Cromet 15. de la sèrie música que ens acompanya. Un regal de lluna plena ofert per Totó la Momposina (Colòmbia). Cançó robada.
Dijous Sant. Dia de processons i de Passions.
música mestissa
toto, la momposina
Acompáñala.
Acompáñala, acompáñala;
brilla en la noche,acompáñala.
Allí está la luna hermosa
y el lucero la acompaña,
las estrellas la rodean
para verse más hermosa.
Miro a luz de la luna,
las estrellas y luceros;
caminando por la playa,
iluminan mi sendero.
Bonita mi casa 'e palma,
que linda su varazón;
acompáñala, acompáñala.
Donde cantan los pajaritos,
y se escucha el ruiseñor.
Cantando los pajaritos,
y atizando mi fogón.
Lletra i música i arranjaments: Sonia Bazanta
" Es un tema mío sobre la luna y las estrellas, que montamos con guitarras colombianas y mandingas y bajo. Los tambores llevan el ritmo tradicional del bullerengue. La compuse bajo la luna llena en la playa de Río Cedro contando exactamente lo que veía porque me pareció que había que hacer una canción para la gente que ya no tiene tiempo y no se para a contemplar esas cosas."
Totó la Momposina
Miranda del mar
cromets 11:08 a. m.Dijous Sant. Dia de processons i de Passions.
música mestissa
toto, la momposina
Acompáñala.
Acompáñala, acompáñala;
brilla en la noche,acompáñala.
Allí está la luna hermosa
y el lucero la acompaña,
las estrellas la rodean
para verse más hermosa.
Miro a luz de la luna,
las estrellas y luceros;
caminando por la playa,
iluminan mi sendero.
Bonita mi casa 'e palma,
que linda su varazón;
acompáñala, acompáñala.
Donde cantan los pajaritos,
y se escucha el ruiseñor.
Cantando los pajaritos,
y atizando mi fogón.
Lletra i música i arranjaments: Sonia Bazanta
" Es un tema mío sobre la luna y las estrellas, que montamos con guitarras colombianas y mandingas y bajo. Los tambores llevan el ritmo tradicional del bullerengue. La compuse bajo la luna llena en la playa de Río Cedro contando exactamente lo que veía porque me pareció que había que hacer una canción para la gente que ya no tiene tiempo y no se para a contemplar esas cosas."
Totó la Momposina
Miranda del mar
Cromet 14. dels guanyats a la premsa..: Articles d'Eva Piquer apareguts als suplement de cultura del diari avui, que parlen de com la vida pot ser projectada d'una forma voluntària i/o revisada d'una manera constant.
Mas
1. Impostors en sèrie
2. Pàgines viscudes.
LA LECTORA DESACOMPLEXADA
Impostors en sèrie
EVA PIQUER evapiquer@periodistes.org
H i ha gent que s'ha fabricat un personatge a mida i sempre el porta posat. Alguns no gosen treure-se'l ni quan arriben a casa: els deu fer por enfrontar-se amb les misèries quotidianes del seu jo autèntic. La màscara se'ls enganxa tant a la pell que arriba un moment que ja no la podrien deixar al penjador del rebedor ni que volguessin fer-ho. Aquests impostors, però, acostumen a anar pel món amb un document d'identitat que coincideix amb el de la persona que un dia van ser. No tenen més problemes que els de consciència, suposant que tinguin problemes de consciència.
N'hi ha uns altres, d'impostors, que es compliquen més la vida. Són homes i dones que s'han inventat una identitat i han convençut la societat que eren realment la persona que deien que eren. Els bons impostors no els coneixerem mai, perquè s'han sortit amb la seva. Per definició, només podem parlar d'impostors fracassats, la impostura dels quals tard o d'hora ha estat descoberta. Per això, perquè no tots triomfen, s'ha pogut escriure un llibre com Impostores (Alba Editorial), de la britànica Sarah Burton, que repassa les biografies de falsos aristòcrates, falsos militars i falses princeses que van fer història vivint una vida que mai els hauria correspost. També hi hauria pogut sortir el lladre del manuscrit del Beat de Lièbana robat a la Seu d'Urgell, que es va fer passar per un ciutadà francès fins i tot davant dels jutges que el van condemnar.
"Les vides reals que els impostors deixen enrere són quasi sempre intolerables i opressives. L'impostor, a més de l'aventura, busca escapar de la realitat -explica Burton-. Amb una creativitat enorme i un alt nivell d'intel·ligència, els impostors reconeixen les limitacions de les cartes que la vida els ha servit: no poden canviar el món en què van néixer com a perdedors i, per tant, es canvien a si mateixos, d'una manera essencial, per concedir-se una altra oportunitat". Vist així, són més aviat uns herois que han fet allò que molts de nosaltres hem somiat més d'una vegada: engegar-ho tot a passeig i fugir cap a un món diferent, amb l'esperança que sigui millor.
En alguns casos, encara que juguin amb credencials falses, les habilitats dels impostors són reals. Hi ha falsos metges i falsos acadèmics tan convincents que han exercit la medicina o la docència durant anys sense despertar sospites. I és que la majoria de persones som d'allò més confiades: donem per fet que la gent no menteix. Som capaces d'entrar en un quiròfan i deixar-nos remenar amb el bisturí sense ni tan sols preguntar-nos si el presumpte cirurgià que disposa del nostre cos anestesiat és de debò un metge que extirpa el que ha d'extirpar.
"La vida d'un sol home és molt avorrida. Jo he viscut moltes vides, i no m'he avorrit mai", va dir Stanley Weyman, un individu que entrava en la categoria dels anomenats impostors en sèrie, que són incapaços de mantenir-se gaire temps dins d'una única identitat i passen d'una vida a una altra quan les coses se'ls comencen a girar d'esquena.
Poc o molt, tots ens disfressem. Adaptem el nostre aspecte a cada situació concreta, i no parlem ni vestim de la mateixa manera quan estem entre amics que quan anem a firmar la hipoteca que ens tindrà esclavitzats durant vint-i-cinc anys. Els impostors professionals fan el mateix, però van una mica més enllà.
Després de llegir el llibre de Sarah Burton, la lectora desacomplexada ha començat a mirar-se amb uns altres ulls la quiosquera de sota, la caixera del Caprabo i el lampista que se li ha presentat a casa a l'hora que van quedar dilluns passat, quan ella encara no s'havia instal·lat en la desconfiança per sistema. Ha vist clar que aquell noi era un príncep rebel que fugia dels privilegis de la sang blava i havia decidit guanyar-se les garrofes suant la samarreta. Sort que era un impostor competent: el noi li ha sabut arreglar l'aixeta. A la nostra amiga, la factura del lampista li ha semblat una altra impostura, però l'ha hagut de pagar, amb IVA i tot, com si fos de veritat.
Pàgines viscudes.
EVA PIQUER (evapiquer@periodistes.org )
L' escriptura té un avantatge sobre la vida, i és que escrivint es poden fer esborranys. Ho diu l'escriptor argentí Ricardo Piglia en una de les entrevistes incloses al llibre Crítica y ficción (Anagrama). I afegeix: "Tots hem pensat alguna vegada què hauria passat si ens haguéssim acostat a aquella dona d'una altra manera, si haguéssim fet un gest que no vam fer... Pensem d'haver viscut el que ja vam viure com si fos un esborrany, una cosa que pot ser transformada".
La lectora desacomplexada creu que, si poguéssim anar per la vida amb una goma d'esborrar a la mà, ens equivocaríem menys, però potser ens tornaríem massa previsibles. Les nostres vides, més que novel·les, semblarien aquelles pel·lícules de Hollywood amb guions impecables on tothom diu allò que ha de dir amb les paraules justes. I perdríem l'oportunitat d'aprendre dels propis errors, que no és una mala manera d'aprendre les coses. Ella, a l'hora de passar en net els esborranys de la seva vida, actuaria amb menys ingenuïtat, es guardaria prou de confiar en gent que l'ha decebut, mimaria més els amics de veritat i es vestiria cada matí amb roba de colors vius, enterrant al fons de l'armari les peces negres que sempre s'acaba posant.
Els escriptors agafen la vida, la passen pel sedàs de la ficció i en fan una novel·la. O un conte, o una obra de teatre. Però sovint no la maquillen prou, i els qui els coneixen de prop són capaços de distingir les situacions viscudes que han donat peu a les situacions novel·lades, o les persones reals que han servit d'inspiració per a cada personatge.
Una cosa és que l'escriptor parli d'ell en primera persona i asseguri que l'obra no és gens autobiogràfica. Els problemes comencen quan entren en joc altres persones. Si algú se sent ofès o injuriat, potser no en tindrà prou amb una advertència prèvia on s'asseguri que tot és producte de la imaginació de l'autor i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Més d'un escriptor s'ha vist embolicat en demandes judicials per haver abusat massa de la vida a l'hora de fer literatura.
DENÚNCIES PER DIFAMACIÓ
A l'últim número de la revista Writer's Digest, l'advocada i agent literària Amy Cook adverteix els escriptors nord-americans que el fet de canviar els noms de les persones no els concedeix impunitat. "Si algú pot demostrar que ell és identificable amb el personatge d'una novel·la ni que sigui per un sol lector, aquesta persona té dret a demandar l'escriptor per difamació o invasió de la privacitat", explica Cook.
"És evident que baso els meus personatges en persones que conec, és impossible no fer-ho, però els personatges estan simplificats en excés: són molt menys complexos que les persones en les quals s'inspiren", va afirmar Aldous Huxley. "No pots donar la culpa a un escriptor pel que diuen els seus personatges", opinava Truman Capote. En canvi, Vladimir Nabokov es feia del tot responsable del que feia dir a les seves criatures literàries: "El tòpic segons el qual els personatges se t'escapen de les mans és vell i gastat. Els meus personatges són els meus esclaus".
Quan un escriptor crea un personatge, ha d'intentar que sigui coherent, sense que això vulgui dir que sigui estereotipat. I un personatge coherent pot ser alhora un personatge contradictori, per contradictori que soni. "Les paradoxes no neutralitzen les coherències; simplement s'afegeixen a elles", explica Linda Seger en el llibre Cómo crear personajes inolvidables (Paidós).
"L'escriptura és el lloc on els esborranys de la vida són possibles, potser per això fem literatura", diu Ricardo Piglia. "Però això al mateix temps és ridícul. És irrisori pretendre que es pot reconstruir l'experiència amb paraules i en una mena de laboratori. És ridícul, però té una càrrega de passió que fa que escriure sigui una de les experiències més intenses de la vida". Viure i escriure no són verbs que s'excloguin mútuament, al contrari: escriure és una manera de viure amb intensitat. Un llibre és ben poca cosa, però només val la pena escriure'l si, mentre ho fem, pensem que en aquell llibre ens hi va la vida.
cromets 9:01 a. m.Mas
1. Impostors en sèrie
2. Pàgines viscudes.
LA LECTORA DESACOMPLEXADA
Impostors en sèrie
EVA PIQUER evapiquer@periodistes.org
H i ha gent que s'ha fabricat un personatge a mida i sempre el porta posat. Alguns no gosen treure-se'l ni quan arriben a casa: els deu fer por enfrontar-se amb les misèries quotidianes del seu jo autèntic. La màscara se'ls enganxa tant a la pell que arriba un moment que ja no la podrien deixar al penjador del rebedor ni que volguessin fer-ho. Aquests impostors, però, acostumen a anar pel món amb un document d'identitat que coincideix amb el de la persona que un dia van ser. No tenen més problemes que els de consciència, suposant que tinguin problemes de consciència.
N'hi ha uns altres, d'impostors, que es compliquen més la vida. Són homes i dones que s'han inventat una identitat i han convençut la societat que eren realment la persona que deien que eren. Els bons impostors no els coneixerem mai, perquè s'han sortit amb la seva. Per definició, només podem parlar d'impostors fracassats, la impostura dels quals tard o d'hora ha estat descoberta. Per això, perquè no tots triomfen, s'ha pogut escriure un llibre com Impostores (Alba Editorial), de la britànica Sarah Burton, que repassa les biografies de falsos aristòcrates, falsos militars i falses princeses que van fer història vivint una vida que mai els hauria correspost. També hi hauria pogut sortir el lladre del manuscrit del Beat de Lièbana robat a la Seu d'Urgell, que es va fer passar per un ciutadà francès fins i tot davant dels jutges que el van condemnar.
"Les vides reals que els impostors deixen enrere són quasi sempre intolerables i opressives. L'impostor, a més de l'aventura, busca escapar de la realitat -explica Burton-. Amb una creativitat enorme i un alt nivell d'intel·ligència, els impostors reconeixen les limitacions de les cartes que la vida els ha servit: no poden canviar el món en què van néixer com a perdedors i, per tant, es canvien a si mateixos, d'una manera essencial, per concedir-se una altra oportunitat". Vist així, són més aviat uns herois que han fet allò que molts de nosaltres hem somiat més d'una vegada: engegar-ho tot a passeig i fugir cap a un món diferent, amb l'esperança que sigui millor.
En alguns casos, encara que juguin amb credencials falses, les habilitats dels impostors són reals. Hi ha falsos metges i falsos acadèmics tan convincents que han exercit la medicina o la docència durant anys sense despertar sospites. I és que la majoria de persones som d'allò més confiades: donem per fet que la gent no menteix. Som capaces d'entrar en un quiròfan i deixar-nos remenar amb el bisturí sense ni tan sols preguntar-nos si el presumpte cirurgià que disposa del nostre cos anestesiat és de debò un metge que extirpa el que ha d'extirpar.
"La vida d'un sol home és molt avorrida. Jo he viscut moltes vides, i no m'he avorrit mai", va dir Stanley Weyman, un individu que entrava en la categoria dels anomenats impostors en sèrie, que són incapaços de mantenir-se gaire temps dins d'una única identitat i passen d'una vida a una altra quan les coses se'ls comencen a girar d'esquena.
Poc o molt, tots ens disfressem. Adaptem el nostre aspecte a cada situació concreta, i no parlem ni vestim de la mateixa manera quan estem entre amics que quan anem a firmar la hipoteca que ens tindrà esclavitzats durant vint-i-cinc anys. Els impostors professionals fan el mateix, però van una mica més enllà.
Després de llegir el llibre de Sarah Burton, la lectora desacomplexada ha començat a mirar-se amb uns altres ulls la quiosquera de sota, la caixera del Caprabo i el lampista que se li ha presentat a casa a l'hora que van quedar dilluns passat, quan ella encara no s'havia instal·lat en la desconfiança per sistema. Ha vist clar que aquell noi era un príncep rebel que fugia dels privilegis de la sang blava i havia decidit guanyar-se les garrofes suant la samarreta. Sort que era un impostor competent: el noi li ha sabut arreglar l'aixeta. A la nostra amiga, la factura del lampista li ha semblat una altra impostura, però l'ha hagut de pagar, amb IVA i tot, com si fos de veritat.
Pàgines viscudes.
EVA PIQUER (evapiquer@periodistes.org )
L' escriptura té un avantatge sobre la vida, i és que escrivint es poden fer esborranys. Ho diu l'escriptor argentí Ricardo Piglia en una de les entrevistes incloses al llibre Crítica y ficción (Anagrama). I afegeix: "Tots hem pensat alguna vegada què hauria passat si ens haguéssim acostat a aquella dona d'una altra manera, si haguéssim fet un gest que no vam fer... Pensem d'haver viscut el que ja vam viure com si fos un esborrany, una cosa que pot ser transformada".
La lectora desacomplexada creu que, si poguéssim anar per la vida amb una goma d'esborrar a la mà, ens equivocaríem menys, però potser ens tornaríem massa previsibles. Les nostres vides, més que novel·les, semblarien aquelles pel·lícules de Hollywood amb guions impecables on tothom diu allò que ha de dir amb les paraules justes. I perdríem l'oportunitat d'aprendre dels propis errors, que no és una mala manera d'aprendre les coses. Ella, a l'hora de passar en net els esborranys de la seva vida, actuaria amb menys ingenuïtat, es guardaria prou de confiar en gent que l'ha decebut, mimaria més els amics de veritat i es vestiria cada matí amb roba de colors vius, enterrant al fons de l'armari les peces negres que sempre s'acaba posant.
Els escriptors agafen la vida, la passen pel sedàs de la ficció i en fan una novel·la. O un conte, o una obra de teatre. Però sovint no la maquillen prou, i els qui els coneixen de prop són capaços de distingir les situacions viscudes que han donat peu a les situacions novel·lades, o les persones reals que han servit d'inspiració per a cada personatge.
Una cosa és que l'escriptor parli d'ell en primera persona i asseguri que l'obra no és gens autobiogràfica. Els problemes comencen quan entren en joc altres persones. Si algú se sent ofès o injuriat, potser no en tindrà prou amb una advertència prèvia on s'asseguri que tot és producte de la imaginació de l'autor i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Més d'un escriptor s'ha vist embolicat en demandes judicials per haver abusat massa de la vida a l'hora de fer literatura.
DENÚNCIES PER DIFAMACIÓ
A l'últim número de la revista Writer's Digest, l'advocada i agent literària Amy Cook adverteix els escriptors nord-americans que el fet de canviar els noms de les persones no els concedeix impunitat. "Si algú pot demostrar que ell és identificable amb el personatge d'una novel·la ni que sigui per un sol lector, aquesta persona té dret a demandar l'escriptor per difamació o invasió de la privacitat", explica Cook.
"És evident que baso els meus personatges en persones que conec, és impossible no fer-ho, però els personatges estan simplificats en excés: són molt menys complexos que les persones en les quals s'inspiren", va afirmar Aldous Huxley. "No pots donar la culpa a un escriptor pel que diuen els seus personatges", opinava Truman Capote. En canvi, Vladimir Nabokov es feia del tot responsable del que feia dir a les seves criatures literàries: "El tòpic segons el qual els personatges se t'escapen de les mans és vell i gastat. Els meus personatges són els meus esclaus".
Quan un escriptor crea un personatge, ha d'intentar que sigui coherent, sense que això vulgui dir que sigui estereotipat. I un personatge coherent pot ser alhora un personatge contradictori, per contradictori que soni. "Les paradoxes no neutralitzen les coherències; simplement s'afegeixen a elles", explica Linda Seger en el llibre Cómo crear personajes inolvidables (Paidós).
"L'escriptura és el lloc on els esborranys de la vida són possibles, potser per això fem literatura", diu Ricardo Piglia. "Però això al mateix temps és ridícul. És irrisori pretendre que es pot reconstruir l'experiència amb paraules i en una mena de laboratori. És ridícul, però té una càrrega de passió que fa que escriure sigui una de les experiències més intenses de la vida". Viure i escriure no són verbs que s'excloguin mútuament, al contrari: escriure és una manera de viure amb intensitat. Un llibre és ben poca cosa, però només val la pena escriure'l si, mentre ho fem, pensem que en aquell llibre ens hi va la vida.
Cromet 96. Cromet enviat des de Sant Francisco, que recull la visió del cinematogràfic barri de Chinatown i on podem assistir a l'arribada de l'any del cavall.. Aquí us poso l'adreça d'una web que es pot mostrar el passat i el present d'aquest barri chinatown more about Chinatown
nota: No he pogut copiar la foto que acompanyava aquest cromet..... sorry, sorry... l'editor que tenia de html no em deixava fer-ho
Mas
Per al Tgn33 que em va acabar de motivar a participar d’aquesta celebració peculiar
Chinatown
Els meus carrers quotidians, normalment tan tranquils els capvespres d’hivern, s’han vestit de festa en una transformació màgica de colors, música oriental, dracs dansaires, ninots enormes, enmig d’onades immenses de gent de tota mena que absorbeix embadalida formes i colors, com transportada més enllà del temps i de l’espai: és la celebració de l’any nou xinès.
Chinatown (barri xinès) de San Francisco està situat al cantó nord-oest d’un dels districtes financers més importants del món. Només dues passes separen els gratacels impressionants i la vida atrafegada dels negocis d’aquest indret tranquil amb carrerons misteriosos, pagodes amagades, i restaurants exòtics, ple de gent menuda i graciosa que mira amb desconfiança els que som diferents.
Cada febrer els xinesos celebren un nou any sempre caracteritzat per un animal que, en consonància amb les característiques pròpies d’aquest, portarà fortuna o malaurança. Després d’un tumultuós i fatídic any de la serp, el cavall arriba amb aires de renovada esperança i la gent el rep amb somriures i somnis de prosperitat. Jo m’uneixo a la festa i deixo que aquesta m’envolti amb una barreja de melangia i de delit, assaborint un més dels encants d’aquesta ciutat meravellosa i sorprenent.
aquari
Cromet 13. Cromet guanyat a un bon lector: J.J. Navarro Arisa
UNA LLIBRERIA PER ENYORAR ( Diari Avui 6-3-2002)
U s agraden els llibres? Si és així, gairebé segur que l'acte d'anar a una llibreria adquireix les característiques i exigències d'un ritual, i els rituals, ja se sap, acaben per crear hàbit. En anar a comprar un llibre, jo sempre passo una angoixa infinita: és com una mena de visualització de la pròpia ignorància i de la infinita creativitat, curiositat i saviesa de la humanitat. No acostumo a tenir problemes a l'hora de cercar un llibre: senzillament, me'ls enduria gairebé tots, i de fet tinc una bona pila de llibres comprats per ser llegits en un futur indeterminat, quan tingui calma, quan tingui temps o quan ja sigui prou vell per interessar-me per algunes coses. Ja veurem si aquest futur m'arribarà amb la vista i el cervell intactes, però de moment els llibres ja els tinc, per si de cas.
El fet és que a les llibreries sempre hi he passat estones inoblidables. Moments d'indecisió entre diverses fascinacions, de joia en descobrir un llibre que cercava des de feia molt de temps; d'impaciència pel retard d'un llibreter a rebre una obra de recent aparició. No he tingut mai cap mena de prejudicis a l'hora de freqüentar una llibreria o una altra. Sé que hi ha gent que és totalment fidel a un sol llibreter, com n'hi ha d'altres que van des de sempre a la mateixa perruqueria. Les dues coses són molt personals: jo procuro anar sempre al mateix barber, però m'agrada molt variar de llibreria. L'única condició que poso és que sigui una botiga on venguin bàsicament només llibres.
Jo no sé a vosaltres, però a mi no m'agrada gens ni mica entrar a comprar un llibre i veure'm en perill de sortir amb una ampolla de colònia o un bitllet d'avió per a Marbella o Cancún. Tampoc no m'agrada barrejar la compra de llibres amb la de música, estris per a la llar o mobles de disseny. Les llibreries no són espais lúdics, sinó llocs on el client pot mirar amb calma l'oferta literària i té al seu abast uns professionals que saben el que venen. Malauradament, aquesta mena de llibreries és cada cop més infreqüent al nostre panorama urbà, i en canvi hi sovintegen els supermercats culturals on et pots comprar un llibre de vida curta (aparegut uns dies abans i destinat a desaparèixer dels prestatges uns dies després) amb una mà i un compact disc d'Operación Triunfo amb l'altra. Amb tota modèstia, però amb tota fermesa, a mi aquesta mena de llocs no m'interessen gens ni mica.
Desapareixeran totes les bones llibreries de Barcelona? Cal esperar que no, però la realitat és que cada cop en queden menys, i ara està a punt de tancar una que a mi em semblava exemplar per molts conceptes: la Llibreria Francesa del passeig de Gràcia de Barcelona. No només és -romandrà oberta encara uns quants dies- un lloc on es poden trobar sense problemes llibres en francès i en anglès per a tots els gustos, sinó que tenen un fons amplíssim de llibres en català i en castellà, molt més enllà de les publicacions recents o de gran ressò mediàtic. El que més m'agrada -m'agradava- de la Llibreria Francesa, però, és la magnífica disposició i professionalitat del personal, sempre disposat a cercar, demanar o esbrinar la disponibilitat d'un llibre. I molt més: jo he vist gent arribar a aquesta llibreria demanant un llibre "amb la coberta blava i el retrat d'un senyor", sense saber-ne el títol, l'autor ni l'editorial, i sortir-ne tan contents amb l'obra desitjada, endevinada amb encert pels llibreters. Naturalment, això contrasta vivament amb algun d'aquests supermercats de la cultura de consum, on la resposta més habitual davant de la pregunta més senzilla o el nom d'autor més conegut és un "quèèè?" tan carregat d'ignorància com de desdeny. El tancament de la Llibreria Francesa no només és un greu error -o un acte de cobdícia- dels seus propietaris, sinó també una mutilació de la cultura ciutadana. No vull saber si hi posaran un restaurant de menjar oblidable o una botiga de roba pretesament luxosa: el que ja sé és que tots els qui trobem plaer en els llibres i les llibreries tindrem un altre lloc per enyorar.
--------------------------------------------------------------------------------
LLIBRERIA FRANCESA
Passeig de Gràcia, 91
08008 Barcelona
Tel. 93 215 14 17
cromets 7:13 a. m.UNA LLIBRERIA PER ENYORAR ( Diari Avui 6-3-2002)
U s agraden els llibres? Si és així, gairebé segur que l'acte d'anar a una llibreria adquireix les característiques i exigències d'un ritual, i els rituals, ja se sap, acaben per crear hàbit. En anar a comprar un llibre, jo sempre passo una angoixa infinita: és com una mena de visualització de la pròpia ignorància i de la infinita creativitat, curiositat i saviesa de la humanitat. No acostumo a tenir problemes a l'hora de cercar un llibre: senzillament, me'ls enduria gairebé tots, i de fet tinc una bona pila de llibres comprats per ser llegits en un futur indeterminat, quan tingui calma, quan tingui temps o quan ja sigui prou vell per interessar-me per algunes coses. Ja veurem si aquest futur m'arribarà amb la vista i el cervell intactes, però de moment els llibres ja els tinc, per si de cas.
El fet és que a les llibreries sempre hi he passat estones inoblidables. Moments d'indecisió entre diverses fascinacions, de joia en descobrir un llibre que cercava des de feia molt de temps; d'impaciència pel retard d'un llibreter a rebre una obra de recent aparició. No he tingut mai cap mena de prejudicis a l'hora de freqüentar una llibreria o una altra. Sé que hi ha gent que és totalment fidel a un sol llibreter, com n'hi ha d'altres que van des de sempre a la mateixa perruqueria. Les dues coses són molt personals: jo procuro anar sempre al mateix barber, però m'agrada molt variar de llibreria. L'única condició que poso és que sigui una botiga on venguin bàsicament només llibres.
Jo no sé a vosaltres, però a mi no m'agrada gens ni mica entrar a comprar un llibre i veure'm en perill de sortir amb una ampolla de colònia o un bitllet d'avió per a Marbella o Cancún. Tampoc no m'agrada barrejar la compra de llibres amb la de música, estris per a la llar o mobles de disseny. Les llibreries no són espais lúdics, sinó llocs on el client pot mirar amb calma l'oferta literària i té al seu abast uns professionals que saben el que venen. Malauradament, aquesta mena de llibreries és cada cop més infreqüent al nostre panorama urbà, i en canvi hi sovintegen els supermercats culturals on et pots comprar un llibre de vida curta (aparegut uns dies abans i destinat a desaparèixer dels prestatges uns dies després) amb una mà i un compact disc d'Operación Triunfo amb l'altra. Amb tota modèstia, però amb tota fermesa, a mi aquesta mena de llocs no m'interessen gens ni mica.
Desapareixeran totes les bones llibreries de Barcelona? Cal esperar que no, però la realitat és que cada cop en queden menys, i ara està a punt de tancar una que a mi em semblava exemplar per molts conceptes: la Llibreria Francesa del passeig de Gràcia de Barcelona. No només és -romandrà oberta encara uns quants dies- un lloc on es poden trobar sense problemes llibres en francès i en anglès per a tots els gustos, sinó que tenen un fons amplíssim de llibres en català i en castellà, molt més enllà de les publicacions recents o de gran ressò mediàtic. El que més m'agrada -m'agradava- de la Llibreria Francesa, però, és la magnífica disposició i professionalitat del personal, sempre disposat a cercar, demanar o esbrinar la disponibilitat d'un llibre. I molt més: jo he vist gent arribar a aquesta llibreria demanant un llibre "amb la coberta blava i el retrat d'un senyor", sense saber-ne el títol, l'autor ni l'editorial, i sortir-ne tan contents amb l'obra desitjada, endevinada amb encert pels llibreters. Naturalment, això contrasta vivament amb algun d'aquests supermercats de la cultura de consum, on la resposta més habitual davant de la pregunta més senzilla o el nom d'autor més conegut és un "quèèè?" tan carregat d'ignorància com de desdeny. El tancament de la Llibreria Francesa no només és un greu error -o un acte de cobdícia- dels seus propietaris, sinó també una mutilació de la cultura ciutadana. No vull saber si hi posaran un restaurant de menjar oblidable o una botiga de roba pretesament luxosa: el que ja sé és que tots els qui trobem plaer en els llibres i les llibreries tindrem un altre lloc per enyorar.
--------------------------------------------------------------------------------
LLIBRERIA FRANCESA
Passeig de Gràcia, 91
08008 Barcelona
Tel. 93 215 14 17
Cromet 13 imatges
TINTA INVISIBLE ( diari Avui, suplement de cultura, 28-2-2002)
Fades
DANIEL BOADA
Quan un nen diu que no creu en les fades, en cau morta una; aquesta és la raó que en quedin tan poques". Així de contundent es mostrava James Barrie, autor de Peter Pan, a l'hora d'explicar el desinterès de molta gent pel món de la fantasia i dels seus habitants per excel·lència: les fades. De fet, avui en dia queden molt pocs llocs on les fades puguin viure en pau i en perfecta harmonia amb la natura com havien fet fins a l'arribada dels temps moderns. El descobriment de l'electricitat i l'avenç de la civilització amb la contaminació que comporta les han empès cap a indrets cada cop més llunyans, amagats i inaccessibles.
Fa temps, però, una tarda de juliol del 1918, a finals de la Primera Guerra Mundial, Elsie Wright i la seva cosina Frances Griffith van anunciar que havien aconseguit fotografiar unes fades al jardí de casa seva, en el petit poble de Cottingley a Bradford, Yorkshire. Sir Arthur Conan Doyle, creador de l'immortal Sherlock Holmes i espiritista reconegut, es va interessar pel cas i va començar una investigació per demostrar que les fotos eren autèntiques i convèncer així tothom de l'existència dels anomenats éssers elementals. El fet, envoltat de polèmica des de bon començament, és un dels més estranys que es coneixen (ara segurament en diríem un expedient X) i encara avui no s'explica què és el que va passar de debò. El senyor Wrigth va buscar per tot arreu fotografies de fades o material amb el qual les nenes haguessin pogut trucar les plaques fotogràfiques però no va obtenir cap resultat.
CLIXÉS RETOCATS
La prestigiosa empresa de fotografia Kodak va declarar que els clixés havien estat retocats, però Conan Doyle, que en un principi també es mostrava desconfiat, va defensar-ne l'autenticitat després de comprovar l'honestedat de la família Wrigth. La polèmica provocada per les fotografies va durar molts anys. El 1971, quan Elsie ja era una dona molt gran, en una entrevista concedida a la cadena de televisió BBC, va mantenir un cop més que les fotografies no havien estat manipulades.
Conan Doyle va escriure un llibre explicant el cas: El misterio de las hadas (Col·lecció Hesperus, de José J. de Olañeta Editor, 1998), en el pròleg l'escriptor afirma: "És possible que els fets que exposem en aquest llibre treguin a la llum l'estafa més fabulosa que mai s'hagi fet pública, però potser el futur, contràriament, mostri que aquests fets constitueixen una fita en la història de la humanitat".
A TRAVÉS DELS LLIBRES
Nosaltres avui en dia no tenim la sort de veure fades en directe, i encara menys de fotografiar-les en els jardins. Ens haurem de conformar a conèixer-les a través dels llibres i de les il·lustracions que contenen.
Del mateix editor de l'obra de Conan Doyle tenim una col·lecció dedicada a les fades i a d'altres éssers igualment eteris: Archivo de tradiciones populares, que conté títols com ara: Guía de campo de las hadas y demas elfos, Diccionario de las hadas, Quién es quien en el mundo mágico, hadas duendes y otras criaturas sobrenaturales, entre d'altres.
A La guía de campo de las hada y demas elfos, de Nancy Arrowsmith i G. Moorse, per exemple, podem trobar-hi els Red Caps (barrets vermells), uns sanguinolents elfs escocesos que s'amaguen dalt dels vells castells per llançar pedres als viatgers que passen fins a matar-los i que, un cop aconseguit el seu objectiu, corren a mullar els seus barrets en la sang perquè conservin el seu color vermell. També coneixerem mitjançant la Guía, els Kobolde, els més antics genis domèstics del nord d'Europa, que viuen a les cases i tant aviat poden fer favors als seus amos com els poden fer la vida impossible. El llibre ens parla també de les seductores Dames Blanques, dels Korred, que viuen sota dels dòlmens a la Bretanya i de les Donzelles de molsa, que es convertiran en les nostres ajudantes si seguim les tres normes que elles mateixes ens recomanen: no arrencar l'escorça dels arbres, no fer pa de matafaluga i no explicar mai els nostres somnis.
FITXES IL·LUSTRADES
El llibre es molt extens i està estructurat en forma de fitxes que contenen la descripció, l'hàbitat, la forma d'identificació i algunes històries que fan referència a cada criatura. Més de 70 fitxes acompanyades d'unes magnífiques il·lustracions de camp de Heinz Edelmann.
L'editorial Montena, per la seva banda, ens ofereix El mundo de las hadas, de Beatrice Phillpotts (2000), on podem trobar tradicions i llegendes de fades amb moltíssimes il·lustracions de diferents autors i de diverses èpoques que ens endinsaran de cap en aquest món meravellós.
SENSE VERGONYA
No ens ha de fer vergonya llegir aquestes històries que tradicionalment han estat reservades als nens. Jonathan Cott, en la seva edició Cuentos de hadas victorianos (Siruela 2000), amb contes de diferents autors, ens indica en la seva introducció: "Sóc del parer que, igual que els llibres d'Alícia, les obres escollides en aquesta antologia es disfruten i s'entenen millor amb una lectura d'adult perquè la recuperació de la infància ha retornat a la literatura anglesa la saviesa tel·lúrica i animista que la tendència dominant de la cultura victoriana es va proposar menysprear".
J.R.R. Tolkien, per la seva banda, en el seu assaig Sobre los cuentos de hadas (inclòs en l'edició de Minotauro Àrbol y hoja, 1999), ens diu: "La fantasia és una activitat connatural a l'home. És clar que no destrueix ni ofèn la Raó. [...] La fantasia creativa es basa en l'amarg reconeixement que les coses són tal com es mostren sota el sol. Sobre la lògica es va fonamentar, per exemple, l'absurd que impregna les narracions i els versos de Lewis Carroll. Si no fóssim capaços de distingir els homes de les granotes, no s'haurien escrit contes de fades sobre el Rei de les Granotes".
No hem de tenir, doncs, cap mena de por d'endinsar-nos en el món que Tolkien anomena Fantasia (amb majúscules). En els temps que corren poder perdre un quart d'hora llegint un conte de fades (no crec que s'hi trigui gaire més), és segurament un símptoma de bona salut. Finalment, si encara ens queda algun dubte, recordem que totes les dictadures del món han estat sempre en contra dels contes fantàstics, dels qui els escriuen i dels qui els llegeixen.
Cromet 12. Les weblogs.... pàgines personals.... al servei del consumidor
Guía para no perderse nada (importante) de lo que está sucediendo en Internet
Weblogs: el pulso de Internet
LVD - 21.31 horas - 28/02/2002
ISMAEL NAFRÍA
inafria@lavanguardia.es
Barcelona.- Han superado la cifra del medio millón. Se renuevan prácticamente todos los días, a veces incluso en varias ocasiones. No pertenecen a empresas ni a medios establecidos, sino que responden a la iniciativa de una persona –a veces un pequeño grupo- interesada en un tema, que se dedica a publicar breves comentarios y a ofrecer múltiples enlaces a otras páginas de Internet que, por alguna razón, le parecen interesantes.
Son los weblogs –bitácoras o diarios personales las llaman algunos en español-, y se han convertido en uno de los fenómenos más interesantes y relevantes de Internet. No es que hayan surgido ahora -su historia se remonta a los mismísimos inicios de la web, con los trabajos de Tim Berners-Lee en el CERN- pero su continua progresión e influencia en múltiples ámbitos los está convirtiendo en objeto de análisis y debate.
Así, durante estas últimas semanas, los weblogs han sido protagonistas de numerosas informaciones periodísticas en medios de todo el mundo. Estas webs, muy fáciles de crear y actualizar gracias a programas gratuitos o muy asequibles como Blogger, Radio UserLand, MovableType o LiveJournal, entre otros, están ganando adeptos rápidamente y, en numerosos casos, se han convertido en sólidas alternativas a los medios establecidos gracias al ingenio, agilidad, habilidad y eficacia de sus autores.
Son muchas las funciones que puede cumplir un weblog. Puede ser una herramienta de entretenimiento para su autor, un espacio de comunicación e intercambio de información para aficionados a un tema, un espacio común para grupos de amigos o compañeros de trabajo, o simplemente una válvula de escape para autores aficionados o profesionales. Los weblogs también cumplen a la perfección una función promocional de profesionales independientes que saben aportar a sus páginas elementos de valor añadido que resultan muy útiles para otros usuarios.
Blogger –que cuenta con una versión gratuita y otra profesional de pago- es posiblemente el programa de creación de weblogs más conocido y utilizado por la comunidad internauta. Según la pequeña compañía californiana propietaria de este servicio, Pyra Labs, son ya más de 150.000 los weblogs creados gracias a Blogger, que también permite hospedar las páginas gratuitamente mediante el servicio Blogspot.
Daypop y Blogdex controlan los enlaces más frecuentes
La creciente importancia de los weblogs, que se han convertido en muchos casos en la mejor expresión del estado de ánimo reinante entre los usuarios de Internet, ha derivado en la creación de buscadores y otras herramientas especializadas en este tipo de páginas.
Daypop, por ejemplo, realiza búsquedas de noticias aparecidas en 6.500 webs informativas y weblogs. Su listado “Top 40” permite saber en cualquier momento cuáles son los 40 enlaces más populares entre los autores de weblogs de todo el mundo; una buena forma de saber qué se está cociendo en Internet.
Por su parte, Blogdex, una herramienta creada por el Media Lab del Massachusetts Institute of Technology (MIT), ofrece también un listado de los 25 enlaces más utilizados en cada momento por los creadores de weblogs. Como afirman sus desarrolladores, Blogdex pretende aprovechar el enorme poder de este tipo de publicaciones personales “para encontrar contenido importante e interesante en la web”.
Weblogs y medios tradicionales
Debido a que algunos weblogs consiguen atraer importantes audiencias, empieza a ser habitual encontrar este tipo de páginas personales en las webs de medios tradicionales. Uno de los más conocidos lo ofrece el periódico inglés The Guardian. La web de noticias de la cadena de televisión estadounidense FoxNews también cuenta desde hace unos días con el suyo, escrito por Joanne Jacobs. The Corner es el nombre del weblog que publica la revista conservadora National Review.
Tambíen el diario The Boston Globe tiene un weblog, realizado por D.C. Denison, mientras que Mike Wendland es el autor del que aparece en Detroit Free Press. Otro medio que no ha querido quedarse atrás es The Wall Street Journal, que en su web OpinionJournal.com ofrece el weblog "Best of the web today" escrito por James Taranto.
Uno de los casos más conocidos es el del periodista Dan Gillmor, que publica su weblog e-Journal en SiliconValley.com. Una de sus más recientes aportaciones le ha servido para dar respuesta a un artículo publicado en The New York Times y que ha levantado mucha polvareda entre la comunidad de autores de weblogs. En el artículo se cuestionaba si este fenómeno tendría continuidad o simplemente quedaría en una nueva y pasajera moda de Internet.
La respuesta de Gillmor -y de otros muchos usuarios- no se ha hecho esperar, y ha sido unánime a favor no sólo de la supervivencia de los weblogs sino de su creciente importancia. En su artículo, Gillmor menciona el "Blogger Manifesto", un texto escrito por Andrew Sullivan en el que se defiende la tesis de que los weblogs representan "un futuro para el periodismo" (pero no "el futuro").
Hace unos días se dieron a conocer los premios Bloggies concedidos por segundo año a los mejores weblogs en diferentes categorías. El listado de ganadores y finalistas ofrece un buen punto de partida para los que quieran conocer más a fondo esta porción del mundo online. Y para encontrar oferta en español, Bitácoras.net es una buena referencia.
Algunos "clásicos" del género
En cualquier caso, hay una serie de weblogs que podríamos considerar casi como "imprescindibles" por su significado e historia. Uno de ellos es el que mantiene desde 1996 el propietario de la compañía UserLand, Dave Winer, titulado "Scripting News". Winer defiende que se trata del weblog que lleva más años publicándose.
Otros "clásicos" del género son los weblogs Media News, de Jim Romenesko, en el que se comentan asuntos relacionados con los medios de comunicación estadounidenses, y Tomalak's Realm, Tomalak's Realm a ofrecer enlaces de interés sobre diseño web.
Especialmente útil para los profesionales vinculados al mundo del periodismo digital es un weblog de grupo, E-Media Tidbits, mantenido actualmente por el Poynter Institute de Florida. Desde hace poco colabora en este weblog Eva Domínguez, autora de la columna "El cuarto bit" de La Vanguardia Digital.
cromets 2:26 p. m.Guía para no perderse nada (importante) de lo que está sucediendo en Internet
Weblogs: el pulso de Internet
LVD - 21.31 horas - 28/02/2002
ISMAEL NAFRÍA
inafria@lavanguardia.es
Barcelona.- Han superado la cifra del medio millón. Se renuevan prácticamente todos los días, a veces incluso en varias ocasiones. No pertenecen a empresas ni a medios establecidos, sino que responden a la iniciativa de una persona –a veces un pequeño grupo- interesada en un tema, que se dedica a publicar breves comentarios y a ofrecer múltiples enlaces a otras páginas de Internet que, por alguna razón, le parecen interesantes.
Son los weblogs –bitácoras o diarios personales las llaman algunos en español-, y se han convertido en uno de los fenómenos más interesantes y relevantes de Internet. No es que hayan surgido ahora -su historia se remonta a los mismísimos inicios de la web, con los trabajos de Tim Berners-Lee en el CERN- pero su continua progresión e influencia en múltiples ámbitos los está convirtiendo en objeto de análisis y debate.
Así, durante estas últimas semanas, los weblogs han sido protagonistas de numerosas informaciones periodísticas en medios de todo el mundo. Estas webs, muy fáciles de crear y actualizar gracias a programas gratuitos o muy asequibles como Blogger, Radio UserLand, MovableType o LiveJournal, entre otros, están ganando adeptos rápidamente y, en numerosos casos, se han convertido en sólidas alternativas a los medios establecidos gracias al ingenio, agilidad, habilidad y eficacia de sus autores.
Son muchas las funciones que puede cumplir un weblog. Puede ser una herramienta de entretenimiento para su autor, un espacio de comunicación e intercambio de información para aficionados a un tema, un espacio común para grupos de amigos o compañeros de trabajo, o simplemente una válvula de escape para autores aficionados o profesionales. Los weblogs también cumplen a la perfección una función promocional de profesionales independientes que saben aportar a sus páginas elementos de valor añadido que resultan muy útiles para otros usuarios.
Blogger –que cuenta con una versión gratuita y otra profesional de pago- es posiblemente el programa de creación de weblogs más conocido y utilizado por la comunidad internauta. Según la pequeña compañía californiana propietaria de este servicio, Pyra Labs, son ya más de 150.000 los weblogs creados gracias a Blogger, que también permite hospedar las páginas gratuitamente mediante el servicio Blogspot.
Daypop y Blogdex controlan los enlaces más frecuentes
La creciente importancia de los weblogs, que se han convertido en muchos casos en la mejor expresión del estado de ánimo reinante entre los usuarios de Internet, ha derivado en la creación de buscadores y otras herramientas especializadas en este tipo de páginas.
Daypop, por ejemplo, realiza búsquedas de noticias aparecidas en 6.500 webs informativas y weblogs. Su listado “Top 40” permite saber en cualquier momento cuáles son los 40 enlaces más populares entre los autores de weblogs de todo el mundo; una buena forma de saber qué se está cociendo en Internet.
Por su parte, Blogdex, una herramienta creada por el Media Lab del Massachusetts Institute of Technology (MIT), ofrece también un listado de los 25 enlaces más utilizados en cada momento por los creadores de weblogs. Como afirman sus desarrolladores, Blogdex pretende aprovechar el enorme poder de este tipo de publicaciones personales “para encontrar contenido importante e interesante en la web”.
Weblogs y medios tradicionales
Debido a que algunos weblogs consiguen atraer importantes audiencias, empieza a ser habitual encontrar este tipo de páginas personales en las webs de medios tradicionales. Uno de los más conocidos lo ofrece el periódico inglés The Guardian. La web de noticias de la cadena de televisión estadounidense FoxNews también cuenta desde hace unos días con el suyo, escrito por Joanne Jacobs. The Corner es el nombre del weblog que publica la revista conservadora National Review.
Tambíen el diario The Boston Globe tiene un weblog, realizado por D.C. Denison, mientras que Mike Wendland es el autor del que aparece en Detroit Free Press. Otro medio que no ha querido quedarse atrás es The Wall Street Journal, que en su web OpinionJournal.com ofrece el weblog "Best of the web today" escrito por James Taranto.
Uno de los casos más conocidos es el del periodista Dan Gillmor, que publica su weblog e-Journal en SiliconValley.com. Una de sus más recientes aportaciones le ha servido para dar respuesta a un artículo publicado en The New York Times y que ha levantado mucha polvareda entre la comunidad de autores de weblogs. En el artículo se cuestionaba si este fenómeno tendría continuidad o simplemente quedaría en una nueva y pasajera moda de Internet.
La respuesta de Gillmor -y de otros muchos usuarios- no se ha hecho esperar, y ha sido unánime a favor no sólo de la supervivencia de los weblogs sino de su creciente importancia. En su artículo, Gillmor menciona el "Blogger Manifesto", un texto escrito por Andrew Sullivan en el que se defiende la tesis de que los weblogs representan "un futuro para el periodismo" (pero no "el futuro").
Hace unos días se dieron a conocer los premios Bloggies concedidos por segundo año a los mejores weblogs en diferentes categorías. El listado de ganadores y finalistas ofrece un buen punto de partida para los que quieran conocer más a fondo esta porción del mundo online. Y para encontrar oferta en español, Bitácoras.net es una buena referencia.
Algunos "clásicos" del género
En cualquier caso, hay una serie de weblogs que podríamos considerar casi como "imprescindibles" por su significado e historia. Uno de ellos es el que mantiene desde 1996 el propietario de la compañía UserLand, Dave Winer, titulado "Scripting News". Winer defiende que se trata del weblog que lleva más años publicándose.
Otros "clásicos" del género son los weblogs Media News, de Jim Romenesko, en el que se comentan asuntos relacionados con los medios de comunicación estadounidenses, y Tomalak's Realm, Tomalak's Realm a ofrecer enlaces de interés sobre diseño web.
Especialmente útil para los profesionales vinculados al mundo del periodismo digital es un weblog de grupo, E-Media Tidbits, mantenido actualmente por el Poynter Institute de Florida. Desde hace poco colabora en este weblog Eva Domínguez, autora de la columna "El cuarto bit" de La Vanguardia Digital.