Dimarts, 1 de març
Febrer amb efectes especials
Febrer ha abaixat finalment el teló. I ho ha volgut fer lentament: amb una cortina de tul que ha deixat caure els seus brodats de neu sobre la costa. El blanc i el fred ens han distret i ens han fet mirar amunt, i durant unes hores hem oblidat la cortina de fum que tenim al darrera.
Joan Barril intenta descórrer-la a:
"Punyetes", va dir Mas
Anava a dir-los que estic cansat. Anava a dir-los que preferiria reflexionar sobre les bondats i les maldats de la naturalesa, sobre la vigència de l'amor adúlter d'un príncep britànic o la lenta transformació d'un Papa viu en muda estàtua de marbre. Però el cap de setmana ha estat un no parar de gent afable que, en un moment donat de la conversa, treien el tema de la política. Tu que ho saps, ¿què és això del 3%? La culpa és de Maragall, ¿veritat? Per cert, ¿què hi té a veure un oasi en tot això?
I he de deixar el cansament perquè estar cansat davant de tot el que està passant seria una mena de deserció. No estic content amb els representants polítics. No n'estic amb l'oportunisme de l'oposició, encara que aquest sigui el seu paper professional. Tampoc estic content amb el Govern, que va a la saga de les genialitats del seu president. I encara menys amb algun dels seus aliats, que fa veure que no hi veu i que no és al lloc on és. Però cadascú és com és. I de la combustió de tantes paraules accessòries, ¿què podem rescatar de les cendres que realment ens impliqui? Doncs furgant en tot el que s'ha dit, aquí tenen tres coses per reflexionar.
La primera són les solucions a un problema que afecta una part dels nostres conciutadans. S'està fent la tasca assistencial correcta, però es troba a faltar més tacte i una reflexió. ¿Què ha passat entre Administració i veïns perquè, malgrat els esforços, la confiança sigui tan fràgil? S'han protegit les seves vides, no pas els seus béns, però ara fan falta dates, quantitats i una centralització dels recursos. S'ha de crear una oficina d'emergència on s'expengui afecte, comprensió, diners i complicitat a càrrec d'algú que tingui autoritat moral indiscutible.
La segona ha de ser el rearmament del poble davant de la corrupció del passat. No serveix de res fer de verge prudent. Artur Mas és l'hereu d'un règim de connivències amb l'empresariat massa involucrat perquè ara s'enganyi a ningú. Els que ara s'escandalitzen i amenacen d'enviar la legislatura "a fer punyetes" són els mateixos que a finals de l'any passat, davant d'una condescendent auditoria sobre el llarg mandat pujolista que va encarregar el condescendent conseller Castells, van dir per boca d'un Mas rampant que "qui punyetes es creuen que són per suspendre'ns a nosaltres". L'auditoria sempre és un dret ciutadà. Però en el disc dur del pujolisme s'havia incrustat la idea que ningú era prou patriota per buscar corcs als seus calaixos, que són els de tots.
I la tercera, conseqüència de la primera. Amb el pujolisme es pot fer un indesitjable judici o se'l pot oblidar. Però és inoblidable quan, davant l'arrogant convicció de qui creu que la història és irreversible, amenaça d'enviar la legislatura també a fer "punyetes". Si vostè em busca les pessigolles, no hi haurà Estatut. ¿Per què un Estatut nou amb corrupció antiga? O dit d'una altra manera: ¿quin Estatut millor que demostrar al món que les coses seran transparents? ¿Per què parlar de dèficit fiscal si part del dèficit el generen els nostres catalaníssims governs?
El Periodico 28-2-05
cromets 7:13 a. m.Febrer amb efectes especials
Febrer ha abaixat finalment el teló. I ho ha volgut fer lentament: amb una cortina de tul que ha deixat caure els seus brodats de neu sobre la costa. El blanc i el fred ens han distret i ens han fet mirar amunt, i durant unes hores hem oblidat la cortina de fum que tenim al darrera. Joan Barril intenta descórrer-la a:
"Punyetes", va dir Mas
Anava a dir-los que estic cansat. Anava a dir-los que preferiria reflexionar sobre les bondats i les maldats de la naturalesa, sobre la vigència de l'amor adúlter d'un príncep britànic o la lenta transformació d'un Papa viu en muda estàtua de marbre. Però el cap de setmana ha estat un no parar de gent afable que, en un moment donat de la conversa, treien el tema de la política. Tu que ho saps, ¿què és això del 3%? La culpa és de Maragall, ¿veritat? Per cert, ¿què hi té a veure un oasi en tot això?
I he de deixar el cansament perquè estar cansat davant de tot el que està passant seria una mena de deserció. No estic content amb els representants polítics. No n'estic amb l'oportunisme de l'oposició, encara que aquest sigui el seu paper professional. Tampoc estic content amb el Govern, que va a la saga de les genialitats del seu president. I encara menys amb algun dels seus aliats, que fa veure que no hi veu i que no és al lloc on és. Però cadascú és com és. I de la combustió de tantes paraules accessòries, ¿què podem rescatar de les cendres que realment ens impliqui? Doncs furgant en tot el que s'ha dit, aquí tenen tres coses per reflexionar.
La primera són les solucions a un problema que afecta una part dels nostres conciutadans. S'està fent la tasca assistencial correcta, però es troba a faltar més tacte i una reflexió. ¿Què ha passat entre Administració i veïns perquè, malgrat els esforços, la confiança sigui tan fràgil? S'han protegit les seves vides, no pas els seus béns, però ara fan falta dates, quantitats i una centralització dels recursos. S'ha de crear una oficina d'emergència on s'expengui afecte, comprensió, diners i complicitat a càrrec d'algú que tingui autoritat moral indiscutible.
La segona ha de ser el rearmament del poble davant de la corrupció del passat. No serveix de res fer de verge prudent. Artur Mas és l'hereu d'un règim de connivències amb l'empresariat massa involucrat perquè ara s'enganyi a ningú. Els que ara s'escandalitzen i amenacen d'enviar la legislatura "a fer punyetes" són els mateixos que a finals de l'any passat, davant d'una condescendent auditoria sobre el llarg mandat pujolista que va encarregar el condescendent conseller Castells, van dir per boca d'un Mas rampant que "qui punyetes es creuen que són per suspendre'ns a nosaltres". L'auditoria sempre és un dret ciutadà. Però en el disc dur del pujolisme s'havia incrustat la idea que ningú era prou patriota per buscar corcs als seus calaixos, que són els de tots.
I la tercera, conseqüència de la primera. Amb el pujolisme es pot fer un indesitjable judici o se'l pot oblidar. Però és inoblidable quan, davant l'arrogant convicció de qui creu que la història és irreversible, amenaça d'enviar la legislatura també a fer "punyetes". Si vostè em busca les pessigolles, no hi haurà Estatut. ¿Per què un Estatut nou amb corrupció antiga? O dit d'una altra manera: ¿quin Estatut millor que demostrar al món que les coses seran transparents? ¿Per què parlar de dèficit fiscal si part del dèficit el generen els nostres catalaníssims governs?
El Periodico 28-2-05
Dimarts, 15 de febrer
Jugant al 13 en ratlla
El túnel ensorrat es construïa
sense sondeig geològic específic
cromets 2:49 p. m.Jugant al 13 en ratlla
El túnel ensorrat es construïa sense sondeig geològic específic