Dijous, 15 de maig
Turisme animal
Al cens d'animals residents a les ciutats- els que ens acompanyen i els que van al seu aire- aviat hi haurem d'afegir una nova categoria: els que fan turisme de cap de setmana. Llegiu el que ens explica Josep Maria Espinàs en el seu article: Un cabirol visita la ciutat
És bonic veure animals que passegen o corren o dormen en un parc natural. És bonic contemplar una posta de sol en un horitzó llunyà. És bonic, anant per un camí, passar la mà per una mata de farigola o de romaní, i flairar-la com un oxigen que ens fa oblidar el cansament.
Al parc natural del Pilat, a França, viuen cabirols en llibertat. Un d'aquests animals, tan àgils i elegants, s'avorria i va decidir fer un tomb i va arribar als carrers de Saint-Étienne. Potser algun automobilista, al veure'l, va pensar que havia begut una mica massa al bar. El fet és que el cabirol va començar a posar-se nerviós, se'n va anar cap a la porta de vidre d'un establiment, la va trencar i es va ferir en una pota.
Però va entrar a la botiga i s'ha d'admetre que va fer una tria excel.lent, ja que era una farmàcia. Immediatament li van fer una cura, i després els guardes del parc i un veterinari es van encarregar de tornar-li la llibertat. I jo em pregunto què pot passar si a l'animal li ha agradat la ciutat.
Perquè a les ciutats viuen molts més animals del que ens pensem. Una vegada vaig escriure que jo veia, de tant en tant, ocells a la meva petita terrassa urbana i un lector em va acusar de mentider. Les ciutats són atractives per a determinades espècies, perquè hi troben més escalfor, o més menjar que al camp. El soroll, la contaminació, tot allò que incomoda molts ciutadans, hi ha animals que no només no els molesta sinó que hi troben la vida.
Les crítiques a les ciutats sempre han estat molt dures. Hi ha gent que, realment, necessita fugir-ne, almenys els caps de setmana, encara que al camp trobin, sovint, rengleres de cases adossades o blocs d'apartaments. I alguns són realment feliços en espais pràcticament verges.
Seria curiós que algun urbanita visités el parc natural del Pilat i, incapaç de veure-hi cap cabirol, preguntés: "Però ¿on són?" I el guarda li expliqués: "Un va fer una escapada a la ciutat, li va agradar, i ara els caps de setmana això es queda buit".
(El Periodico/ 15-5-03)
cromets 4:35 p. m.Turisme animal
Al cens d'animals residents a les ciutats- els que ens acompanyen i els que van al seu aire- aviat hi haurem d'afegir una nova categoria: els que fan turisme de cap de setmana. Llegiu el que ens explica Josep Maria Espinàs en el seu article: Un cabirol visita la ciutatÉs bonic veure animals que passegen o corren o dormen en un parc natural. És bonic contemplar una posta de sol en un horitzó llunyà. És bonic, anant per un camí, passar la mà per una mata de farigola o de romaní, i flairar-la com un oxigen que ens fa oblidar el cansament.
Al parc natural del Pilat, a França, viuen cabirols en llibertat. Un d'aquests animals, tan àgils i elegants, s'avorria i va decidir fer un tomb i va arribar als carrers de Saint-Étienne. Potser algun automobilista, al veure'l, va pensar que havia begut una mica massa al bar. El fet és que el cabirol va començar a posar-se nerviós, se'n va anar cap a la porta de vidre d'un establiment, la va trencar i es va ferir en una pota.
Però va entrar a la botiga i s'ha d'admetre que va fer una tria excel.lent, ja que era una farmàcia. Immediatament li van fer una cura, i després els guardes del parc i un veterinari es van encarregar de tornar-li la llibertat. I jo em pregunto què pot passar si a l'animal li ha agradat la ciutat.
Perquè a les ciutats viuen molts més animals del que ens pensem. Una vegada vaig escriure que jo veia, de tant en tant, ocells a la meva petita terrassa urbana i un lector em va acusar de mentider. Les ciutats són atractives per a determinades espècies, perquè hi troben més escalfor, o més menjar que al camp. El soroll, la contaminació, tot allò que incomoda molts ciutadans, hi ha animals que no només no els molesta sinó que hi troben la vida.
Les crítiques a les ciutats sempre han estat molt dures. Hi ha gent que, realment, necessita fugir-ne, almenys els caps de setmana, encara que al camp trobin, sovint, rengleres de cases adossades o blocs d'apartaments. I alguns són realment feliços en espais pràcticament verges.
Seria curiós que algun urbanita visités el parc natural del Pilat i, incapaç de veure-hi cap cabirol, preguntés: "Però ¿on són?" I el guarda li expliqués: "Un va fer una escapada a la ciutat, li va agradar, i ara els caps de setmana això es queda buit".
(El Periodico/ 15-5-03)
Diumenge, 4 de maig
Cromet traduït: El català, autòpsia a la Central
Article aparegut a La Vanguardia ( 26-4-03) en castellà. Joan Solà i Quin Monzó parlen ( en català) de l'estat de salut del català. Els pronòstics no poden ser més negres, i l'articulista ja s'encarrega de certificar-ho amb el títol. Això també ho he pogut comprovar en buscar a Internet alguna transcipció en català d'aquest acte. Res de res. Totes les ressenyes apareixen en castellà. Per tant, a traduir de nou i no penso posar pas l'original castellà ( ja seria massa!). No ens posem pessimistes...
Rosa Maria Piñol
Una pintada eloqüent: “Calalà: dies comptats”. Aquest grafiti escrit en una paret del carrer Egipcíaques apareixia en els cartells que anunciaven el debat que van mantenir ahir Joan Solà i Quim Monzó a la Universitat de Barcelona sobre el present i el futur de la llengua catalana. El vicerrectorat de Relacions Institucionals i Política Lingüística va convocar el catedràtic i l’escriptor, arrel de les veus pessimistes que s’han aixecat entorn al tema i a propòsit del llibre que acaba de publicar Solà , Ensenyar la llengua (Empúries), on constata “la precària situació del català, evitant alarmismes gratuïts”, com va dir el vicerrector, Jordi Matas.
Els dos ponents es van mostrar molt durs i van manifestar sense embuts les seves visions pessimistes, suavitzades en alguns moments amb tocs d’ironia. Per a tots dos és evident que el català es troba en una fase terminal. I fins i tot Monzó va declarar, mig en broma, però engegant-la: “No hi ha solució. Potser fora millor que penséssim a preparar-li un bon funeral, un comiat digne... O tal vegada provocar-ne l’eutanàsia, perquè deixi de patir”. Un suggeriment que va ser acollit amb sentit de l’humor per bona part dels assistents que omplia l’aula magna ( estudiants en la seva majoria , i alguns professors), però també amb alguna protesta.
Solà va enumerar els aspectes negatius i positius de l’estat actual de la llengua. Entre els primers: que la immigració, el comerç i el turisme configuren “una comunitat lingüística complexa”; que “l’Estat va en contra nostra d’una manera clara i implacable, en una agressió brutal, secular i constant”; que la joventut catalana és indiferent a la llengua en un elevat tant per cent ( “la socialització de la joventut s’està fent en castellà i els immigrants també opten per aquesta llengua”); i que el català està “profundament degradat lexicament i fonèticament”. Va afegir, a més, que en moltes classes d’adults o d’instituts “arriben a fer odiar la llengua en insistir tant en certes normes gramaticals; hem d’animar que es llegeixin bons autors; ja posarem després els accents i les dièresis”, va dir.
Tanmateix, el catedràtic reconeix que el coneixement del català és elevat i veu com a positiva l’existència d’una àmplia producció literària i la rica tradició cultural des de l’època medieval. “ mai no havia hagut un coneixement del català com l’actual, però mai no s’havia parlat tan poc”
Solà es va mostrar dràstic en la necessitat de salvar l’ús del català al carrer. “ Podem prescindir de la televisió, de l’escola i fins i tot dels llibres, però hem de guanyar el carrer; el català ha de ser allí una llengua viva.” I, amb una vehemència poc habitual en ell, afegí: “ Per molt utòpic que ens arribi a semblar, hem de guanyar també l’estat. Tot el que se’ns ha venut en aquests anys ha estat a costa de renúncies nostres. ¡Em nego a perntànyer a un Estat on jo no sigui igual que els altres!”
Monzó va ser encará més cru. “El primer senyal d’alarma va ser quan en l’època d’Aina Moll es va llençar l’eslogan “El català depèn de tu”. Amb això no feien res més que rentar-se les mans i encolomar el mort als ciutadans. Els polítics han utilitzat la llengua només com a símbol, els ha servit per marcar unes diferències. La veritat és que ni fan ni faran res pel català”. Monzó va al.ludir després a la seva opció literària per aquesta llengua. “Durant més de vint anys el català ha estat la meva eina de treballa. Em sap greu que els meus esforços no serveixin per res.”
En un altre moment del debat, l’autor d’El perquè de tot plegat va fer riure l’auditori en preguntar: “¿De què serveix tenir un passat medieval brillant, si quan vas a lligar quedes marcat si parles en català i no et menges un rosco?”
cromets 1:32 p. m.Cromet traduït: El català, autòpsia a la Central
Article aparegut a La Vanguardia ( 26-4-03) en castellà. Joan Solà i Quin Monzó parlen ( en català) de l'estat de salut del català. Els pronòstics no poden ser més negres, i l'articulista ja s'encarrega de certificar-ho amb el títol. Això també ho he pogut comprovar en buscar a Internet alguna transcipció en català d'aquest acte. Res de res. Totes les ressenyes apareixen en castellà. Per tant, a traduir de nou i no penso posar pas l'original castellà ( ja seria massa!). No ens posem pessimistes...
Rosa Maria Piñol
Una pintada eloqüent: “Calalà: dies comptats”. Aquest grafiti escrit en una paret del carrer Egipcíaques apareixia en els cartells que anunciaven el debat que van mantenir ahir Joan Solà i Quim Monzó a la Universitat de Barcelona sobre el present i el futur de la llengua catalana. El vicerrectorat de Relacions Institucionals i Política Lingüística va convocar el catedràtic i l’escriptor, arrel de les veus pessimistes que s’han aixecat entorn al tema i a propòsit del llibre que acaba de publicar Solà , Ensenyar la llengua (Empúries), on constata “la precària situació del català, evitant alarmismes gratuïts”, com va dir el vicerrector, Jordi Matas.
Els dos ponents es van mostrar molt durs i van manifestar sense embuts les seves visions pessimistes, suavitzades en alguns moments amb tocs d’ironia. Per a tots dos és evident que el català es troba en una fase terminal. I fins i tot Monzó va declarar, mig en broma, però engegant-la: “No hi ha solució. Potser fora millor que penséssim a preparar-li un bon funeral, un comiat digne... O tal vegada provocar-ne l’eutanàsia, perquè deixi de patir”. Un suggeriment que va ser acollit amb sentit de l’humor per bona part dels assistents que omplia l’aula magna ( estudiants en la seva majoria , i alguns professors), però també amb alguna protesta.
Solà va enumerar els aspectes negatius i positius de l’estat actual de la llengua. Entre els primers: que la immigració, el comerç i el turisme configuren “una comunitat lingüística complexa”; que “l’Estat va en contra nostra d’una manera clara i implacable, en una agressió brutal, secular i constant”; que la joventut catalana és indiferent a la llengua en un elevat tant per cent ( “la socialització de la joventut s’està fent en castellà i els immigrants també opten per aquesta llengua”); i que el català està “profundament degradat lexicament i fonèticament”. Va afegir, a més, que en moltes classes d’adults o d’instituts “arriben a fer odiar la llengua en insistir tant en certes normes gramaticals; hem d’animar que es llegeixin bons autors; ja posarem després els accents i les dièresis”, va dir.
Tanmateix, el catedràtic reconeix que el coneixement del català és elevat i veu com a positiva l’existència d’una àmplia producció literària i la rica tradició cultural des de l’època medieval. “ mai no havia hagut un coneixement del català com l’actual, però mai no s’havia parlat tan poc”
Solà es va mostrar dràstic en la necessitat de salvar l’ús del català al carrer. “ Podem prescindir de la televisió, de l’escola i fins i tot dels llibres, però hem de guanyar el carrer; el català ha de ser allí una llengua viva.” I, amb una vehemència poc habitual en ell, afegí: “ Per molt utòpic que ens arribi a semblar, hem de guanyar també l’estat. Tot el que se’ns ha venut en aquests anys ha estat a costa de renúncies nostres. ¡Em nego a perntànyer a un Estat on jo no sigui igual que els altres!”
Monzó va ser encará més cru. “El primer senyal d’alarma va ser quan en l’època d’Aina Moll es va llençar l’eslogan “El català depèn de tu”. Amb això no feien res més que rentar-se les mans i encolomar el mort als ciutadans. Els polítics han utilitzat la llengua només com a símbol, els ha servit per marcar unes diferències. La veritat és que ni fan ni faran res pel català”. Monzó va al.ludir després a la seva opció literària per aquesta llengua. “Durant més de vint anys el català ha estat la meva eina de treballa. Em sap greu que els meus esforços no serveixin per res.”
En un altre moment del debat, l’autor d’El perquè de tot plegat va fer riure l’auditori en preguntar: “¿De què serveix tenir un passat medieval brillant, si quan vas a lligar quedes marcat si parles en català i no et menges un rosco?”