Dijous, 29 de setembre
Assortit de llàgrimes
Llàgrimes fàcils, fingides, de cocodril, vives, enyorades, apenades, tristes, amargues, emocionades, contentes, contingudes, begudes, vessades, escampades, caigudes perdudes, fugisseres, avergonyides, tímides, furtives, atrevides, negres, blanques, vermelles, artificials, amargues, salades...
o les llàgrimes dolces que vessa Joan Barril aquí.
LLàgrimes dolces
No en sabem els motius. Però sovint se'ns encongeix la boca de l'estómac i una placidesa estranya llisca pels solcs dels pòmuls. Deixem córrer les llàgrimes tranquil.les. Sempre reguen alguna cosa.
No sé si a vostès els passa, però hi ha un moment en el transcurs de l'any en què qualsevol petita cosa ens fa plorar. Aquest estiu m'ha passat sovint. No és un plor de tristesa ni de desesperació. Es tracta d'un plor lent com el desglaç. Un plor que lluny de mullar es limita a humitejar. No hi ha motius aparents per plorar, però una mà més forta que la voluntat comprimeix l'esponja que tots tenim al clatell i acabem destil.lats en emoció. En aquestes etapes de ploradisses imprevistes, la primera vegada ens posem vermells i fins i tot ens amaguem darrere d'una cortina o de la ficció d'un suposat riure idiota, perquè ja és sabut que socialment el riure és celebrat mentre que el plor aliè acaba incomodant els que ens envolten. Però quan la llàgrima deixa de ser furtiva com en l'òpera i es converteix en un costum estacional, l'admetem com el més estimat fluid del nostre organisme. La llàgrima no és un procés exclusivament bioquímic. És aigua salada, és el resultat de la condensació de molta vida anterior, de moltes imatges, valors, records que es precipiten de cop i volta amb la sorpresa de no poder fer res per impedir-ne el flux. Vèncer la imminent arribada de les llàgrimes és més difícil que controlar la resistència dels dics de Nova Orleans. Si la llàgrima arriba, se l'ha de deixar fluir, recollir-la al forat de la mà i assaborir-la com un bombó de vida.
Serrat sempre sol acabar els seus recitals amb tres o quatre bisos que el respectable exigeix. Gairebé sempre l'última de les seves cançons des de fa anys és Esas pequeñas cosas. Avui se n'ha fet un abús de l'adjectiu petit com a argument comercial i cultural, però realment aquestes llàgrimes fèrtils i excitants no es produeixen en els grans funerals ni tampoc en les desgràcies atroces. Ens sobrevenen per fets petits que no provoquen en els nostres companys la mateixa emoció que sentim. Aquest estiu m'he vist plorar en un avió davant d'una absurda comèdia. Se m'han ennuvolat els ulls assistint a l'entusiasme d'una dona gran que em parlava de les reformes amb què pensava embellir el seu jardí americà. Em pensava que la llàgrima era una metàfora de la distància i de la síndrome de l'emigrant. Però ahir la destil.lació va tornar. Parlava amb el meu amic David Guzmán, dret sota uns arbres de la plaça de la Vila de Madrid. És una plaça antiga com la necròpoli i novíssima com les seves escasses cadires de ferro reblades a terra. De cop i volta un home més gras que jo es va aixecar de la seva cadira i va caminar cinc metres cap a mi. Va dir que em coneixia. Em va parlar del barri i de la vida. Un parell de copets amb la mà a l'esquena i va tornar al seu seient públic.
Només al cap d'una estona em vaig adonar del que l'home havia arriscat per aquesta petita conversa. A l'aixecar- se de la seva cadira s'havia jugat veure-la ocupada per un altre passejant. Per a ell s'hauria acabat el matí. La nostra breu trobada tenia, doncs, un preu. Per a mi, una d'aquestes petites coses. Per a l'home obès, la fi de l'ombra i de l'estiu. Novament va arribar la humitat als ulls. No tinc remei. A les parpelles s'hi desborda la sal de la vida.
El Periódico/16-9-05
cromets 12:22 p. m.Assortit de llàgrimes
Llàgrimes fàcils, fingides, de cocodril, vives, enyorades, apenades, tristes, amargues, emocionades, contentes, contingudes, begudes, vessades, escampades, caigudes perdudes, fugisseres, avergonyides, tímides, furtives, atrevides, negres, blanques, vermelles, artificials, amargues, salades...o les llàgrimes dolces que vessa Joan Barril aquí.
LLàgrimes dolces
No en sabem els motius. Però sovint se'ns encongeix la boca de l'estómac i una placidesa estranya llisca pels solcs dels pòmuls. Deixem córrer les llàgrimes tranquil.les. Sempre reguen alguna cosa.
No sé si a vostès els passa, però hi ha un moment en el transcurs de l'any en què qualsevol petita cosa ens fa plorar. Aquest estiu m'ha passat sovint. No és un plor de tristesa ni de desesperació. Es tracta d'un plor lent com el desglaç. Un plor que lluny de mullar es limita a humitejar. No hi ha motius aparents per plorar, però una mà més forta que la voluntat comprimeix l'esponja que tots tenim al clatell i acabem destil.lats en emoció. En aquestes etapes de ploradisses imprevistes, la primera vegada ens posem vermells i fins i tot ens amaguem darrere d'una cortina o de la ficció d'un suposat riure idiota, perquè ja és sabut que socialment el riure és celebrat mentre que el plor aliè acaba incomodant els que ens envolten. Però quan la llàgrima deixa de ser furtiva com en l'òpera i es converteix en un costum estacional, l'admetem com el més estimat fluid del nostre organisme. La llàgrima no és un procés exclusivament bioquímic. És aigua salada, és el resultat de la condensació de molta vida anterior, de moltes imatges, valors, records que es precipiten de cop i volta amb la sorpresa de no poder fer res per impedir-ne el flux. Vèncer la imminent arribada de les llàgrimes és més difícil que controlar la resistència dels dics de Nova Orleans. Si la llàgrima arriba, se l'ha de deixar fluir, recollir-la al forat de la mà i assaborir-la com un bombó de vida.
Serrat sempre sol acabar els seus recitals amb tres o quatre bisos que el respectable exigeix. Gairebé sempre l'última de les seves cançons des de fa anys és Esas pequeñas cosas. Avui se n'ha fet un abús de l'adjectiu petit com a argument comercial i cultural, però realment aquestes llàgrimes fèrtils i excitants no es produeixen en els grans funerals ni tampoc en les desgràcies atroces. Ens sobrevenen per fets petits que no provoquen en els nostres companys la mateixa emoció que sentim. Aquest estiu m'he vist plorar en un avió davant d'una absurda comèdia. Se m'han ennuvolat els ulls assistint a l'entusiasme d'una dona gran que em parlava de les reformes amb què pensava embellir el seu jardí americà. Em pensava que la llàgrima era una metàfora de la distància i de la síndrome de l'emigrant. Però ahir la destil.lació va tornar. Parlava amb el meu amic David Guzmán, dret sota uns arbres de la plaça de la Vila de Madrid. És una plaça antiga com la necròpoli i novíssima com les seves escasses cadires de ferro reblades a terra. De cop i volta un home més gras que jo es va aixecar de la seva cadira i va caminar cinc metres cap a mi. Va dir que em coneixia. Em va parlar del barri i de la vida. Un parell de copets amb la mà a l'esquena i va tornar al seu seient públic.
Només al cap d'una estona em vaig adonar del que l'home havia arriscat per aquesta petita conversa. A l'aixecar- se de la seva cadira s'havia jugat veure-la ocupada per un altre passejant. Per a ell s'hauria acabat el matí. La nostra breu trobada tenia, doncs, un preu. Per a mi, una d'aquestes petites coses. Per a l'home obès, la fi de l'ombra i de l'estiu. Novament va arribar la humitat als ulls. No tinc remei. A les parpelles s'hi desborda la sal de la vida.
El Periódico/16-9-05
Dijous, 31 d'agost
Final d'estiu
El nou curs truca a la porta mentre sona el tam tam de les vacances. Ens enfilem de nou al tren de la feina. I mentre surt ens quedem una estona a la plataforma per mirar el que anem deixant enrera. Necessitem un cert temps per recordar... o oblidar.
Recordar
Joan Barril
És quan es passa la pàgina de les vacances quan s'han de treure els records i honrar-los. Al cap i a la fi, la vida no és cap altra cosa que la memòria. D'aquí traiem l'energia per continuar vivint.
El noctàmbul i el matiner es distingeixen per dues úniques paraules. Quan el primer es troba amb el segon, el saluda amb un bona nit que al seu torn és respost pel segon per un bon dia. Un fenomen semblant es produeix al tornar de les vacances. Per a la persona que arriba ha estat gairebé una era. Per a la que s'ha quedat, han estat només quatre setmanes. No hi ha res com la rutina perquè la vida s'escurci. En això deuen pensar els legisladors quan incrementen les penes de presó. Arriba l'absent amb la pell carregada de sol i d'imatges i recupera el tacte oblidat de la seva taula de treball, el somriure del recepcionista, la indolència desganada dels seus companys. El dia del retrobament es produeix una col.lisió entre dos mons. És el moment de recordar el que voluntàriament hem oblidat. ¿Com s'acciona aquesta màquina? ¿En quin calaix vaig guardar les meves notes? ¿Quina és l'extensió telefònica de l'amic de l'ànima? Hi ha en aquests moments la il.lusió escolar de les llibretes noves i dels llapis per estrenar. És la diferència entre l'any i el curs. Un any és una mesura astronòmica. Un curs, en canvi, és el pretext per a tots els projectes. Ens ho recorden els anuncis de la televisió temptant-nos perquè comencem aquella col.lecció imprescindible: carros de combat en miniatura o rellotges d'orfebreria, tant li fa. Ens és urgent tornar a comprar la rutina.
També és el moment de recordar l'evanescència dels entusiasmes estivals. ¡Que lluny que queda l'amistat eterna que ens jurem amb el company de viatge desconegut! Portem la nostra vida a les barbacoes de l'estiu i hi dipositem el bo i millor de cada un de nosaltres, però ha estat suficient el retorn perquè aquella direcció a la qual havíem d'enviar les fotos notarials de l'amistat s'hagi perdut en alguna paperera. Per recordar és necessari comprometre's a no voler oblidar. S'ha de muntar un record del record, associar-lo a fets que han passat a la història del món i que els diaris ens obligaran a recordar. Fa vuit anys, una princesa amb ganes de ser únicament una dona s'estavellava en una autovia urbana de París i a Londres la gent es va llançar a les voreres a guardar lloc per veure passar el fèretre. Aquest diari em va enviar a narrar el dol anglès i avui, des de l'altre extrem del món, el recordo. Recordo les llàgrimes del poble i l'aparició adusta d'una reina, les flors a Buckingham, el verd espetegant de Hyde Park i el vol en aquell espai que promet el cel i que no toca la terra. Recordar és vèncer la brevetat de la vida que ens proposa la rutina. Al cap i a la fi, vivim únicament per a la memòria d'haver viscut.
Altres no han tingut aquesta sort. Quan s'acaba l'estiu és hora també de passar llista. Era a la cuina pelant cebes per a un turbot mentre Puyal transmetia l'Alabès-Barça. De sobte, Puyal em fa saber per les ones que ha mort el periodista esportiu José María Sirvent, amb qui tant reia. La vida també és la mort dels altres. Entra la meva filla petita a la cuina i em pregunta per què ploro. "Ja ho saps, nena: les cebes".
El Periódico/31-9-05
cromets 2:44 p. m.Final d'estiu
El nou curs truca a la porta mentre sona el tam tam de les vacances. Ens enfilem de nou al tren de la feina. I mentre surt ens quedem una estona a la plataforma per mirar el que anem deixant enrera. Necessitem un cert temps per recordar... o oblidar. Recordar
Joan Barril
És quan es passa la pàgina de les vacances quan s'han de treure els records i honrar-los. Al cap i a la fi, la vida no és cap altra cosa que la memòria. D'aquí traiem l'energia per continuar vivint.
El noctàmbul i el matiner es distingeixen per dues úniques paraules. Quan el primer es troba amb el segon, el saluda amb un bona nit que al seu torn és respost pel segon per un bon dia. Un fenomen semblant es produeix al tornar de les vacances. Per a la persona que arriba ha estat gairebé una era. Per a la que s'ha quedat, han estat només quatre setmanes. No hi ha res com la rutina perquè la vida s'escurci. En això deuen pensar els legisladors quan incrementen les penes de presó. Arriba l'absent amb la pell carregada de sol i d'imatges i recupera el tacte oblidat de la seva taula de treball, el somriure del recepcionista, la indolència desganada dels seus companys. El dia del retrobament es produeix una col.lisió entre dos mons. És el moment de recordar el que voluntàriament hem oblidat. ¿Com s'acciona aquesta màquina? ¿En quin calaix vaig guardar les meves notes? ¿Quina és l'extensió telefònica de l'amic de l'ànima? Hi ha en aquests moments la il.lusió escolar de les llibretes noves i dels llapis per estrenar. És la diferència entre l'any i el curs. Un any és una mesura astronòmica. Un curs, en canvi, és el pretext per a tots els projectes. Ens ho recorden els anuncis de la televisió temptant-nos perquè comencem aquella col.lecció imprescindible: carros de combat en miniatura o rellotges d'orfebreria, tant li fa. Ens és urgent tornar a comprar la rutina.
També és el moment de recordar l'evanescència dels entusiasmes estivals. ¡Que lluny que queda l'amistat eterna que ens jurem amb el company de viatge desconegut! Portem la nostra vida a les barbacoes de l'estiu i hi dipositem el bo i millor de cada un de nosaltres, però ha estat suficient el retorn perquè aquella direcció a la qual havíem d'enviar les fotos notarials de l'amistat s'hagi perdut en alguna paperera. Per recordar és necessari comprometre's a no voler oblidar. S'ha de muntar un record del record, associar-lo a fets que han passat a la història del món i que els diaris ens obligaran a recordar. Fa vuit anys, una princesa amb ganes de ser únicament una dona s'estavellava en una autovia urbana de París i a Londres la gent es va llançar a les voreres a guardar lloc per veure passar el fèretre. Aquest diari em va enviar a narrar el dol anglès i avui, des de l'altre extrem del món, el recordo. Recordo les llàgrimes del poble i l'aparició adusta d'una reina, les flors a Buckingham, el verd espetegant de Hyde Park i el vol en aquell espai que promet el cel i que no toca la terra. Recordar és vèncer la brevetat de la vida que ens proposa la rutina. Al cap i a la fi, vivim únicament per a la memòria d'haver viscut.
Altres no han tingut aquesta sort. Quan s'acaba l'estiu és hora també de passar llista. Era a la cuina pelant cebes per a un turbot mentre Puyal transmetia l'Alabès-Barça. De sobte, Puyal em fa saber per les ones que ha mort el periodista esportiu José María Sirvent, amb qui tant reia. La vida també és la mort dels altres. Entra la meva filla petita a la cuina i em pregunta per què ploro. "Ja ho saps, nena: les cebes".
El Periódico/31-9-05