cromets #guanyats
|
Divendres, 14 d'octubre cromets 9:03 a. m.Tòpics i fantasmes La premsa i els blogs d'aquests dies van plens de la rebuda que està tenint l'Estatut fora de Catalunya. Joan Barril n'està fent el seguiment a la seva columna del Periódico. En la d'avui treu la pols a uns quants tòpics i convoca un fantasma: l'efecte boomerang que pot tenir tot plegat en les comandes. L'Status quo de l'Estatut 3: "Fiscalitat i comandes" Sovint s'insisteix molt en els diners. Sense diners no es fa res. Però un país no funciona sols per la justícia fiscal, sinó per la riquesa de les seves empreses. Que la demanda de justícia no ens afecti les comandes. Joan Barril El tòpic és aquella argúcia argumental que serveix per evitar-nos el dubte i el pensament. El tòpic és com aquells isòtops radioactius que duren i duren més enllà de les generacions. Gràcies als tòpics, els pobles s'han pogut reafirmar exacerbant les diferències amb els seus veïns. El tòpic és la primera matèria dels acudits i l'essència de tots els conflictes redivius. El tòpic no té autors, sinó transmissors. El tòpic no és actualitat, sinó prehistòria. Però, a força de repetir-se, el tòpic arriba a ser mirall, fins al punt que les víctimes del tòpic decideixen fer-ne una norma de conducta. Així ens ha passat sovint als catalans, carregant durant segles el penjament d'una suposada avarícia i d'una cob- dícia pels diners que ens agermana amb els escocesos, amb els antics fenicis i amb el jueu Shyllock, el mercader de Venècia. Dels diners catalans se n'ha fet molta burla a la resta d'Espanya des de fa segles. Però ningú ha entrat en les raons de fons. Quan, dies abans de la Setmana Tràgica, es produeix el famós tancament de caixes pel qual els burgesos catalans es neguen a pagar certs impostos, cap historiador dels recaptadors es preocupa de conèixer si hi ha o no raó en aquest intent d'insubmissió fiscal. Quan el 1951 es produeix la vaga de tramvies de Barcelona per un increment abusiu de les tarifes, torna a sortir el tòpic sense entrar en la diferència entre el transport públic de Madrid i el de Barcelona. Quan ara es parla de la injustícia de la balança fiscal --per cert, mai publicada-- i es demana un nou sistema de finançament, s'insisteix en la insolidaritat crònica dels catalans mentre Rodríguez Ibarra va assegurant que el dia, improbable, que s'aprovi l'Estatut es presentarà davant de Maragall per dir- li: "¿Què hi ha per a Extremadura?". Vint-i- tres anys de Pujol i la seva política de peix al cove han reforçat el tòpic ancestral. Potser, en aquests temps convulsos en què avui ens trobem, sacsejats pel poder judicial, el Banc d'Espanya, la cúpula militar, els 700.000 fills del PP i fins i tot el Rei que diuen que diu que no se'n fia, seria convenient enterrar el tomahawk de la balança fiscal i pensar en altres coses. Això de la qüestió fiscal és, de totes totes, injust. Però, ¿potser el poder de Catalunya prové exclusivament d'aquesta justícia? El mercat de Catalunya és Espanya. Sense renunciar a res del que ens correspon, ¿quin impacte tindrà en el desenvolupament de l'economia catalana un boicot selectiu a les empreses d'aquí? Entre el cor i la cartera de comandes, ¿com han d'afrontar certes empreses la fractura comercial amb què se'ns amenaça? La consigna política és mantenir la calma. Si el PP convoca una manifestació, que a ningú de Catalunya se li acudeixi convocar una contramanifestació. Així som i així hem estat. Però la caixa forta d'una empresa catalana és fràgil com el vidre. I això no és un tòpic exclusivament català, sinó universal. Que som una nació ja ho sabem. Però, ¿fins quan els partits que diuen que representen els empresaris podran suportar la defensa terminològica si entra en contradicció amb la realitat de les vendes? El Periódico/14-10-05 Dimecres, 5 d'octubre cromets 4:12 p. m.L'status quo de l'estatut 2: "S'ha acabat la comèdia" Si l'altre dia vaig posar un article d'un diari del passat que il·lustrava com va ser rebut el "Memorial de Greuges" quan a ver presentat a Madrid el 1885, avui tornem al present amb un article de Joan Barril per veure l'acollida que l'espera a l'Estatut el 2005 i els següents. 120 anys donen per a molt o per a res... "S'ha acabat la comèdia" Joan Barril Acabat el vodevil, ara comença la tragèdia. El PP, incapaç de trobar arguments per atacar la política del Govern, ha trobat a Catalunya la pedra a la sabata de Zapatero. Ara ja podem parlar de l'Estatut. Perquè durant uns mesos això de l'Estatut ha estat un verdader malson polític, en què els actors i els comentaristes acabaven enfangats i xipollejant al fang de les pitjors paraules. Ara es descobreix la satisfacció de l'acord i, sobretot, la tranquil.litat d'haver acabat els exàmens del setembre amb bona nota. Ara ja es pot parlar de l'Estatut i, una cosa millor encara, ja es pot començar a llegir l'Estatut, que és un exercici que alguns dirigents del Partit Popular i molts portaveus de Madrid encara no han fet. Perquè una cosa és saber llegir i una altra saber llegir estatuts d'autonomia. I quan la paraula autonomia no s'entén, ¿com es pot arribar a entendre un estatut? Aquesta setmana experimentarem la satisfacció de poder fer crítica política seriosa. Fins al moment el debat intern de l'Estatut era d'allò més semblant a un vodevil: portes que s'obrien i es tancaven, reunions a dos, fidelitats o infidelitats, ui què m'ha dit aquest, té ultimàtum, oblidem que ens hem enfadat i tornem a l'amor, me'n vaig i ja ens veurem a les urnes..., i així han anat passant les setmanes, com si es tractés d'una d'aquelles obres de Colsada a l'Apolo del Paral.lel. Però ara comença la temporada de la tragèdia. No es tracta de res de nou. Fa molts segles que la tragèdia catalana es fonamenta en la incomprensió de la cort davant el que passa aquí. El pla Ibarretxe era un text aprovat per una minúscula majoria simple. L'Estatut de Catalunya, en canvi, ha estat aprovat per un 90% dels representants parlamentaris. No només això: col.legis professionals, universitats, societat civil, cambres de comerç, sindicats i patronals estan a favor d'aquest text. Però no hi ha manera. La tragèdia catalana consisteix en el fet que tot el que arribi d'aquí serà menystingut i amb prou feines llegit. Si els catalans, en comptes de l'Estatut, haguessin enviat a Madrid una carta als Reis Mags, també hauria estat rebutjada sense ni tan sols obrir-la. Els únics papers catalans que interessen als opinadors de l'Espanya eterna són els dècims de la loteria que cada any surten de La Bruixa d'Or de Sort. O sigui: que é finita la commedia i ara tornarem a enfrontar-nos als pecats ancestrals de la desunió hispana. Ara, una altra vegada tot serà tan fàcil d'interpretar com difícil de sumar. Ells i nosaltres, esquerres i dretes. I dintre de les mateixes esquerres veurem la deserció de l'antiga progressia madrilenya, aquella que va entrar en la democràcia cantant Raimon i Llach i que ara es dedica a aplaudir Sabina apuntant-se a la moda del linxament incessant de Carod-Rovira. Fins i tot aquell tal Simancas, que va alimentar a les seves pròpies llistes un parell de pillos trànsfugues, es creu amb el dret de donar lliçons i d'atiar la foguera de l'anticatalanisme. L'Estatut se sent des d'Espanya com una ofensa inacceptable. Parlamentaris electes que es reuneixen, societat civil que hi dóna suport, Consell Consultiu que dictamina perquè tot vagi d'acord amb la Constitució. Ni una arma, ni la més mínima violència. Però porta l'estigma de la catalanitat. I amb això ja n'hi ha prou per soscavar la peanya sobre la qual s'alça Zapatero. El Periódico/3-10-05 |
|