Divendres, 30 de desembre
El Futur
Joan Barril
Demà la vida ens donarà un nou termini. Arribem a demà amb l'ànima avariada. Podíem haver estat navegants i només hem sabut ser nàufrags. Ens hi hem esforçat, però el mar -com la vida- és massa gran.
Demà serà un dia ben curiós al primer món i els seus satèl.lits. Demà es faran coses tan estranyes com per exemple menjar cullerades de llenties a mitjanit a Itàlia, empassar-se grans de raïm a Espanya o posar-se calcetes de color vermell perquè se suposa que això donarà sort, almenys a l'entrecuix. Totes aquestes petites cosetes tindran lloc per un fet tan gran com és la posició de la Terra respecte del Sol. El cap d'any no és sinó un fenomen astronòmic. Cada dia, de fet, és cap d'any respecte de l'any anterior. Cada dia hi ha un moment de mort d'un sentiment i de renaixement d'un altre. Cada persona podria, per tant, celebrar en la intimitat de la seva pròpia història la seva festa personal amb tots els honors que consideri convenients i adequats. Però se'ns proposa la nit de demà per passar comptes, per buidar les nostres agendes i per sentir-nos nets i expectants. El cap d'any universal no és sinó la festa del futur.
¿I què és el futur? Penso en el quadro de Géricault que hi ha exposat al Museu del Louvre de París, titulat El rai de la medusa. Es tracta d'un quadro que ha merescut l'atenció d'un bon grapat d'escriptors. Amb tons ocres i bruns, s'hi veu l'enorme escena d'una embarcació construïda amb les restes d'un naufragi sobre la qual s'amunteguen vius i morts, agonitzants i esperançats. Els supervivents miren més enllà de les onades i allí, a l'horitzó, un minúscul veler mostra el velam per damunt de l'espuma. La desproporció que hi ha entre la magnitud del quadro i la petita silueta és el que dóna a aquesta pintura tota la magnificència. Aquell petit punt llunyà és, en realitat, un punt de fuga. Totes les mirades del quadro i dels qui el contemplen convergeixen de fet en aquell petit navili que, en teoria, aconseguirà salvar-los de la mort. Poques coses tan minúscules han generat tanta angoixa i tanta incertesa com aquell vaixell on convergeixen totes les línies del futur.
Demà serà, sobretot, el dia de les absències. Ni tan sols voldrem creure en el que ens falta i en qui ens faltarà ja per sempre. Els amants se sentiran més nàufrags que mai i podran comprovar que l'orgull és la pitjor de totes les tempestes. Haurem de travessar l'any en la més absoluta de les soledats i quan l'endemà ens despertarem amb un any enorme per creuar, no hi haurà cap vela al llunyà horitzó que ens indiqui i ens ofereixi la petita salvació d'una corda a què agafar-nos. Únicament l'abisme de l'any que comença és més paorós i terrible que l'onatge incessant dels anys que s'acaben. Si la vida es comptés en llunes, ja ens hauríem descomptat del tot. Però l'astronomia és molt tossuda i ens recorda amb el guarisme dels anys quan va començar tot i quan es va acabar. D'ara endavant, entre el fred d'avui i la xafogor de l'estiu, ¿quants noms s'afegiran a la nostra agenda? De sobte, sota l'alegria artificial del confeti i la música de la Marxa Radetzki de Viena, ens adonem que la nostra vida és una vida encadenada amb altres vides que han caigut de l'embarcació dels nàufrags. ¿Per què s'ha de viure esperant un punt de fuga a l'horitzó? Doncs potser justament per això: per fugar-se.
El Periódico 30-12-05
Més informació sobre el quadre "Le radeau de la Méduse" i el naufragi de La Méduse:
El rai de La Medusa
The Meduse
"Le Chancellor" Journal du passager de "Le Méduse". Jules Verne
Llibres Jules Verne online
cromets 7:00 a. m.El Futur
Joan Barril
Demà la vida ens donarà un nou termini. Arribem a demà amb l'ànima avariada. Podíem haver estat navegants i només hem sabut ser nàufrags. Ens hi hem esforçat, però el mar -com la vida- és massa gran.
Demà serà un dia ben curiós al primer món i els seus satèl.lits. Demà es faran coses tan estranyes com per exemple menjar cullerades de llenties a mitjanit a Itàlia, empassar-se grans de raïm a Espanya o posar-se calcetes de color vermell perquè se suposa que això donarà sort, almenys a l'entrecuix. Totes aquestes petites cosetes tindran lloc per un fet tan gran com és la posició de la Terra respecte del Sol. El cap d'any no és sinó un fenomen astronòmic. Cada dia, de fet, és cap d'any respecte de l'any anterior. Cada dia hi ha un moment de mort d'un sentiment i de renaixement d'un altre. Cada persona podria, per tant, celebrar en la intimitat de la seva pròpia història la seva festa personal amb tots els honors que consideri convenients i adequats. Però se'ns proposa la nit de demà per passar comptes, per buidar les nostres agendes i per sentir-nos nets i expectants. El cap d'any universal no és sinó la festa del futur.¿I què és el futur? Penso en el quadro de Géricault que hi ha exposat al Museu del Louvre de París, titulat El rai de la medusa. Es tracta d'un quadro que ha merescut l'atenció d'un bon grapat d'escriptors. Amb tons ocres i bruns, s'hi veu l'enorme escena d'una embarcació construïda amb les restes d'un naufragi sobre la qual s'amunteguen vius i morts, agonitzants i esperançats. Els supervivents miren més enllà de les onades i allí, a l'horitzó, un minúscul veler mostra el velam per damunt de l'espuma. La desproporció que hi ha entre la magnitud del quadro i la petita silueta és el que dóna a aquesta pintura tota la magnificència. Aquell petit punt llunyà és, en realitat, un punt de fuga. Totes les mirades del quadro i dels qui el contemplen convergeixen de fet en aquell petit navili que, en teoria, aconseguirà salvar-los de la mort. Poques coses tan minúscules han generat tanta angoixa i tanta incertesa com aquell vaixell on convergeixen totes les línies del futur.
Demà serà, sobretot, el dia de les absències. Ni tan sols voldrem creure en el que ens falta i en qui ens faltarà ja per sempre. Els amants se sentiran més nàufrags que mai i podran comprovar que l'orgull és la pitjor de totes les tempestes. Haurem de travessar l'any en la més absoluta de les soledats i quan l'endemà ens despertarem amb un any enorme per creuar, no hi haurà cap vela al llunyà horitzó que ens indiqui i ens ofereixi la petita salvació d'una corda a què agafar-nos. Únicament l'abisme de l'any que comença és més paorós i terrible que l'onatge incessant dels anys que s'acaben. Si la vida es comptés en llunes, ja ens hauríem descomptat del tot. Però l'astronomia és molt tossuda i ens recorda amb el guarisme dels anys quan va començar tot i quan es va acabar. D'ara endavant, entre el fred d'avui i la xafogor de l'estiu, ¿quants noms s'afegiran a la nostra agenda? De sobte, sota l'alegria artificial del confeti i la música de la Marxa Radetzki de Viena, ens adonem que la nostra vida és una vida encadenada amb altres vides que han caigut de l'embarcació dels nàufrags. ¿Per què s'ha de viure esperant un punt de fuga a l'horitzó? Doncs potser justament per això: per fugar-se.
El Periódico 30-12-05
Més informació sobre el quadre "Le radeau de la Méduse" i el naufragi de La Méduse:
El rai de La Medusa
The Meduse
"Le Chancellor" Journal du passager de "Le Méduse". Jules Verne
Llibres Jules Verne online
Dimarts, 13 de desembre
L'ànima a la samarreta
anar a pit descobert, amb el cap ben alt, amb el cul a l'aire, en mànigues de camisa, amb la samarreta per fora.aixecar la llebre, la moral, els ànims, el vol, la camisa.
fer veure, el llit, la guitza, el cor fort, la viu-viu, mans i mànigues.
treure cap, pit, les dents, el ventre de pena, de polleguera.
trobar temps, a faltar, qui et faci costat, aigua al mar, la mida.
tocar ferro, de peus a terra, els nassos, el cel, el dos.
caure la cara de vergonya, d'esquenes, de cul, de quatre potes, l'ànima als peus.
tenir sort, sang freda, la mosca al nas, les espatlles cobertes, nassos...
tenir l'ànima a les dents, penjada d'un fil, als peus, a la samarreta...
L'ànima a la samarreta
Joan Barril
Al repartiment del món no tot són primeres matèries ni àrees d'influència de les potències. Hi ha una assimilació europea. Hàbits, vestits, costums, llengües acaben amb la tradició. Per sort queda la pell.
El primer vestit de l'ésser humà va ser la seva pròpia pell. Un verdader uniforme de gent desarmada. Però la pell té dos problemes: ens converteix a tots en massa iguals i al mateix temps en massa diferents, de manera que els forts han acabat sotmetent els que no eren com ells en funció del color del seu vestit primigeni. La pell és un vestit tan autèntic com arriscat. Pel que sembla hi ha una pulsió ancestral de l'ésser humà que el porta a buscar diferències. I quan les diferències no vénen per la pell, es tapa amb vestits inequívocs. Així, els vestits professionals que ens fan distingir de lluny un torero d'un bomber. I així també els abillaments de poder, que fins fa poc ens permetien saber la subtil diferència entre un comensal de gala i el seu cambrer o entre el cadàver d'un general i el d'un caporal agonitzant després de la batalla.
Fa uns quants anys que tendeixo a viatjar per l'Àfrica. La soledat africana que busquen alguns europeus no es troba fàcilment. Tard o d'hora, l'Àfrica se'ns mostra com el gran espai de les multituds que tenen una pell que no és com la nostra. Caminant pels carrers de la ciutat de Dakar o pels camins d'Angola o de Namíbia, més enllà de les postes de sol i de la majestuosa escultura d'aquest arbre prodigiós que és el baobab, s'hi troba el passat temorós de moltes civilitzacions que encara veuen en el blanc el negrer o el constructor de ferrocarrils, el colonitzador i el propietari d'un hotel que pot fer-lo pujar un esglaó en la difícil escala social que els europeus han intentat sembrar en els seus antics territoris. El més impresentable i insolvent dels blancs encara té a l'Àfrica el benefici del dubte, mentre que el més lúcid i capacitat dels africans que arriben a Europa pot ser considerat carn de presidi o d'explotació. La pell continua enganyant aquells que s'aprofiten d'aquest engany ancestral. Si Kofi Annan o Condoleezza Rice apareguessin un dia fent autoestop en una carretera secundària, la Guàrdia Civil no aniria pas amb gaires embuts diplomàtics.
I en tots aquests viatges de saltamartí a l'Àfrica apareix una nova i curiosa pell sobre els africans. Sigui el país que sigui, des dels territoris australs fins al complicat trencaclosques del golf de Guinea, des de les planes del Sahel fins a les neus de l'Atles o les riberes del Nil, nous uniformes intenten tapar l'evidència epidèrmica. Es tracta de les samarretes dels grans equips de futbol europeus, els partits dels quals són transmesos permanentment per les televisions locals. El món africà és ple de Raúls i de Ronaldinhos, de Beckhams o d'Etoos. Els joves africans no es posen les samarretes per jugar a futbol, sinó per ser algú al continent de l'escassetat. I no es tracta de regals dels turistes, sinó d'importacions --fraudulentes o no-- provinents del marxandatge dels clubs. Els antics colors i símbols de les seves nacions primitives ja no existeixen. Els vam dividir les fronteres naturals, els vam imposar la corbata com a passaport i els hem donat una nova pell i una nova tribu on creure's ingènuament iguals.
El Periòdico 12-12-05