Dimarts, 25 de febrer
Dels Apenins al Cadí
Des que el pobre Marco va viatjar tot solet dels Apenins als Andes per buscar la seva mare, que no patíem tants ensurts . Ara aquest viatge no l'ha fet un nen, sinó un llop. Un llop solitari que, obeint la crida de la natura, ha decidit deixar les seves serres per udolar a les del Cadí. ¿Què hi espera trobar? ¿una lloba? No ho sabem pas. Però el cert és que la seva aparició no pot ser casual i que més d'un ja la relaciona amb el despertar polític que estem vivint aquests mesos. Massa coincidències. Tenim tots els ingredients del conte: el llop, parelles de germans i fins i tot un trio. Tenim caputxetes, àvies i caçadors. La terra trema: asseiem-nos i parem bé l'orella, que Joan Barril ens ho explica a:
Les orelles del llop
"Així, sense papers i nu com els fills de la mar, va arribar el llop a Catalunya. Diuen els experts que el llop que s'ha detectat al Parc Natural del Cadí Moixeró venia d'Itàlia, concretament dels Apenins, que és com el Montseny, però en serralada llarga i al dente, que és com els agrada als llops el terreny que trepitgen. Hi ha hagut més alegria oficial per un llop transalpí i despistat que per un moro exsangüe en una platja del sud. Tots hem coincidit que amb aquest llop Catalunya ja està completa. Tots menys el llop, és clar. Perquè llop busca lloba. I ara li correspon a aquest animal sortir del Cadí, travessar rius i AVE i arribar-se a la Tierra de Campos o a Extremadura, on encara queden 2.000 exemplars d'aquell llop ibèric que va ser l'obra pòstuma de Félix Rodríguez de la Fuente. O sigui, que el llop català haurà estat un immigrant efímer. Just per sortir als diaris i després continuar la recerca de la femella que l'espera a la serra de Gata o als contraforts del Bierzo.
Hi ha llops de mar i llops terrestres, capaços de salvar autostrade, autoroutes i autopistes per arribar a un país que ha fet del llop un animal contradictori. Jo també vaig ser llobató, que és l'esglaó infantil del moviment scout on Benach i els seus germans van engendrar la seva vocació política. Jo també m'he emocionat amb Akela, la lloba que va cuidar del nen Mogwli a la selva índia. I també hem assistit a la desproporció entre l'imperi i l'atzar davant l'escut de Roma, allà on una lloba alleta els fundadors Ròmul i Remus.
Però els llops no sempre són ben compresos. Guimerà va fer un al.legat contra el llop i el seu personatge Manelic va fer de l'"he mort el llop" una metàfora del mal. Fa pocs anys el cantant italià Lucio Dalla ens prevenia de l'autoritarisme amb la seva cançó Attenti al lupo. Del llop s'han penjat massa infàmies a càrrec de la confraria de caputxetes hipòcrites. L'únic llop dolç ha estat el que dóna nom a un famós torró. Perquè ni tan sols els filòsofs l'han perdonat. En llatí: "Homo, homini lupus", l'home és un llop per a l'home. Però, veient com les gastem els homes, encara hi ha una cosa més temible en aquesta comparació: que l'home sigui un home per al llop. Si així fos, el nostre cànid italià resident al Cadí tindria els dies comptats i no arribaria a conèixer la femella que l'espera a les muntanyes de Ponferrada.
A Espanya li feia falta un llop forà i per això l'hem inventat. ¿Què se sap del llop del Cadí? ¿Que potser l'ha vist algú? No. D'ell només en sabem les seves deposicions. O sigui, que a Espanya cagar-la és sinònim d'existir. El llop arriba d'Itàlia, diuen. També Carod acaba de tornar del territori italià per descansar. Arriba el llop i no ens fixem en res més que en el que va deixant pel camí. I a mi m'agradaria veure el llop de veritat. Un llop poliglot i dialogant que no estigués obligat a ser el llop de Hobbes, sinó el llop maternal i rebel de Kipling. O potser el llop bo que cantava Paco Ibáñez en versos de José Agustín Goytisolo. ¿O és que el llop és ferotge pel sol fet de ser llop?"
Joan Barril. El Periódico/ 17-2-04
cromets 2:23 p. m.Dels Apenins al Cadí
Des que el pobre Marco va viatjar tot solet dels Apenins als Andes per buscar la seva mare, que no patíem tants ensurts . Ara aquest viatge no l'ha fet un nen, sinó un llop. Un llop solitari que, obeint la crida de la natura, ha decidit deixar les seves serres per udolar a les del Cadí. ¿Què hi espera trobar? ¿una lloba? No ho sabem pas. Però el cert és que la seva aparició no pot ser casual i que més d'un ja la relaciona amb el despertar polític que estem vivint aquests mesos. Massa coincidències. Tenim tots els ingredients del conte: el llop, parelles de germans i fins i tot un trio. Tenim caputxetes, àvies i caçadors. La terra trema: asseiem-nos i parem bé l'orella, que Joan Barril ens ho explica a:
Les orelles del llop
"Així, sense papers i nu com els fills de la mar, va arribar el llop a Catalunya. Diuen els experts que el llop que s'ha detectat al Parc Natural del Cadí Moixeró venia d'Itàlia, concretament dels Apenins, que és com el Montseny, però en serralada llarga i al dente, que és com els agrada als llops el terreny que trepitgen. Hi ha hagut més alegria oficial per un llop transalpí i despistat que per un moro exsangüe en una platja del sud. Tots hem coincidit que amb aquest llop Catalunya ja està completa. Tots menys el llop, és clar. Perquè llop busca lloba. I ara li correspon a aquest animal sortir del Cadí, travessar rius i AVE i arribar-se a la Tierra de Campos o a Extremadura, on encara queden 2.000 exemplars d'aquell llop ibèric que va ser l'obra pòstuma de Félix Rodríguez de la Fuente. O sigui, que el llop català haurà estat un immigrant efímer. Just per sortir als diaris i després continuar la recerca de la femella que l'espera a la serra de Gata o als contraforts del Bierzo.
Hi ha llops de mar i llops terrestres, capaços de salvar autostrade, autoroutes i autopistes per arribar a un país que ha fet del llop un animal contradictori. Jo també vaig ser llobató, que és l'esglaó infantil del moviment scout on Benach i els seus germans van engendrar la seva vocació política. Jo també m'he emocionat amb Akela, la lloba que va cuidar del nen Mogwli a la selva índia. I també hem assistit a la desproporció entre l'imperi i l'atzar davant l'escut de Roma, allà on una lloba alleta els fundadors Ròmul i Remus.
Però els llops no sempre són ben compresos. Guimerà va fer un al.legat contra el llop i el seu personatge Manelic va fer de l'"he mort el llop" una metàfora del mal. Fa pocs anys el cantant italià Lucio Dalla ens prevenia de l'autoritarisme amb la seva cançó Attenti al lupo. Del llop s'han penjat massa infàmies a càrrec de la confraria de caputxetes hipòcrites. L'únic llop dolç ha estat el que dóna nom a un famós torró. Perquè ni tan sols els filòsofs l'han perdonat. En llatí: "Homo, homini lupus", l'home és un llop per a l'home. Però, veient com les gastem els homes, encara hi ha una cosa més temible en aquesta comparació: que l'home sigui un home per al llop. Si així fos, el nostre cànid italià resident al Cadí tindria els dies comptats i no arribaria a conèixer la femella que l'espera a les muntanyes de Ponferrada.
A Espanya li feia falta un llop forà i per això l'hem inventat. ¿Què se sap del llop del Cadí? ¿Que potser l'ha vist algú? No. D'ell només en sabem les seves deposicions. O sigui, que a Espanya cagar-la és sinònim d'existir. El llop arriba d'Itàlia, diuen. També Carod acaba de tornar del territori italià per descansar. Arriba el llop i no ens fixem en res més que en el que va deixant pel camí. I a mi m'agradaria veure el llop de veritat. Un llop poliglot i dialogant que no estigués obligat a ser el llop de Hobbes, sinó el llop maternal i rebel de Kipling. O potser el llop bo que cantava Paco Ibáñez en versos de José Agustín Goytisolo. ¿O és que el llop és ferotge pel sol fet de ser llop?"
Joan Barril. El Periódico/ 17-2-04
Divendres, 13 de febrer
Ha nascut un nou home
Rosanna Melià
Fonèticament, sona a sexe subterrani o potser a una nova i misteriosa tendència sexual. Però no hi té res a veure. Metrosexual és la paraula que defineix un nou concepte d'home, preocupat per la seua apariència, interessat a millorar la seva imatge, a qui no importa mostrar la seva part més tendra o reconèixer que es fa la manicura cada setmana. Totes aquestes aficions, que sempre s'han relacionat amb les dones o amb una determinada orientació sexual dels homes, ha deixat de ser una exclusiva de l'univers femení-gai per a convertir-se en el repte de l'home del segle XXI.
Inventat el 1994 pel periodista anglès Mark Simpon, metrosexual s'està convertint en un terme de moda (l'American Sialecty Society acaba d'anomenar-lo paraula de l'any). En realitat, però, no és més que una contracció de metropolitan i homosexual. Metropolitan , perquè una característica comuna dels metrosexuals és que viuen a la gran metròpolis, que és on poden fer realitat les seues necessitats consumistes. I homosexual, perquè, tot i que la gran majoria d'aquests homes són heterosexuals, adopten comportaments fins ara relacionats amb un sector molt nombrós del món gai. En qualsevol cas, les definicions que circulen per la xarxa (n'hi ha fins a 59) parlen d'homes presumits i fins i tot narcicistes que utilitzen cosmètica de luxe o acudeixen setmanalment a l'esteticista. però també hi ha qui diu que metrosexual és l'home heteroxesual que tothom pensa que és gai perquè explota el seu vessant femení. Aquest prototip de dandi-narcista-obesessionat-per-la imatge, el compleixen a la perfecció celebritats de l'estil de Johnny Deep, Brad Pitt, George Clooney. I, fora Hollywod, el cantant Robbie Willians o el nadador australià Ian Thorpe, per exemple. Ara, ningú no s'aproxima, ni de lluny, a la icona metrosexual per excel.lència, David Becklam.
Fragment del reportatge publicat a "El Temps". núm.1025/ febrer 2094
Enllaços:
- 71 definitions of metrosexual
- articles de premsa
- el blog d'un metrosexual
cromets 11:27 a. m.Ha nascut un nou home
Rosanna Melià
Fonèticament, sona a sexe subterrani o potser a una nova i misteriosa tendència sexual. Però no hi té res a veure. Metrosexual és la paraula que defineix un nou concepte d'home, preocupat per la seua apariència, interessat a millorar la seva imatge, a qui no importa mostrar la seva part més tendra o reconèixer que es fa la manicura cada setmana. Totes aquestes aficions, que sempre s'han relacionat amb les dones o amb una determinada orientació sexual dels homes, ha deixat de ser una exclusiva de l'univers femení-gai per a convertir-se en el repte de l'home del segle XXI.
Inventat el 1994 pel periodista anglès Mark Simpon, metrosexual s'està convertint en un terme de moda (l'American Sialecty Society acaba d'anomenar-lo paraula de l'any). En realitat, però, no és més que una contracció de metropolitan i homosexual. Metropolitan , perquè una característica comuna dels metrosexuals és que viuen a la gran metròpolis, que és on poden fer realitat les seues necessitats consumistes. I homosexual, perquè, tot i que la gran majoria d'aquests homes són heterosexuals, adopten comportaments fins ara relacionats amb un sector molt nombrós del món gai. En qualsevol cas, les definicions que circulen per la xarxa (n'hi ha fins a 59) parlen d'homes presumits i fins i tot narcicistes que utilitzen cosmètica de luxe o acudeixen setmanalment a l'esteticista. però també hi ha qui diu que metrosexual és l'home heteroxesual que tothom pensa que és gai perquè explota el seu vessant femení. Aquest prototip de dandi-narcista-obesessionat-per-la imatge, el compleixen a la perfecció celebritats de l'estil de Johnny Deep, Brad Pitt, George Clooney. I, fora Hollywod, el cantant Robbie Willians o el nadador australià Ian Thorpe, per exemple. Ara, ningú no s'aproxima, ni de lluny, a la icona metrosexual per excel.lència, David Becklam.
Fragment del reportatge publicat a "El Temps". núm.1025/ febrer 2094
Enllaços:
- 71 definitions of metrosexual
- articles de premsa
- el blog d'un metrosexual
Divendres, 6 de febrer
En aquesta vall de llàgrimes
Quim Monzó
Feia anys que no m'asseia davant del televisor a mirar la gala dels premis de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya, però dissabte vaig pensar: “Que coi!”, i em vaig ajeure al sofà a veure com s’ho feien per dir Goya i no incloure mai la paraula premi. (Com ja sabran, el nom va ser registrat el 1984 per l'Associació de Fotògrafs Professionals de Saragossa i no està clar que els de l'Acadèmia puguin utilitzar-lo.) I, bé, anava mirant la gala i em vaig adonar que tothom plorava. Plorava l'actriu premiada, plorava el guionista premiat, plorava Lolita, entre riures se li negaven els ulls a la que premiaven pel vestuari, plorava el presentador, plorava aquest actor premiat, i aquell també... I quan la càmera enfocava el públic, moltes persones del públic ploraven. Mentre, a l'escenari, plorava María Valverde, amb el seu piercing sublabial. I, quan van pujar a recollir el premi a la millor cançó, també Isabel Coixet es va posar a plorar.
De manera que em vaig aixecar i me'n vaig anar a pixar, però quan vaig tornar encara ploraven. Si el proper any encara tenen problemes amb el nom, poden batejar-lo com premis Ploraneres i Ploraners, ploramiques o fins i tot Magdalena. El darrer cop que vaig veure aquesta gala, fa uns anys, no ploraven tant. Una mica sí - sempre hi ha qui plora una mica en els lliuraments de premis-, però és que dissabte el recurs era constant. ¿Què passa? ¿S'ha posat de moda plorar? La creixent televisionizació de la nostra vida, la mateixa que fa que en els enterraments s'aplaudeixi al fèretre, fa ara que plorar sigui una mica automàtic. I els actors són mestres en l'art de fingir. El mateix dissabte, quan van anunciar que el premi al millor actor de repartiment era per a l’Eduard Fernández, aquest va posar cara de gran sorpresa, i mirava a platea i s'assenyalava amb les mans, com dient: “¿ A mi? ¿me l'han donat a mi”?. Doncs no tanta sorpresa, tio, que eres un dels nomenats i precisament per això eres allà. Amb les llàgrimes passa una cosa semblant. Ja en les darreres edicions dels Oscars s'ha notat un increment de secrecions lacrimals. Quan Gwyneth Paltrow va pujar a recollir-ne el seu, es va fer un fart de plorar. I des que “Operació Triumfo” marca les pautes del comportament hispànic, plorar és gairebé obligat. Els de “OT” donen sempre les gràcies a Espanya i immediatament es posen a plorar. Al “Gran Germà” també ploren bastant; sobretot Fresita, que podria donar nom a aquesta síndrome goyesca: la síndrome Fresita.
Avui, qui no plora és un insensible i un cavernícola. Si vols demostrar fins a quin punt tu també tens intel·ligència emocional, no hi ha res com deixar escapar unes llàgrimes. Jo també ploro, de vegades. Des de jovenet, davant de les grans concentracions de masses sento -de forma indefectible- un calfred i una por difusa, i els ulls se m'entelen. I també ploro les escasses vegades que m'envaeix una sensació estranya que ha de ser felicitat. La darrera vegada va ser a Casa Corea, un restaurant del barceloní carrer Muntaner. Vaig demanar una sopa picant, convençut que, com succeeix en la immensa majoria de les ocasions, la sopa amb prou feines picaria. Doncs bé, encara que costi de creure, picava de veritat, i els ulls se'm van omplir de llàgrimes, que em relliscaven per les galtes. Emocionada pel meu plor, la dona amb qui menjava em va dir: “Hòstia, Monzó, tu també ets metrosexual”.
La Vanguardia/ 4-2-04
cromets 3:45 p. m.En aquesta vall de llàgrimes
Quim Monzó
Feia anys que no m'asseia davant del televisor a mirar la gala dels premis de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya, però dissabte vaig pensar: “Que coi!”, i em vaig ajeure al sofà a veure com s’ho feien per dir Goya i no incloure mai la paraula premi. (Com ja sabran, el nom va ser registrat el 1984 per l'Associació de Fotògrafs Professionals de Saragossa i no està clar que els de l'Acadèmia puguin utilitzar-lo.) I, bé, anava mirant la gala i em vaig adonar que tothom plorava. Plorava l'actriu premiada, plorava el guionista premiat, plorava Lolita, entre riures se li negaven els ulls a la que premiaven pel vestuari, plorava el presentador, plorava aquest actor premiat, i aquell també... I quan la càmera enfocava el públic, moltes persones del públic ploraven. Mentre, a l'escenari, plorava María Valverde, amb el seu piercing sublabial. I, quan van pujar a recollir el premi a la millor cançó, també Isabel Coixet es va posar a plorar.
De manera que em vaig aixecar i me'n vaig anar a pixar, però quan vaig tornar encara ploraven. Si el proper any encara tenen problemes amb el nom, poden batejar-lo com premis Ploraneres i Ploraners, ploramiques o fins i tot Magdalena. El darrer cop que vaig veure aquesta gala, fa uns anys, no ploraven tant. Una mica sí - sempre hi ha qui plora una mica en els lliuraments de premis-, però és que dissabte el recurs era constant. ¿Què passa? ¿S'ha posat de moda plorar? La creixent televisionizació de la nostra vida, la mateixa que fa que en els enterraments s'aplaudeixi al fèretre, fa ara que plorar sigui una mica automàtic. I els actors són mestres en l'art de fingir. El mateix dissabte, quan van anunciar que el premi al millor actor de repartiment era per a l’Eduard Fernández, aquest va posar cara de gran sorpresa, i mirava a platea i s'assenyalava amb les mans, com dient: “¿ A mi? ¿me l'han donat a mi”?. Doncs no tanta sorpresa, tio, que eres un dels nomenats i precisament per això eres allà. Amb les llàgrimes passa una cosa semblant. Ja en les darreres edicions dels Oscars s'ha notat un increment de secrecions lacrimals. Quan Gwyneth Paltrow va pujar a recollir-ne el seu, es va fer un fart de plorar. I des que “Operació Triumfo” marca les pautes del comportament hispànic, plorar és gairebé obligat. Els de “OT” donen sempre les gràcies a Espanya i immediatament es posen a plorar. Al “Gran Germà” també ploren bastant; sobretot Fresita, que podria donar nom a aquesta síndrome goyesca: la síndrome Fresita.
Avui, qui no plora és un insensible i un cavernícola. Si vols demostrar fins a quin punt tu també tens intel·ligència emocional, no hi ha res com deixar escapar unes llàgrimes. Jo també ploro, de vegades. Des de jovenet, davant de les grans concentracions de masses sento -de forma indefectible- un calfred i una por difusa, i els ulls se m'entelen. I també ploro les escasses vegades que m'envaeix una sensació estranya que ha de ser felicitat. La darrera vegada va ser a Casa Corea, un restaurant del barceloní carrer Muntaner. Vaig demanar una sopa picant, convençut que, com succeeix en la immensa majoria de les ocasions, la sopa amb prou feines picaria. Doncs bé, encara que costi de creure, picava de veritat, i els ulls se'm van omplir de llàgrimes, que em relliscaven per les galtes. Emocionada pel meu plor, la dona amb qui menjava em va dir: “Hòstia, Monzó, tu també ets metrosexual”.
La Vanguardia/ 4-2-04
Diumenge, 1 de febrer
Josep Maria Espinàs: "L'error de jeure al sofà"
Un lector em pregunta per què no he escrit res sobre l'entrevista de Carod- Rovira amb membres d'ETA. Tinc la impressió que és un tema massa complicat per a mi, després d'anar llegint valoracions dels diaris. Però encara que sigui per complir una mena de deure, exposo algunes reflexions.
Comencem per l'error de Carod. ¿És realment un error? Sens dubte que la forma és discutible i que la decisió és imprudent quan comença el Govern tripartit. Però jo penso que no veurem si, efectivament, ha estat un error o no fins d'aquí a tres mesos --i qui sap si tres anys--. L'experiència familiar empresarial ens ensenya que moltes decisions que es consideraven errades acaben resultant fructíferes.
La segona observació és que ara ningú es vol arriscar. La política s'ha instal.lat en una butaca còmoda, en un sofà compartit més o menys de gust amb la condició de no discutir res d'important. Aquest error sí que està comprovat. I si algú que no és de la colla s'hi vol asseure, en aquest sofà, els instal.lats el voldran expulsar.
Al PP l'irrita que Catalunya tingui el seu propi sofà i que l'hagin ocupat els seus tres adversaris més evidents. Els insults i les infàmies que ha hagut d'aguantar Carod no només van contra seu. Van contra tot un Govern d'esquerra. Això és el que Aznar i els seus diaris no han pogut pair. El que passa és que a Carod no el poden acusar de còmplice d'ETA, com ja han fet amb Ibarretxe. ¿O potser sí que ho faran? L'historial de Carod és més democràtic que el d'alguns enviats del Govern que també van parlar amb ETA.
Que Rodríguez Zapatero, des de Madrid, li hagi dit a Maragall què havia de fer també és una mala cosa per al PSC. I això em porta --perquè l'espai s'acaba-- a fer-ne un resum general: el que volen els polítics és que no es produeixi cap novetat que els faci aixecar del sofà. ¿Que Carod ha estat imprudent? D'acord. Però molts polítics ignoren la sentència del monjo Thomas Merton: "Qui no vol exposar-se a ser criticat, s'exposa a no fer res".
(El Periódico/ 1-2-04)
cromets 8:07 a. m.Josep Maria Espinàs: "L'error de jeure al sofà"
Un lector em pregunta per què no he escrit res sobre l'entrevista de Carod- Rovira amb membres d'ETA. Tinc la impressió que és un tema massa complicat per a mi, després d'anar llegint valoracions dels diaris. Però encara que sigui per complir una mena de deure, exposo algunes reflexions.
Comencem per l'error de Carod. ¿És realment un error? Sens dubte que la forma és discutible i que la decisió és imprudent quan comença el Govern tripartit. Però jo penso que no veurem si, efectivament, ha estat un error o no fins d'aquí a tres mesos --i qui sap si tres anys--. L'experiència familiar empresarial ens ensenya que moltes decisions que es consideraven errades acaben resultant fructíferes.
La segona observació és que ara ningú es vol arriscar. La política s'ha instal.lat en una butaca còmoda, en un sofà compartit més o menys de gust amb la condició de no discutir res d'important. Aquest error sí que està comprovat. I si algú que no és de la colla s'hi vol asseure, en aquest sofà, els instal.lats el voldran expulsar.
Al PP l'irrita que Catalunya tingui el seu propi sofà i que l'hagin ocupat els seus tres adversaris més evidents. Els insults i les infàmies que ha hagut d'aguantar Carod no només van contra seu. Van contra tot un Govern d'esquerra. Això és el que Aznar i els seus diaris no han pogut pair. El que passa és que a Carod no el poden acusar de còmplice d'ETA, com ja han fet amb Ibarretxe. ¿O potser sí que ho faran? L'historial de Carod és més democràtic que el d'alguns enviats del Govern que també van parlar amb ETA.
Que Rodríguez Zapatero, des de Madrid, li hagi dit a Maragall què havia de fer també és una mala cosa per al PSC. I això em porta --perquè l'espai s'acaba-- a fer-ne un resum general: el que volen els polítics és que no es produeixi cap novetat que els faci aixecar del sofà. ¿Que Carod ha estat imprudent? D'acord. Però molts polítics ignoren la sentència del monjo Thomas Merton: "Qui no vol exposar-se a ser criticat, s'exposa a no fer res".
(El Periódico/ 1-2-04)