Dilluns, 27 de desembre
El pànic del temps
Joan Barril
S'acaba l'any. I ens costa reduir aquest final d'any a un concepte estrictament astronòmic. Si el moviment, també el dels planetes, és continu, ¿per què hem escollit aquestes dates per delimitar el final i el començament de l'any? L'eurocentrisme explica que aquests dies vivim els dies més curts de l'any. És una condició arbitrària. Es podrien haver triat els dies més plujosos, més calorosos, més importants o més tristos. Es va escollir un dia entre els més curts. Així serà si així els ho sembla als habitants de l'hemisferi sud, per als quals el final de l'any coincideix amb els dies més llargs i de més vacances. No anem ara a intentar canviar la inèrcia històrica. Ens acostem al cap de l'any i, tenint en compte que això celebra la volta completa del planeta Terra al voltant del Sol, qualsevol dia per al final d'any era bo.
Les lleis de l'astronomia han obligat l'home a posar una mesura de la seva pròpia vida. Potser això era necessari. Les llunes, les collites, les pluges, la floració, el fred estaven indicant a l'ésser humà primitiu que alguna cosa al seu voltant canviava i que ho feia de manera periòdica. Si per a la naturalesa els anys i les estacions eren una mesura del temps, també l'home s'havia d'adaptar a aquesta comptabilitat i no deixar-la a l'atzar dels seus èxits i les seves desventures. Així com els mesos i les hores formen part de la invenció humana, els dies i els anys ens vénen donats per les lleis perennes de l'univers. Un rellotge no és res més que l'objecte resultat d'una divisió artificial d'un temps natural. O sigui, que se'ns acosta el dia i l'hora en què començarà un nou temps. Ni les plantes ni els animals ni els planetes ni els asteroides ho celebraran. Ens hem donat aquesta setmana que avui comença per recapitular tot el que hem viscut i per confiar en el que estem a punt de viure. És, probablement, la setmana més humana de l'any. La setmana en què passem comptes i omplim les nostres agendes amb bons propòsits per sobreviure.
¿Què significa aquest breu període de temps? Doncs que ens disposem a pensar en nosaltres i en el nostre destí. En aquests dies finals del 2004 arribem a considerar que estem vivint el millor moment de la nostra vida, perquè almenys hem arribat fins aquí. Però aquests dies són també la gran celebració de la mort. ¿Quants dels nostres ja no hi són? ¿Quants de nosaltres arribaran al final de l'any que ve? Fins i tot en temps d'optimisme -que, per cert, no és el cas- la por de la mort i del desastre moral està sempre present. Potser els nostres amors seran amors pòstums. Potser algú descobrirà els nostres secrets. Potser ens caurà a sobre una onada gegant quan estiguem prenent el sol. Potser el que avui és segur i estable serà sotmès a excessives proves de resistència. Potser algun dia una persona amb bata blanca ens donarà notícies negres sobre el nostre cos. El pànic del canvi d'any és més gran com més s'ha viscut i encara queden tantes coses per viure. M'agradaria passar aquests dies en silenci i amb els ulls tancats. Com qui es deixa lliscar per una muntanya russa, caient cap a l'abisme, però en la certesa que tornarem a arribar a una nova sortida.
El Periodico/27-12-04
cromets 4:56 a. m.El pànic del temps
Joan Barril
S'acaba l'any. I ens costa reduir aquest final d'any a un concepte estrictament astronòmic. Si el moviment, també el dels planetes, és continu, ¿per què hem escollit aquestes dates per delimitar el final i el començament de l'any? L'eurocentrisme explica que aquests dies vivim els dies més curts de l'any. És una condició arbitrària. Es podrien haver triat els dies més plujosos, més calorosos, més importants o més tristos. Es va escollir un dia entre els més curts. Així serà si així els ho sembla als habitants de l'hemisferi sud, per als quals el final de l'any coincideix amb els dies més llargs i de més vacances. No anem ara a intentar canviar la inèrcia històrica. Ens acostem al cap de l'any i, tenint en compte que això celebra la volta completa del planeta Terra al voltant del Sol, qualsevol dia per al final d'any era bo.
Les lleis de l'astronomia han obligat l'home a posar una mesura de la seva pròpia vida. Potser això era necessari. Les llunes, les collites, les pluges, la floració, el fred estaven indicant a l'ésser humà primitiu que alguna cosa al seu voltant canviava i que ho feia de manera periòdica. Si per a la naturalesa els anys i les estacions eren una mesura del temps, també l'home s'havia d'adaptar a aquesta comptabilitat i no deixar-la a l'atzar dels seus èxits i les seves desventures. Així com els mesos i les hores formen part de la invenció humana, els dies i els anys ens vénen donats per les lleis perennes de l'univers. Un rellotge no és res més que l'objecte resultat d'una divisió artificial d'un temps natural. O sigui, que se'ns acosta el dia i l'hora en què començarà un nou temps. Ni les plantes ni els animals ni els planetes ni els asteroides ho celebraran. Ens hem donat aquesta setmana que avui comença per recapitular tot el que hem viscut i per confiar en el que estem a punt de viure. És, probablement, la setmana més humana de l'any. La setmana en què passem comptes i omplim les nostres agendes amb bons propòsits per sobreviure.
¿Què significa aquest breu període de temps? Doncs que ens disposem a pensar en nosaltres i en el nostre destí. En aquests dies finals del 2004 arribem a considerar que estem vivint el millor moment de la nostra vida, perquè almenys hem arribat fins aquí. Però aquests dies són també la gran celebració de la mort. ¿Quants dels nostres ja no hi són? ¿Quants de nosaltres arribaran al final de l'any que ve? Fins i tot en temps d'optimisme -que, per cert, no és el cas- la por de la mort i del desastre moral està sempre present. Potser els nostres amors seran amors pòstums. Potser algú descobrirà els nostres secrets. Potser ens caurà a sobre una onada gegant quan estiguem prenent el sol. Potser el que avui és segur i estable serà sotmès a excessives proves de resistència. Potser algun dia una persona amb bata blanca ens donarà notícies negres sobre el nostre cos. El pànic del canvi d'any és més gran com més s'ha viscut i encara queden tantes coses per viure. M'agradaria passar aquests dies en silenci i amb els ulls tancats. Com qui es deixa lliscar per una muntanya russa, caient cap a l'abisme, però en la certesa que tornarem a arribar a una nova sortida.
El Periodico/27-12-04