Divendres, 12 de març
Terroristes convidats
Joan Barril
En algun lloc d'Espanya, sobre l'ample de via ibèric, algú dormita amb els auriculars de la ràdio a les orelles. Per les finestres, el paisatge híbrid de les ciutats a mig fer i els camps a mig desfer. Una excavadora refredada i un ramat que encara es nodreix de l'herba esclarissada del que algun dia va ser Castella. El vagó fa olor de llençols enganxats, de soledats de cafè amb llet, d'exàmens mal preparats i de l'amor desganat que es queda a la punta dels dits. Per la ràdio acaben d'explicar que en un altre lloc de l'ample de via ibèric s'ha sentit una explosió. Poc després ja no és una, sinó que en són dues. Un tercer esclat desvetlla el dorment. El tren era la línia més dolça entre dos punts, però els administradors de la mort han descobert que els Trenes rigurosamente vigilados només és el títol d'una antiga pel.lícula de Jiri Menzel. Els trens no es vigilen perquè els temps de l'Orient Express o del Flying Scotsman ja van caducar i ara només queden els trens de la feina. Trens de cossos adormits i de pensaments angoixats per la hipoteca, per la precarietat, pel llunyà final de mes. I ara també per aquelles estranyes explosions que explica la ràdio i que han deixat les andanes buides. El tren s'atura i una veu imperiosa ordena baixar a tothom. Pel cel s'hi veuen volar els avions que arriben i surten de Barajas amb coberts de plàstic, raigs X i arcs detectors. El tren, en canvi, és l'objectiu. I l'arma, una motxilla com qualsevol altra abandonada entre la multitud apinyada. La gent surt del tren i només llavors, en terra de ningú, algú els explica que són uns supervivents perquè les bombes avui viatjaven en una altra línia. A mesura que vagin passant les hores tots els viatgers habituals del tren sabran que s'han escapat al nostre 11 de setembre.
El silenci d'abans de la bomba no és el mateix silenci de després de la bomba. L'esclat pròxim ensordeix la gent. El món s'enfonsa al seu voltant, però no senten ni el cruixit ni el plor. A primera hora del matí les ràdios comencen a fer-se preguntes. Si això és Espanya i som a tres dies de les eleccions la bomba és d'ETA. Però, ¿necessitava ETA 200 morts per fer-se sentir? ¿On és el símbol contra el qual s'ha actuat? Les Torres Bessones eren un símbol d'una determinada cultura. ¿Ho és un humil tren de rodalies amb sobrecàrrega de son? El silenci que segueix a la bomba només és interromput per les preguntes de l'ànima i per les respostes blindades. En un costat, el ministre Acebes parlant, com li dicta el guió, d'ETA. En un altre, la imatge d'Otegui estrenant-se en la condemna d'un acte terrorista perquè --diu-- aquesta vegada no l'han comès els seus cosins. Uns pensant que amb aquella massacre han recuperat la majoria absoluta. Els altres agafant-se a l'esperança que es tracta d'Al-Qaida perquè d'aquesta manera la culpa última del crim seria del Govern. Ja ho veuen. Estem comptant els morts i ja hi ha qui compta els vots. Tots som víctimes. Teníem un enemic conegut i ara potser tenim un terrorisme brutal al qual hem convidat a casa per una incomprensible guerra llunyana.
El Periodico/12-3-04
cromets 6:50 a. m.Terroristes convidats
Joan Barril
En algun lloc d'Espanya, sobre l'ample de via ibèric, algú dormita amb els auriculars de la ràdio a les orelles. Per les finestres, el paisatge híbrid de les ciutats a mig fer i els camps a mig desfer. Una excavadora refredada i un ramat que encara es nodreix de l'herba esclarissada del que algun dia va ser Castella. El vagó fa olor de llençols enganxats, de soledats de cafè amb llet, d'exàmens mal preparats i de l'amor desganat que es queda a la punta dels dits. Per la ràdio acaben d'explicar que en un altre lloc de l'ample de via ibèric s'ha sentit una explosió. Poc després ja no és una, sinó que en són dues. Un tercer esclat desvetlla el dorment. El tren era la línia més dolça entre dos punts, però els administradors de la mort han descobert que els Trenes rigurosamente vigilados només és el títol d'una antiga pel.lícula de Jiri Menzel. Els trens no es vigilen perquè els temps de l'Orient Express o del Flying Scotsman ja van caducar i ara només queden els trens de la feina. Trens de cossos adormits i de pensaments angoixats per la hipoteca, per la precarietat, pel llunyà final de mes. I ara també per aquelles estranyes explosions que explica la ràdio i que han deixat les andanes buides. El tren s'atura i una veu imperiosa ordena baixar a tothom. Pel cel s'hi veuen volar els avions que arriben i surten de Barajas amb coberts de plàstic, raigs X i arcs detectors. El tren, en canvi, és l'objectiu. I l'arma, una motxilla com qualsevol altra abandonada entre la multitud apinyada. La gent surt del tren i només llavors, en terra de ningú, algú els explica que són uns supervivents perquè les bombes avui viatjaven en una altra línia. A mesura que vagin passant les hores tots els viatgers habituals del tren sabran que s'han escapat al nostre 11 de setembre.
El silenci d'abans de la bomba no és el mateix silenci de després de la bomba. L'esclat pròxim ensordeix la gent. El món s'enfonsa al seu voltant, però no senten ni el cruixit ni el plor. A primera hora del matí les ràdios comencen a fer-se preguntes. Si això és Espanya i som a tres dies de les eleccions la bomba és d'ETA. Però, ¿necessitava ETA 200 morts per fer-se sentir? ¿On és el símbol contra el qual s'ha actuat? Les Torres Bessones eren un símbol d'una determinada cultura. ¿Ho és un humil tren de rodalies amb sobrecàrrega de son? El silenci que segueix a la bomba només és interromput per les preguntes de l'ànima i per les respostes blindades. En un costat, el ministre Acebes parlant, com li dicta el guió, d'ETA. En un altre, la imatge d'Otegui estrenant-se en la condemna d'un acte terrorista perquè --diu-- aquesta vegada no l'han comès els seus cosins. Uns pensant que amb aquella massacre han recuperat la majoria absoluta. Els altres agafant-se a l'esperança que es tracta d'Al-Qaida perquè d'aquesta manera la culpa última del crim seria del Govern. Ja ho veuen. Estem comptant els morts i ja hi ha qui compta els vots. Tots som víctimes. Teníem un enemic conegut i ara potser tenim un terrorisme brutal al qual hem convidat a casa per una incomprensible guerra llunyana.
El Periodico/12-3-04
Dimarts, 2 de març
Confessions
Joan Barril es confessa en públic mentre repassa la llista dels que fan cua al confessionari electoral. Sort en tenim que a la seva columna té penjats els cartellets d'"Es revela el secret de confessió" i el de "No es reserva el dret d'admissió".
QUE BAIXI DÉU I QUE HO VEGI
¿Quant temps fa que no et confesses, fill? Així començava el ritual del sagrament de la confessió. En la meva infància això de confessar-se era una cosa molt seriosa. Hi havia cues davant d'aquells templets de fusta i corrien llegendes tenebroses com la d'aquell llamp caigut del cel sobre un combregant que no s'havia confessat prèviament o que havia ocultat algun pecat excessiu. Estem ara en temps de confessions. La quaresma política ens ha caigut al damunt i ha cobert les imatges amb sudaris morats. Arriben els nous missioners a despertar consciències. No parlen de les seves pròpies virtuts sinó dels pecats aliens. Qui aconsegueixi desemmascarar el diable s'endurà la victòria. La campanya electoral es limita, ara com ara, a dir-li al votant: "Tu no et preocupis de cap on anem. Preocupa't únicament de cap on no has d'anar mai". Per això els primers dies de mítings ja no ens pinten paradisos sinó que intenten definir l'infern. I ja se sap que l'infern són els altres. I, a ser possible, catalans.
En lloc de les xifres macroeconòmiques i el nombre d'aturats han aparegut, de sobte, els deu manaments. Amb la seva apel.lació a les taules de la llei, ZP intenta que el seu adversari es confessi dels pecats comesos durant vuit anys. Rajoy, un home de pràctica religiosa intensa, se les ha de tenir amb aquest jove lleonès que li recorda "No mataràs". L'ull de Zapatero està emmarcat per una cella triangular que fa que s'assembli a l'ull de Déu, aquell triangle bíblic que perseguia Caïm després del fratricidi. Curiosa pirueta la de la història, que ens fa tornar a temps en què les victòries i les derrotes s'encomanaven als déus i els cavallers anaven a defensar les princeses segrestades pel drac.
Mentre que ZP intenta en va que Rajoy se li confessi en un debat a dos, el Partit Popular busca diables a sota les pedres. No importa que siguin dimoniets càndids, perquè al diable sempre se'l pot inflar, com a Carod, o se'l pot fer ressuscitar, com als comunistes, o se'l pot convertir en boc expiatori d'una Espanya blindada, com al tripartit. Això de tripartit és una expressió realment diabòlica que ha estat assumida fins i tot pels seus membres. Tres són els partits que componen el Govern. Però es tracta sobretot del Govern de Catalunya. Això de tripartit, fins i tot sent cert, sona a còctel tavernari o a conjunt musical. D'aquí ve que ni l'anomenat "Govern de la nació" ni la Internacional Corbatera s'acabin prenent el Govern de Catalunya seriosament. Aquest Govern té un problema de comunicació. N'hi ha prou amb un rumor a la grada per desconcentrar els actors. Saben que estan governant, però els costa de fer-nos-ho saber.
Després sempre hi ha qui intenta treure profit de les crisis i afirma en el seu eslògan que ja està bé de fer mal a Catalunya. Tothom sap que els insults dels hectolitres de vi atribuïts a Pasqual Maragall no responen a la loquacitat d'un president murcià. Aquests insults que ara formen part del "ja està bé de fer mal a Catalunya" es van encunyar a Catalunya. Però d'això ningú se'n confessarà mai.
Joan Barril ( El Periòdico/ 1-3-04)
cromets 5:16 p. m.Confessions
Joan Barril es confessa en públic mentre repassa la llista dels que fan cua al confessionari electoral. Sort en tenim que a la seva columna té penjats els cartellets d'"Es revela el secret de confessió" i el de "No es reserva el dret d'admissió".
QUE BAIXI DÉU I QUE HO VEGI
¿Quant temps fa que no et confesses, fill? Així començava el ritual del sagrament de la confessió. En la meva infància això de confessar-se era una cosa molt seriosa. Hi havia cues davant d'aquells templets de fusta i corrien llegendes tenebroses com la d'aquell llamp caigut del cel sobre un combregant que no s'havia confessat prèviament o que havia ocultat algun pecat excessiu. Estem ara en temps de confessions. La quaresma política ens ha caigut al damunt i ha cobert les imatges amb sudaris morats. Arriben els nous missioners a despertar consciències. No parlen de les seves pròpies virtuts sinó dels pecats aliens. Qui aconsegueixi desemmascarar el diable s'endurà la victòria. La campanya electoral es limita, ara com ara, a dir-li al votant: "Tu no et preocupis de cap on anem. Preocupa't únicament de cap on no has d'anar mai". Per això els primers dies de mítings ja no ens pinten paradisos sinó que intenten definir l'infern. I ja se sap que l'infern són els altres. I, a ser possible, catalans.
En lloc de les xifres macroeconòmiques i el nombre d'aturats han aparegut, de sobte, els deu manaments. Amb la seva apel.lació a les taules de la llei, ZP intenta que el seu adversari es confessi dels pecats comesos durant vuit anys. Rajoy, un home de pràctica religiosa intensa, se les ha de tenir amb aquest jove lleonès que li recorda "No mataràs". L'ull de Zapatero està emmarcat per una cella triangular que fa que s'assembli a l'ull de Déu, aquell triangle bíblic que perseguia Caïm després del fratricidi. Curiosa pirueta la de la història, que ens fa tornar a temps en què les victòries i les derrotes s'encomanaven als déus i els cavallers anaven a defensar les princeses segrestades pel drac.
Mentre que ZP intenta en va que Rajoy se li confessi en un debat a dos, el Partit Popular busca diables a sota les pedres. No importa que siguin dimoniets càndids, perquè al diable sempre se'l pot inflar, com a Carod, o se'l pot fer ressuscitar, com als comunistes, o se'l pot convertir en boc expiatori d'una Espanya blindada, com al tripartit. Això de tripartit és una expressió realment diabòlica que ha estat assumida fins i tot pels seus membres. Tres són els partits que componen el Govern. Però es tracta sobretot del Govern de Catalunya. Això de tripartit, fins i tot sent cert, sona a còctel tavernari o a conjunt musical. D'aquí ve que ni l'anomenat "Govern de la nació" ni la Internacional Corbatera s'acabin prenent el Govern de Catalunya seriosament. Aquest Govern té un problema de comunicació. N'hi ha prou amb un rumor a la grada per desconcentrar els actors. Saben que estan governant, però els costa de fer-nos-ho saber.
Després sempre hi ha qui intenta treure profit de les crisis i afirma en el seu eslògan que ja està bé de fer mal a Catalunya. Tothom sap que els insults dels hectolitres de vi atribuïts a Pasqual Maragall no responen a la loquacitat d'un president murcià. Aquests insults que ara formen part del "ja està bé de fer mal a Catalunya" es van encunyar a Catalunya. Però d'això ningú se'n confessarà mai.
Joan Barril ( El Periòdico/ 1-3-04)