril
En les primeres escenes de la pel.lícula American beauty es veu una silueta difusa a l'interior d'una dutxa matinal. La veu de l'actor, Kevin Spacey, diu en off una cosa així com: "Aquest d'aquí sóc jo. Ara mateix me l'estic pelant. És el millor moment del dia. A partir d'ara tot anirà pitjor". Suposo que hi ha una edat per a pensaments així. Un va per la vida i entra als despatxos amb la boca carregada de projectes i disposat a enlluernar mig món. Però hi ha un moment, no té data fixa ni avís previ, en què l'interlocutor ja no s'interessa pels projectes, sinó pels currículums. Algú posa fre a la quimera. No valem per allò que encara no hem fet sinó per les obres, per les il.lusions i també per les decepcions.He conegut persones amb una sensibilitat de paquiderm, gent a qui no hi ha res que els faci aturar i que van posant els seus desenganys en una bossa molt a prop del cor, en la confiança que aquest gran múscul de la vida no es distregui i acabi detenint-se. Entre el cor dur i la llàgrima fàcil, més ens val recórrer a la llàgrima, que de fet n'hi ha moltes. Potser aquests addictes al blindatge sentimental siguin més feliços que no pas els de la pell fina. Hi ha raons d'Estat, raons d'empresa, sovint raons poc raonables que se'ns fiquen a les rodes de la vida i que fan quedar-nos encallats i sorpresos.
Aleshores és el moment de recordar Kevin Spacey i donar-li un gracias a la vida, que nos ha dado tanto. Ens posem a fer números i el resultat no està tan malament. La mort ens ha passat a tocar, però no ens ha acariciat. Hem viscut la transformació d'un món des de la segona fila, que és on les coses es veuen bé sense que la història t'esquitxi. Els nostres fills potser seran millors que nosaltres i les nostres felicitats no s'han evaporat, sinó que continuen vigents en els diferents calaixos de la memòria. A les puntes dels dits ens queda la promesa de quan vam creure que posàvem el cel a la Terra. I l'aroma de l'amor, el que vam donar i també el que ens van dir que ens donaven. I algunes coses escrites, poques entre tantes, que potser serveixen no tant per indicar cap on s'ha d'anar, sinó per recordar cap on no hauríem d'anar mai.
Frenar, abandonar el mapa, guiar-nos per la molsa dels troncs dels arbres. ¿Té sentit escriure amb la quantitat de bons escriptors que en aquest mateix moment estan escrivint perquè algun dia els llegim? ¿Per què clavar cap lliçó als administradors que fan el que poden i que a vegades fan el que no van pensar mai que podrien fer? Gil de Biedma acabava un dels seus poemes dient: "O quizá, simplemente, estamos fatigados". Si tot ha d'anar pitjor, si la mort afina més la seva punteria, si comencem a trobar raonables les raons del poder i si creiem que només val la pena créixer perquè ens diguin que grans que som, potser sí que hi ha motius per deixar de comportar-nos com uns salmons i deixar-nos arrossegar riu avall, on diuen que les aigües són plàcides i el mar és acollidor i infinit.
Tenia raó Kevin Spacey sota la dutxa. Aquest ha estat el millor moment del dia. Una manera de créixer cap endins.
El Periodico/24-5-5
Dimarts, 3 de maig
Encarar el temps
Al mal temps, bona cara... o era al revés? Aquest any ho haurà de ser per força: l'hem allargada tant amb el fred, que ja no sabrem quina posar davant la calor que ens espera. El proper hivern ens ho pensarem dues vegades abans de voler penjar etiquetes al fred. Ara toca aguantar amb bona cara, quin remei... perquè l'altra, l'hem gastada abans de temps.
Joan Barril ens avança una predicció metereològica més pessimista a:
La lenta apocalipsi
La meteorologia ha anat deixant les seves petites parcel.les amb els seus mapets, les seves isòbares i els seus signes a l'interior dels diaris, i de tant en tant arriba a les primeres pàgines. Parlar del temps és un recurs fàcil per a les converses d'ascensor o de sala d'espera. Però escriure sobre el temps implica parlar per descomptat del mal temps. Ni un sol director d'informatius obriria les seves notícies amb un titular que digués: "Ahir va fer sol", equivalent a la negació mateixa de l'acte d'informar, una cosa així com si diguéssim a cinc columnes: "Ahir no va passar res". O sigui, que quan el temps és notícia és perquè ens sorprèn, ens atemoreix, ens neguiteja.
Quan fa uns mesos ens van passar per damunt tres o quatre onades de fred, polars o siberianes igualment fredes, la premsa es va guanyar la vida amb aquell fenomen que va amagar molts altres successos importants del món. Avui el fred ha estat substituït per la sequera. No és el mateix. Informar que arriba el fred hauria d'implicar prevenció, quietud, proveïment. La sequera, en canvi, comporta resignació, pessimisme, pena. El fred a l'hivern s'explica de forma natural. La sequera, en canvi, significa una fractura en el cicle de les estacions. El fred és vençut per un bon edredó de microfibra. La sequera, per contra, és invencible. I, per descomptat, qualsevol aportació d'aigua embassada comporta l'evidència que tot s'acaba.
L'aigua de les piscines ens aparta de Déu, però la sequera ens medievalitza i ens fa recórrer a l'oració i a la rogativa. Ho van fer l'altre dia a Cabra del Camp amb un èxit més que dubtós. L'abundància ens fa esclaus del cos, però és l'escassetat la que ens torna al món de l'ànima. Aquests titulars dedicats a la sequera provoquen en el ciutadà una fèrtil humilitat. La sequera, tot i ser una catàstrofe, és prou lenta perquè hi germini almenys l'esperança. La sequera transcendeix els límits de les ciutats i obliga l'urbanita a mirar el paisatge d'una altra manera.
A vegades l'home de la ciutat s'ajup fins a terra i intenta enfonsar les seves mans en un sòl que ja només és fang cuit. La sequera és aquella primavera que, lluny d'esclatar, avança lentament com si no se n'acabés de fiar. La sequera és el núvol de pols que deixa rere seu qualsevol cotxe quan circula damunt de terra. La sequera és l'olor d'orins que exhala la gespa pública quan no se la rega prou. La sequera és l'aigua amb gust de càntir, el panteix del gos que ens acompanya, el malastruc soroll de palla quan caminem sobre els prats, el torrent mut, el pont inútil que ja només salva una superfície de còdols coberts de verdet mort.
Llavors apareixen els caçadors de núvols, però fins i tot els núvols es dissolen. El camp més feraç es va adaptant a la seva nova condició d'erm i la terra s'esquerda com si volgués demostrar-nos que el planeta està envellint més de pressa que nosaltres i que s'ha quedat sense crema hidratant. Elevar la sequera a notícia de primera està plenament justificat. És una manera d'anunciar la fi del món, sens dubte la notícia més important que pot donar un periodista.
El Periódico/3-5-5
cromets 3:46 a. m.Encarar el temps
Al mal temps, bona cara... o era al revés? Aquest any ho haurà de ser per força: l'hem allargada tant amb el fred, que ja no sabrem quina posar davant la calor que ens espera. El proper hivern ens ho pensarem dues vegades abans de voler penjar etiquetes al fred. Ara toca aguantar amb bona cara, quin remei... perquè l'altra, l'hem gastada abans de temps. Joan Barril ens avança una predicció metereològica més pessimista a:
La lenta apocalipsi
La meteorologia ha anat deixant les seves petites parcel.les amb els seus mapets, les seves isòbares i els seus signes a l'interior dels diaris, i de tant en tant arriba a les primeres pàgines. Parlar del temps és un recurs fàcil per a les converses d'ascensor o de sala d'espera. Però escriure sobre el temps implica parlar per descomptat del mal temps. Ni un sol director d'informatius obriria les seves notícies amb un titular que digués: "Ahir va fer sol", equivalent a la negació mateixa de l'acte d'informar, una cosa així com si diguéssim a cinc columnes: "Ahir no va passar res". O sigui, que quan el temps és notícia és perquè ens sorprèn, ens atemoreix, ens neguiteja.
Quan fa uns mesos ens van passar per damunt tres o quatre onades de fred, polars o siberianes igualment fredes, la premsa es va guanyar la vida amb aquell fenomen que va amagar molts altres successos importants del món. Avui el fred ha estat substituït per la sequera. No és el mateix. Informar que arriba el fred hauria d'implicar prevenció, quietud, proveïment. La sequera, en canvi, comporta resignació, pessimisme, pena. El fred a l'hivern s'explica de forma natural. La sequera, en canvi, significa una fractura en el cicle de les estacions. El fred és vençut per un bon edredó de microfibra. La sequera, per contra, és invencible. I, per descomptat, qualsevol aportació d'aigua embassada comporta l'evidència que tot s'acaba.
L'aigua de les piscines ens aparta de Déu, però la sequera ens medievalitza i ens fa recórrer a l'oració i a la rogativa. Ho van fer l'altre dia a Cabra del Camp amb un èxit més que dubtós. L'abundància ens fa esclaus del cos, però és l'escassetat la que ens torna al món de l'ànima. Aquests titulars dedicats a la sequera provoquen en el ciutadà una fèrtil humilitat. La sequera, tot i ser una catàstrofe, és prou lenta perquè hi germini almenys l'esperança. La sequera transcendeix els límits de les ciutats i obliga l'urbanita a mirar el paisatge d'una altra manera.
A vegades l'home de la ciutat s'ajup fins a terra i intenta enfonsar les seves mans en un sòl que ja només és fang cuit. La sequera és aquella primavera que, lluny d'esclatar, avança lentament com si no se n'acabés de fiar. La sequera és el núvol de pols que deixa rere seu qualsevol cotxe quan circula damunt de terra. La sequera és l'olor d'orins que exhala la gespa pública quan no se la rega prou. La sequera és l'aigua amb gust de càntir, el panteix del gos que ens acompanya, el malastruc soroll de palla quan caminem sobre els prats, el torrent mut, el pont inútil que ja només salva una superfície de còdols coberts de verdet mort.
Llavors apareixen els caçadors de núvols, però fins i tot els núvols es dissolen. El camp més feraç es va adaptant a la seva nova condició d'erm i la terra s'esquerda com si volgués demostrar-nos que el planeta està envellint més de pressa que nosaltres i que s'ha quedat sense crema hidratant. Elevar la sequera a notícia de primera està plenament justificat. És una manera d'anunciar la fi del món, sens dubte la notícia més important que pot donar un periodista.
El Periódico/3-5-5