Dijous, 7 d'octubre
Homosexuals
Sergi Pàmies
La voluntat dels homosexuals de ser pares i casar-se respon a un desig de normalització i resol una discriminació burocràtica. Malgrat els sarcasmes dels qui acusen els homosexuals d'haver perdut el seu tarannà més dissident, l'entusiasme matrimonial i de paternitat responsable no és més absurd que el que afecta, sovint per raons de supervivència de l'espècie, els heterosexuals. És veritat que, com a col.lectiu, molts gais s'han presentat davant l'opinió pública com els reis de la rauxa. La seva imatge s'ha relacionat amb love-parades i obscures habitacions convertides en regne de la barra lliure multisensorial, una caricatura de la realitat. Per apaivagar la indignació dels que consideren que els homosexuals no haurien d'accedir als mateixos drets que els heterosexuals, algú s'ha empescat una tonada que es repeteix de manera alarmant. Diu: el més important no és l'opció sexual dels pares sinó l'amor que tinguin pels fills. De tant com es repeteix, la frase qualla i arrela a les nostres consciències. Però si analitzem la mil·lenària història de les famílies heterosexuals, observem que l'amor és insuficient per tirar endavant els fills. Els futurs pares homosexuals ho deuen saber, per descomptat, perquè ells també van tenir pares (homosexuals o no) i van poder constatar que l'amor era insuficient per educar-los. A més a més, cal certa estabilitat econòmica, molta sort, resistència física, paciència, capacitat de diàleg i de sacrifici, fermesa, voluntat i renúncia, generositat etc. Des del bàndol heterosexual seria bo prevenir els homosexuals que s'entusiasmen amb la possibilitat del matrimoni i de la paternitat que, en el moment de casar-se i de ser pares, el que més perilla no és la condició d'homo o d'hetero sinó la del sufix sexual. El gran bromur de la història és el matrimoni. I si alguna líbido luxuriosa sobreviu, la paternitat l'acaba de rematar.
Quadern/ El Pais/ 7-10-04
cromets 4:08 p. m.Homosexuals
Sergi Pàmies
La voluntat dels homosexuals de ser pares i casar-se respon a un desig de normalització i resol una discriminació burocràtica. Malgrat els sarcasmes dels qui acusen els homosexuals d'haver perdut el seu tarannà més dissident, l'entusiasme matrimonial i de paternitat responsable no és més absurd que el que afecta, sovint per raons de supervivència de l'espècie, els heterosexuals. És veritat que, com a col.lectiu, molts gais s'han presentat davant l'opinió pública com els reis de la rauxa. La seva imatge s'ha relacionat amb love-parades i obscures habitacions convertides en regne de la barra lliure multisensorial, una caricatura de la realitat. Per apaivagar la indignació dels que consideren que els homosexuals no haurien d'accedir als mateixos drets que els heterosexuals, algú s'ha empescat una tonada que es repeteix de manera alarmant. Diu: el més important no és l'opció sexual dels pares sinó l'amor que tinguin pels fills. De tant com es repeteix, la frase qualla i arrela a les nostres consciències. Però si analitzem la mil·lenària història de les famílies heterosexuals, observem que l'amor és insuficient per tirar endavant els fills. Els futurs pares homosexuals ho deuen saber, per descomptat, perquè ells també van tenir pares (homosexuals o no) i van poder constatar que l'amor era insuficient per educar-los. A més a més, cal certa estabilitat econòmica, molta sort, resistència física, paciència, capacitat de diàleg i de sacrifici, fermesa, voluntat i renúncia, generositat etc. Des del bàndol heterosexual seria bo prevenir els homosexuals que s'entusiasmen amb la possibilitat del matrimoni i de la paternitat que, en el moment de casar-se i de ser pares, el que més perilla no és la condició d'homo o d'hetero sinó la del sufix sexual. El gran bromur de la història és el matrimoni. I si alguna líbido luxuriosa sobreviu, la paternitat l'acaba de rematar.Quadern/ El Pais/ 7-10-04
Divendres, 1 d'octubre
Octubre
S'escolen els mesos i, si no fos per la emprenta que deixen en agendes i calendaris, ni els notem. No ens fan ni fred ni calor. Indiferents, girem els fulls. Deixem que el temps ens rellisqui dins la nevera en què hem convertit la suma dels dotze mesos, l'any.
Per sort, sempre hi ha algú disposat a obrir la porta. Algú que posa color als mesos per recordar-nos la temperatura ambiental.
Octubre de coure
Joan Barril
Avui és octubre. No és un mes qualsevol. Per la seva pròpia etimologia ja es veu que el mes d'octubre, en el calendari romà més primitiu, indicava el mes vuitè de la mateixa manera que setembre era el setè, novembre el novè i desembre el desè. ¡Que poc que li va durar el vuit a l'octubre! Durant la segona guerra ibera, les legions romanes van perdre un Exèrcit en la conquista de Numància i això va obligar a convocar nous cònsols i noves lleves que només es podien nomenar en dues ocasions a l'any. La urgència bèl.lica de Numància va provocar un desplaçament de mesos que va ser oportunament aprofitat per dos emperadors. Juli Cèsar es va adjudicar el mes de juliol i August, al segle I, no va voler ser menys i va donar el seu nom a l'agost. Així va ser, per decisió imperial, que vam arribar als 12 mesos actuals, però l'octubre, tot i ser el mes desè, porta el nom del vuitè mes que algun dia va ser.
L'octubre no és un mes innocent. Si el maig és el mes de Maria, l'octubre és el mes de les revolucions. Es tracta de l'última oportunitat per emprendre els projectes abans de l'arribada de l'hivern. Si a la primavera ressuscita la naturalesa, a l'octubre el que ressuscita és el record fèrtil dels llargs mesos del fred. Dels armaris surten les jaquetes lleugeres que portàvem abans de la primera calor. A les butxaques apareixen petits retalls de paper. Aquella entrada d'una pel.lícula que ja és carn de DVD, potser el gargot d'un telèfon que ja no sabem a qui pertany, de vegades la nòmina d'una feina que no ens va interessar mai. En les profunditats de les butxaques que ara recuperem no hi ha rastre ni de Fòrum ni de vacances. Considerem que els dies laborables sempre tindran raó. Un aire fresc matutí ens llença a la cara les fulles de color de coure i en alguna finestra ens sembla sentir l'assaig d'una música de Nadal. Falta poc per aspirar l'aroma de les primeres xemeneies d'un hivern que cada vegada és menys hivernal. Ja no fa fred. El planeta s'escalfa i els abrics es queden als aparadors. Com a molt tres o quatre setmanes de gebrada a la Catalunya interior i una neu indecisa que amb prou feines amagarà els caires esmolats de les roques.
L'octubre és el mes dels bons propòsits i dels grans retrobaments. Tornaran les cites ajornades. Allà on ens conjurem per exclamar "¡Adéu i mai més!" es tornaran a pronunciar paraules com "T'he trobat a faltar. Ja saps el camí". Hauran crescut les banderes i s'hauran reduït els pressupostos, però la vida escalfa motors en aquest mes de renaixement de les idees i de la vida interior. D'aquí a ben poc els carrers estaran il.luminats pels aparadors i floriran les amistats de cada primer de curs. Cauran per inanició els amors d'estiu i noves mantes cobriran cossos antics.
L'octubre, més que un mes, és un territori en què la serp que portem a dins canvia de pell i s'enrosca en si mateixa. Sens dubte és el mes més íntim de tots. És a l'octubre quan comencem una vegada més l'enèsim curs de l'escola de la vida. Aquesta vida en què no passem mai de l'aprovat justet.
El Periodico/ 1-10-04
cromets 11:59 a. m.Octubre
S'escolen els mesos i, si no fos per la emprenta que deixen en agendes i calendaris, ni els notem. No ens fan ni fred ni calor. Indiferents, girem els fulls. Deixem que el temps ens rellisqui dins la nevera en què hem convertit la suma dels dotze mesos, l'any.
Per sort, sempre hi ha algú disposat a obrir la porta. Algú que posa color als mesos per recordar-nos la temperatura ambiental.
Octubre de coure
Joan Barril
Avui és octubre. No és un mes qualsevol. Per la seva pròpia etimologia ja es veu que el mes d'octubre, en el calendari romà més primitiu, indicava el mes vuitè de la mateixa manera que setembre era el setè, novembre el novè i desembre el desè. ¡Que poc que li va durar el vuit a l'octubre! Durant la segona guerra ibera, les legions romanes van perdre un Exèrcit en la conquista de Numància i això va obligar a convocar nous cònsols i noves lleves que només es podien nomenar en dues ocasions a l'any. La urgència bèl.lica de Numància va provocar un desplaçament de mesos que va ser oportunament aprofitat per dos emperadors. Juli Cèsar es va adjudicar el mes de juliol i August, al segle I, no va voler ser menys i va donar el seu nom a l'agost. Així va ser, per decisió imperial, que vam arribar als 12 mesos actuals, però l'octubre, tot i ser el mes desè, porta el nom del vuitè mes que algun dia va ser.
L'octubre no és un mes innocent. Si el maig és el mes de Maria, l'octubre és el mes de les revolucions. Es tracta de l'última oportunitat per emprendre els projectes abans de l'arribada de l'hivern. Si a la primavera ressuscita la naturalesa, a l'octubre el que ressuscita és el record fèrtil dels llargs mesos del fred. Dels armaris surten les jaquetes lleugeres que portàvem abans de la primera calor. A les butxaques apareixen petits retalls de paper. Aquella entrada d'una pel.lícula que ja és carn de DVD, potser el gargot d'un telèfon que ja no sabem a qui pertany, de vegades la nòmina d'una feina que no ens va interessar mai. En les profunditats de les butxaques que ara recuperem no hi ha rastre ni de Fòrum ni de vacances. Considerem que els dies laborables sempre tindran raó. Un aire fresc matutí ens llença a la cara les fulles de color de coure i en alguna finestra ens sembla sentir l'assaig d'una música de Nadal. Falta poc per aspirar l'aroma de les primeres xemeneies d'un hivern que cada vegada és menys hivernal. Ja no fa fred. El planeta s'escalfa i els abrics es queden als aparadors. Com a molt tres o quatre setmanes de gebrada a la Catalunya interior i una neu indecisa que amb prou feines amagarà els caires esmolats de les roques.
L'octubre és el mes dels bons propòsits i dels grans retrobaments. Tornaran les cites ajornades. Allà on ens conjurem per exclamar "¡Adéu i mai més!" es tornaran a pronunciar paraules com "T'he trobat a faltar. Ja saps el camí". Hauran crescut les banderes i s'hauran reduït els pressupostos, però la vida escalfa motors en aquest mes de renaixement de les idees i de la vida interior. D'aquí a ben poc els carrers estaran il.luminats pels aparadors i floriran les amistats de cada primer de curs. Cauran per inanició els amors d'estiu i noves mantes cobriran cossos antics.
L'octubre, més que un mes, és un territori en què la serp que portem a dins canvia de pell i s'enrosca en si mateixa. Sens dubte és el mes més íntim de tots. És a l'octubre quan comencem una vegada més l'enèsim curs de l'escola de la vida. Aquesta vida en què no passem mai de l'aprovat justet.
El Periodico/ 1-10-04