Els sots del temps
Joan Barril
No hi ha gaire diferència entre la vibració física que experimenta el cos a bord d'una furgoneta per una carretera plena de sots o a bord d'un avió en plena borrasca. Però la imaginació es dispara a les altures i el devorador de sots terrenals es converteix, en els sots de l'aire, en un cos temorós de Déu que maleeix el dia en què va decidir sortir de viatge. Però una vegada ja es troba en terra, l'avió torna a formar part de la nostra vida. En dues hores ens porta al segle XVII, a un quadro de Fortuny, a uns llençols nous, a un horitzó diferent. En el que triga una pel.lícula de sots aeris ens posem a tensar la vida i a allargar-la al màxim, perquè cada minut de la rutina es porta al taulell del Banc del Temps i en una fàcil operació de canvi, change i exchange, et tornen aquell minut convertit en hores i el seu portador transformat en esponja.
Aquest és el risc dels viatges d'avui en dia. Abans el viatge era un estat de l'esperit. S'omplien cofres i baguls, se salpava en un gran veler i moltes setmanes després el món era un altre món, però la saviesa de l'oceà ens havia permès oblidar i desitjar. Ara els excèntrics amb possibles es poden permetre la gesta d'anar a passar un breu cap de setmana a Buenos Aires i arribar dilluns a la feina amb el cos destrossat a la classe turista i el cap amb sabor a herba mate. El viatge ja no és un rierol, sinó una capbussada. Alguna cosa li està passat a la gent perquè els divendres s'acostin als aeroports a veure què hi ha. No és, per descomptat, cada setmana. Hi ha qui fins i tot estalvia. Però amb les companyies de preus reduïts, l'estalvi de l'avió serveix per a un soparet a París aux chandelles o per al lloguer d'un cotxe que ens portarà a aquell capvespre que dóna sentit a tots els catàlegs.
Viatjar en cap de setmana és passejar per la pell d'un escenari que ens convida a ser com voldríem ser. Intentem llegir els diaris locals. Assistim a la pallissa que et claven els taxistes amb una desmesurada atenció d'estudiants. El cambrer és un filòsof i el comerciant un ambaixador. Ens pregunten coses d'allà d'on som, però tot és gris i complicat. Als països i les ciutats de cap de setmana no hi ha misteris per al viatger perquè la mateixa gent del país fa bé de no mostrar-los-hi. Després, al cap de tres dies, sentim el dolor de les experiències incompletes i ens conjurem a tornar-hi i potser, algun dia, comprar aquella caseta que hi havia al turó o a passar un llarg mes a l'hotel amb encant, sense voler comprendre que el seu encant resideix precisament en la brevetat i en la il.lusió d'estar fugint. Res a veure amb la frustració de voler arrelar i que la roca no ens deixi.
I després, la tornada. I aquelles ganes de tornar a començar, ara que de gaire- bé tot fa bastants anys. I aquelles poques ganes de llegir els diaris locals. I tant de misteri en la política. I tan poques ganes de voler interpretar-lo. Perquè, potser, no hi ha ni tan sols misteri i tot es redueix a ambició, a poder, a resistir, a enganyar-nos. I, és clar, amb aquest clima humà, a vegades ens sobrevénen unes enormes ganes de volar molt lluny, encara que sigui amb sots.
El Periodico- 11-5-04
cromets 7:54 a. m.Joan Barril
No hi ha gaire diferència entre la vibració física que experimenta el cos a bord d'una furgoneta per una carretera plena de sots o a bord d'un avió en plena borrasca. Però la imaginació es dispara a les altures i el devorador de sots terrenals es converteix, en els sots de l'aire, en un cos temorós de Déu que maleeix el dia en què va decidir sortir de viatge. Però una vegada ja es troba en terra, l'avió torna a formar part de la nostra vida. En dues hores ens porta al segle XVII, a un quadro de Fortuny, a uns llençols nous, a un horitzó diferent. En el que triga una pel.lícula de sots aeris ens posem a tensar la vida i a allargar-la al màxim, perquè cada minut de la rutina es porta al taulell del Banc del Temps i en una fàcil operació de canvi, change i exchange, et tornen aquell minut convertit en hores i el seu portador transformat en esponja.
Aquest és el risc dels viatges d'avui en dia. Abans el viatge era un estat de l'esperit. S'omplien cofres i baguls, se salpava en un gran veler i moltes setmanes després el món era un altre món, però la saviesa de l'oceà ens havia permès oblidar i desitjar. Ara els excèntrics amb possibles es poden permetre la gesta d'anar a passar un breu cap de setmana a Buenos Aires i arribar dilluns a la feina amb el cos destrossat a la classe turista i el cap amb sabor a herba mate. El viatge ja no és un rierol, sinó una capbussada. Alguna cosa li està passat a la gent perquè els divendres s'acostin als aeroports a veure què hi ha. No és, per descomptat, cada setmana. Hi ha qui fins i tot estalvia. Però amb les companyies de preus reduïts, l'estalvi de l'avió serveix per a un soparet a París aux chandelles o per al lloguer d'un cotxe que ens portarà a aquell capvespre que dóna sentit a tots els catàlegs.
Viatjar en cap de setmana és passejar per la pell d'un escenari que ens convida a ser com voldríem ser. Intentem llegir els diaris locals. Assistim a la pallissa que et claven els taxistes amb una desmesurada atenció d'estudiants. El cambrer és un filòsof i el comerciant un ambaixador. Ens pregunten coses d'allà d'on som, però tot és gris i complicat. Als països i les ciutats de cap de setmana no hi ha misteris per al viatger perquè la mateixa gent del país fa bé de no mostrar-los-hi. Després, al cap de tres dies, sentim el dolor de les experiències incompletes i ens conjurem a tornar-hi i potser, algun dia, comprar aquella caseta que hi havia al turó o a passar un llarg mes a l'hotel amb encant, sense voler comprendre que el seu encant resideix precisament en la brevetat i en la il.lusió d'estar fugint. Res a veure amb la frustració de voler arrelar i que la roca no ens deixi.
I després, la tornada. I aquelles ganes de tornar a començar, ara que de gaire- bé tot fa bastants anys. I aquelles poques ganes de llegir els diaris locals. I tant de misteri en la política. I tan poques ganes de voler interpretar-lo. Perquè, potser, no hi ha ni tan sols misteri i tot es redueix a ambició, a poder, a resistir, a enganyar-nos. I, és clar, amb aquest clima humà, a vegades ens sobrevénen unes enormes ganes de volar molt lluny, encara que sigui amb sots.
El Periodico- 11-5-04
Crits i murmuris
Joan Barril
Ahir se celebrava el dia contra el soroll. El silenci raonable és una causa noble, però també és un material sensible. El soroll en moltes ocasions és una agressió a la societat. Però a vegades el soroll també és un pretext per a conductes paranoides. Diguem que hi ha un temps per al soroll i un temps per al silenci. El soroll és una màquina de fer forats que penetra en la migdiada o en l'amor. Però també hi ha el soroll reconfortant del pati d'una escola o el plor d'un nen que no és el nostre travessant la nit o el vals antic d'un carrusel instal.lat a la plaça. Aquests sorolls són un adorn de la ciutat per al passejant, però també són una salmòdia esgotadora per a qui hi viu a prop. Alguns ciutadans intenten posar-se d'acord per limitar el soroll i per donar suport a aquelles verdaderes víctimes del soroll aliè que tenen la fatalitat de viure a la vora d'empreses que fan del soroll la primera matèria del seu negoci. La lluita contra el soroll haurà de ser defensiva: vidres dobles a les façanes que hi ha als carrers de l'estrèpit, petits taps de nedador a les orelles i advocar per una flexibilitat mútua, aquella flexibilitat que permet el soroll del veí el dia del seu aniversari a canvi que ell toleri els nostres brindis el dia del nostre.
Però a la ciutat no només hi ha sorolls audibles. També hi ha sorolls visibles. Les ciutats estan plenes de missatges que ens desperten. A vegades són missatges que se'ns ofereixen amb el pretext publicitari. Se suposa que són missatges que no es poden treure del seu context i que, els que ho fem, som uns paios malintencionats que només volem veure la duplicitat de les coses. Fa uns quants mesos uns actors de cine ens deien des de les tanques: "Prefereixo demanar perdó abans que demanar permís". S'anunciava un whisky. No hi ha res en comú entre el líquid ambarí i el cinisme de la frase. Totes les guerres del món se sustenten en aquesta apologia de la força. ¿Quin món es pot construir amb missatges d'aquesta mena? Ahir mateix, en una altra pissarra il.luminada de la ciutat, els tennistes més importants del país apareixen successivament per anunciar calçat esportiu. Són gent bona, afable, que ens ha donat alegries i complicitats. El seu missatge és així de clar: "A la pista no hi tinc amics". Cap d'ells té amics. La professió --i en conseqüència els diners-- deixa l'amistat per als dies festius. Després arriben els exàmens de selectivitat i els alumnes s'eviten els uns als altres perquè saben que una simple ajuda a l'amic el pot convertir en l'usurpador de la seva plaça. Ni a la pista ni a la vida. L'amistat és una debilitat, una paraula adolescent, però absolutament nociva per a la progressió social. Almenys així es veu aquest missatge a l'espera que el semàfor es posi verd.
Després arriba Ronaldinho amb les seves dents ben visibles i tot són abraçades i alegries. Aquest home celebra els seus gols fins i tot amb el pobre Rustu, que està clavat a la banqueta com si fos un moble. Jo no sé si Ronaldinho fingeix. Ho dubto. Però en aquesta manera d'acceptar la disculpa del contrari que li ha entrat en planxa hi ha una remor esperançadora. Un murmuri de raó entre la cridòria innecessària.
El Periódico/ 29-4-04
cromets 2:39 p. m.Joan Barril
Ahir se celebrava el dia contra el soroll. El silenci raonable és una causa noble, però també és un material sensible. El soroll en moltes ocasions és una agressió a la societat. Però a vegades el soroll també és un pretext per a conductes paranoides. Diguem que hi ha un temps per al soroll i un temps per al silenci. El soroll és una màquina de fer forats que penetra en la migdiada o en l'amor. Però també hi ha el soroll reconfortant del pati d'una escola o el plor d'un nen que no és el nostre travessant la nit o el vals antic d'un carrusel instal.lat a la plaça. Aquests sorolls són un adorn de la ciutat per al passejant, però també són una salmòdia esgotadora per a qui hi viu a prop. Alguns ciutadans intenten posar-se d'acord per limitar el soroll i per donar suport a aquelles verdaderes víctimes del soroll aliè que tenen la fatalitat de viure a la vora d'empreses que fan del soroll la primera matèria del seu negoci. La lluita contra el soroll haurà de ser defensiva: vidres dobles a les façanes que hi ha als carrers de l'estrèpit, petits taps de nedador a les orelles i advocar per una flexibilitat mútua, aquella flexibilitat que permet el soroll del veí el dia del seu aniversari a canvi que ell toleri els nostres brindis el dia del nostre.
Però a la ciutat no només hi ha sorolls audibles. També hi ha sorolls visibles. Les ciutats estan plenes de missatges que ens desperten. A vegades són missatges que se'ns ofereixen amb el pretext publicitari. Se suposa que són missatges que no es poden treure del seu context i que, els que ho fem, som uns paios malintencionats que només volem veure la duplicitat de les coses. Fa uns quants mesos uns actors de cine ens deien des de les tanques: "Prefereixo demanar perdó abans que demanar permís". S'anunciava un whisky. No hi ha res en comú entre el líquid ambarí i el cinisme de la frase. Totes les guerres del món se sustenten en aquesta apologia de la força. ¿Quin món es pot construir amb missatges d'aquesta mena? Ahir mateix, en una altra pissarra il.luminada de la ciutat, els tennistes més importants del país apareixen successivament per anunciar calçat esportiu. Són gent bona, afable, que ens ha donat alegries i complicitats. El seu missatge és així de clar: "A la pista no hi tinc amics". Cap d'ells té amics. La professió --i en conseqüència els diners-- deixa l'amistat per als dies festius. Després arriben els exàmens de selectivitat i els alumnes s'eviten els uns als altres perquè saben que una simple ajuda a l'amic el pot convertir en l'usurpador de la seva plaça. Ni a la pista ni a la vida. L'amistat és una debilitat, una paraula adolescent, però absolutament nociva per a la progressió social. Almenys així es veu aquest missatge a l'espera que el semàfor es posi verd.
Després arriba Ronaldinho amb les seves dents ben visibles i tot són abraçades i alegries. Aquest home celebra els seus gols fins i tot amb el pobre Rustu, que està clavat a la banqueta com si fos un moble. Jo no sé si Ronaldinho fingeix. Ho dubto. Però en aquesta manera d'acceptar la disculpa del contrari que li ha entrat en planxa hi ha una remor esperançadora. Un murmuri de raó entre la cridòria innecessària.
El Periódico/ 29-4-04