Dissabte, 8 de febrer
Article sobre un dels cavalls de troia amb què ens amenacen els que volen començar la guerra. No expliquen, però, que ells en disposen d'altres molt més sofisticats i mortals. Com a exemple, la notícia que els EEUU ja disposen d'un pla "secret" per atacar les xarxes informàtiques dels seus enemics.
La viruela Vicente Verdú ( el Pais/ 9-2-03)
Tan pronto Bush declaraba que "el juego ha terminado", el Gobierno español compraba dos millones de vacunas contra la viruela. No son muchas: las justas para proteger a los miembros de las Fuerzas Armadas y "a otros colectivos profesionales expuestos a un ataque biológico". En Alemania, más cautos, se han provisto de 12 millones de dosis, y en Reino Unido, de otros 30 millones. Estados Unidos posee actualmente 150 millones de unidades y para marzo esperan contar con una provisión holgadamente superior al número de sus ciudadanos.
La viruela, declarada erradicada por la Organización Mundial de la Salud en mayo de 1980, regresa como una venganza espectral a manos del Tercer Mundo. Mientras Occidente se ha dotado de armas inoxidables de aniquilación masiva, el subdesarrollo se defiende con virus. Los recursos de Estados Unidos se basan en supercomplejos arsenales de material inerte, mientras los enemigos atrasados se sirven de ínfimos seres con instinto mortífero. A través de las cepas infecciosas regresa la truculenta conciencia de la historia que busca ahogar la soberbia del progreso y reestablecer su democracia de la miseria, la impotencia y el dolor. Tres imperios -el hitita, el inca y el azteca- cayeron uno tras otro a manos de la viruela y desde el emperador Marco Aurelio hasta el rey Luis XV, expiraron bajo un cuerpo minado de pústulas cebadas por 10.000 años de antigüedad.
Cualquiera de las nuevas granadas que posee el Pentágono aniquilaría a un barrio entero, pero, también, un iraquí tosiendo su infección en un estadio acabaría con montones de espectadores. ¿Estará acabando ya? Porque, ¿quién garantiza que la guerra biológica no se encuentra en marcha? ¿Escalofríos? ¿Dolores de cabeza o de espalda? ¿Náuseas? ¿Vómitos? ¿Fiebre? La erupción no aparece hasta unos días después, pero incluso los primeros síntomas pueden ser imperceptibles hasta dos semanas más tarde de la primera exposición. ¿Quién nos dice, por tanto, que, víctimas de la "guerra preventiva", no estemos contaminados al día de hoy? Contra el indicio del ataque cabe la defensa. Pero, en la sinrazón, enloquecida la ecuación humana, ¿quién puede prevenirse de la prevención?
cromets 7:52 a. m.Article sobre un dels cavalls de troia amb què ens amenacen els que volen començar la guerra. No expliquen, però, que ells en disposen d'altres molt més sofisticats i mortals. Com a exemple, la notícia que els EEUU ja disposen d'un pla "secret" per atacar les xarxes informàtiques dels seus enemics.
La viruela Vicente Verdú ( el Pais/ 9-2-03)
Tan pronto Bush declaraba que "el juego ha terminado", el Gobierno español compraba dos millones de vacunas contra la viruela. No son muchas: las justas para proteger a los miembros de las Fuerzas Armadas y "a otros colectivos profesionales expuestos a un ataque biológico". En Alemania, más cautos, se han provisto de 12 millones de dosis, y en Reino Unido, de otros 30 millones. Estados Unidos posee actualmente 150 millones de unidades y para marzo esperan contar con una provisión holgadamente superior al número de sus ciudadanos.
La viruela, declarada erradicada por la Organización Mundial de la Salud en mayo de 1980, regresa como una venganza espectral a manos del Tercer Mundo. Mientras Occidente se ha dotado de armas inoxidables de aniquilación masiva, el subdesarrollo se defiende con virus. Los recursos de Estados Unidos se basan en supercomplejos arsenales de material inerte, mientras los enemigos atrasados se sirven de ínfimos seres con instinto mortífero. A través de las cepas infecciosas regresa la truculenta conciencia de la historia que busca ahogar la soberbia del progreso y reestablecer su democracia de la miseria, la impotencia y el dolor. Tres imperios -el hitita, el inca y el azteca- cayeron uno tras otro a manos de la viruela y desde el emperador Marco Aurelio hasta el rey Luis XV, expiraron bajo un cuerpo minado de pústulas cebadas por 10.000 años de antigüedad.
Cualquiera de las nuevas granadas que posee el Pentágono aniquilaría a un barrio entero, pero, también, un iraquí tosiendo su infección en un estadio acabaría con montones de espectadores. ¿Estará acabando ya? Porque, ¿quién garantiza que la guerra biológica no se encuentra en marcha? ¿Escalofríos? ¿Dolores de cabeza o de espalda? ¿Náuseas? ¿Vómitos? ¿Fiebre? La erupción no aparece hasta unos días después, pero incluso los primeros síntomas pueden ser imperceptibles hasta dos semanas más tarde de la primera exposición. ¿Quién nos dice, por tanto, que, víctimas de la "guerra preventiva", no estemos contaminados al día de hoy? Contra el indicio del ataque cabe la defensa. Pero, en la sinrazón, enloquecida la ecuación humana, ¿quién puede prevenirse de la prevención?
Dimarts, 4 de febrer
Gossos catalans
Empar Moliner ( El Pais/2-2-03) ( traduït de l'original castellà)
“Benvinguts al segon concurs de bellesa canina organitzat per Convergència i Unió”, diuen els altaveus. Es un diumenge al matí, i l’avinguda Mistral encreuament Vilamarí està presa per cents de gossos que fan cua, amb els seus amos, per inscriure’s. A causa de l’estrebada de les corretges, la majoria dels humans no caminen perpendiculars al terra, sinó que van formant angles aguts de fins 45º, ara aquí, ara allà. Un gos negre de l’alçada d’un puma s’enfila sobre les potes de darrere i posa les del davant sobre les espatlles de la seva mestressa per tractar de fecundar-la. Una simpàtica senyora, Antonia Guirado, es queixa: “Quina llàstima que el meu no hagi pogut venir! Està tocat de la pròstata, i això que és íntim amic de dos germans dàlmates, nen i nena, que sí que concursaran”. Un caniche aixeca la pota i procedeix a la micció en el pneumàtic de la furgoneta dels organitzadors. ¡És que, amb tanta gossa, vol marcar territori”, m’expliaca la seva mestressa. La majoria de les mascotes demostren molta traça per a ensumar l’engonal dels altres, és una llàstima que no es faci una exhibició fora de concurs. “Senyor Zalacaín, senyor Planas, procedirem a començar”, avisa el locutor, sempre en català.
El Jurat ocupa ja el seu lloc dalt de l’empostissat. Destaquem, entre els seus membres, a dues dones admirables: la regidora Magda Onarich i la presidenta de l’Institut català de la Dona, Joana Ortega. Des d’allà dalt tenen una visió panoràmica del recinte rodejat de tanques on se celebrarà el certamen. Veig que han col.locat a dintre dues caixes de fruita amb un bastó a sobre, per als salts, i sis cons taronja, que hauran de ser salvats. A més, s’ha aprofitat un banc, que forma part del mobiliari urbà del passeig, perquè els animals demostrin que saben seure. Alguns nens s’hi enfilen, i el locutor es queixa: “ Si els nens continuen enfilant-se al banc, al final no hi haurà lloc per als gossos”.
Comença l’acte. Les cinc primeres mestresses desfilen, elegantíssimes, subjectant la corretja del pequinès en una mà i la bossa a l’altra. El jurat ha de puntuar el gossos, però en realitat les que concursen són elles. Les senyores 24 i 28, sense anar gaire lluny, aconsegueixen de saltar la tanca mentre que els seus millors amics la passen per sota. També són elles les que llueixen a la solapa el número de participant. M’alegra que no hagin decidit de grapar-lo al llom de les seves mascotes, que ja porten les orelles prou foradades per pearcings i arrecades daurades.
Al certamen es premia la “simpatia” ( dels gossos) i, en el moment que em preguntava en què consisteix, el gos del senyor 20 recull les primeres rialles i aplaudiments del matí a causa de la seva micció en el quart con. “Visca...!, diu, embaladida, la noia que tinc a l’esquerra. “Els pregaria que canviessin el con”, intervé el locutor, “O això serà un assortit de pixums”. Passada una estona, per compensar, ens dóna una bona notícia: “Us he de dir que el diputat Xavier Trias acaba d’arribar”.
Quan els gossos més petitons no volen o no poden saltar la tanca, es produeix el fenomen de l’alçament de gos ( que no forma part del concurs). L’amo alça l’aninal per la cadena i, després d’un recorregut aeri, el deposita, viu, a l’altre cantó. A l’eslàlom, per contra, l’arrossega com aquell qui passa la baieta. Les més expertes en l’art enlairar sense penjament són la senyora 33 i la senyora 45. Després actua el senyor 64, que, per una qüestió elemental de justícia, hauria de rebre la menció especial del jurat. És l’amo més guapo i més ben plantat del concurs. El seu cabell negre és llarg, cuidat i brillant.
A punt d’acabar, desfila un senyor amb una bossa de la farmàcia i un dogo, i una família monoparental amb un chihuahua, crec. El chihuahua es treu el collar, mossega la sabata de la nena i la fa caure al terra, per la qual cosa opta, suposo, al premi de “ simpatia”.
Una vegada han actuat tots, el jurat es retira a deliberar. “A aquest li podríem donar un premi”, sento que diu un dels membres, “però no ens queden regals”. L’altre afegeix: “Li donen una vacuna i una desparasitasió, home”. El d’abans pregunta: “ I ¿ a qui voteu com a gos més complet?” Magda Onarich no dubta pas: “¡Al d’atura! Que hem de potenciar el gos del país.
Mentre, dos joves convergents amb càrrec em donen conversa. “Es que a Tries, ¿saps?, el que li agrada és conèixer la realitat dels barris”. Espero que Pasqual Maragall en prengui exemple, s’oblidi de fer petons als nens ( ja no es porten) i procuri fer petons a tots els gossos amb amo que trobi durant la precampanya.
Al meu costat, una noia xiuxiueja al seu home: “Carlos, me da tope pereza cocinar”. I despres canvia d’idioma per manar-li a la gossa: “Jeu! El seu Carles li contesta: “Pues compremos algo preparado en el De Paso...”. Pero també canvi d’idioma i mana: “Puma, què se’t diu?”. Suposo que el gran poeta Miquel de Palol es refereix a això quan diu que “ el català literari desafina”. Encara que, posats a triar un titular, jo em quedo amb aquell altre del pioner Bobby Deglané. Ell opinava que l’idoma de Núria Feliu i el de Lassie s’assemblaven. “!Com li hagués agradat a Bobby que la senyera catalana que envolta l’empostissat estigui subjectada per sacs de menjar per a gos, extra light, de la marca Mastery.
cromets 1:34 p. m.Gossos catalans
Empar Moliner ( El Pais/2-2-03) ( traduït de l'original castellà)
“Benvinguts al segon concurs de bellesa canina organitzat per Convergència i Unió”, diuen els altaveus. Es un diumenge al matí, i l’avinguda Mistral encreuament Vilamarí està presa per cents de gossos que fan cua, amb els seus amos, per inscriure’s. A causa de l’estrebada de les corretges, la majoria dels humans no caminen perpendiculars al terra, sinó que van formant angles aguts de fins 45º, ara aquí, ara allà. Un gos negre de l’alçada d’un puma s’enfila sobre les potes de darrere i posa les del davant sobre les espatlles de la seva mestressa per tractar de fecundar-la. Una simpàtica senyora, Antonia Guirado, es queixa: “Quina llàstima que el meu no hagi pogut venir! Està tocat de la pròstata, i això que és íntim amic de dos germans dàlmates, nen i nena, que sí que concursaran”. Un caniche aixeca la pota i procedeix a la micció en el pneumàtic de la furgoneta dels organitzadors. ¡És que, amb tanta gossa, vol marcar territori”, m’expliaca la seva mestressa. La majoria de les mascotes demostren molta traça per a ensumar l’engonal dels altres, és una llàstima que no es faci una exhibició fora de concurs. “Senyor Zalacaín, senyor Planas, procedirem a començar”, avisa el locutor, sempre en català.
El Jurat ocupa ja el seu lloc dalt de l’empostissat. Destaquem, entre els seus membres, a dues dones admirables: la regidora Magda Onarich i la presidenta de l’Institut català de la Dona, Joana Ortega. Des d’allà dalt tenen una visió panoràmica del recinte rodejat de tanques on se celebrarà el certamen. Veig que han col.locat a dintre dues caixes de fruita amb un bastó a sobre, per als salts, i sis cons taronja, que hauran de ser salvats. A més, s’ha aprofitat un banc, que forma part del mobiliari urbà del passeig, perquè els animals demostrin que saben seure. Alguns nens s’hi enfilen, i el locutor es queixa: “ Si els nens continuen enfilant-se al banc, al final no hi haurà lloc per als gossos”.
Comença l’acte. Les cinc primeres mestresses desfilen, elegantíssimes, subjectant la corretja del pequinès en una mà i la bossa a l’altra. El jurat ha de puntuar el gossos, però en realitat les que concursen són elles. Les senyores 24 i 28, sense anar gaire lluny, aconsegueixen de saltar la tanca mentre que els seus millors amics la passen per sota. També són elles les que llueixen a la solapa el número de participant. M’alegra que no hagin decidit de grapar-lo al llom de les seves mascotes, que ja porten les orelles prou foradades per pearcings i arrecades daurades.
Al certamen es premia la “simpatia” ( dels gossos) i, en el moment que em preguntava en què consisteix, el gos del senyor 20 recull les primeres rialles i aplaudiments del matí a causa de la seva micció en el quart con. “Visca...!, diu, embaladida, la noia que tinc a l’esquerra. “Els pregaria que canviessin el con”, intervé el locutor, “O això serà un assortit de pixums”. Passada una estona, per compensar, ens dóna una bona notícia: “Us he de dir que el diputat Xavier Trias acaba d’arribar”.
Quan els gossos més petitons no volen o no poden saltar la tanca, es produeix el fenomen de l’alçament de gos ( que no forma part del concurs). L’amo alça l’aninal per la cadena i, després d’un recorregut aeri, el deposita, viu, a l’altre cantó. A l’eslàlom, per contra, l’arrossega com aquell qui passa la baieta. Les més expertes en l’art enlairar sense penjament són la senyora 33 i la senyora 45. Després actua el senyor 64, que, per una qüestió elemental de justícia, hauria de rebre la menció especial del jurat. És l’amo més guapo i més ben plantat del concurs. El seu cabell negre és llarg, cuidat i brillant.
A punt d’acabar, desfila un senyor amb una bossa de la farmàcia i un dogo, i una família monoparental amb un chihuahua, crec. El chihuahua es treu el collar, mossega la sabata de la nena i la fa caure al terra, per la qual cosa opta, suposo, al premi de “ simpatia”.
Una vegada han actuat tots, el jurat es retira a deliberar. “A aquest li podríem donar un premi”, sento que diu un dels membres, “però no ens queden regals”. L’altre afegeix: “Li donen una vacuna i una desparasitasió, home”. El d’abans pregunta: “ I ¿ a qui voteu com a gos més complet?” Magda Onarich no dubta pas: “¡Al d’atura! Que hem de potenciar el gos del país.
Mentre, dos joves convergents amb càrrec em donen conversa. “Es que a Tries, ¿saps?, el que li agrada és conèixer la realitat dels barris”. Espero que Pasqual Maragall en prengui exemple, s’oblidi de fer petons als nens ( ja no es porten) i procuri fer petons a tots els gossos amb amo que trobi durant la precampanya.
Al meu costat, una noia xiuxiueja al seu home: “Carlos, me da tope pereza cocinar”. I despres canvia d’idioma per manar-li a la gossa: “Jeu! El seu Carles li contesta: “Pues compremos algo preparado en el De Paso...”. Pero també canvi d’idioma i mana: “Puma, què se’t diu?”. Suposo que el gran poeta Miquel de Palol es refereix a això quan diu que “ el català literari desafina”. Encara que, posats a triar un titular, jo em quedo amb aquell altre del pioner Bobby Deglané. Ell opinava que l’idoma de Núria Feliu i el de Lassie s’assemblaven. “!Com li hagués agradat a Bobby que la senyera catalana que envolta l’empostissat estigui subjectada per sacs de menjar per a gos, extra light, de la marca Mastery.