Dimecres, 27 de setembre
Sobre Mahoma i el papa
Joan francesc Mira
Em fa una mica d'angúnia, habitualment, escriure sobre allò de què escriu tothom i de què tothom parla opina. Com ara que qui més qui menys ha pontificat alegrement sobre el pontífex, i en general, pel que he llegit i escoltat, hom n'ha fet la crítica i la valoració amb una ignorància perfecta, amb una propensió majoritària antipapal i amb una "comprensió", quan no justificació de les reaccions del bon poble musulmà, tan ofès i que tan naturalment expressa el seu rebuig a les injúries fetes a l'Islam pel pervers cap dels catòlics. Com que el papa, amb supèrbia occidental, ha insultat el Profeta (Déu el tinga en la glòria), és lògic que els fidels expressen el seu disgust posant bombes a les esglésies de Palestina, matant una monja italiana en un hospital de Somàlia, eixint al carrer i cridant amb cares desencaixades, fent declaracions als parlaments, retirant ambaixadors, i fins i tot, com els xicots d'AI-Qaida i algunes altres organitzacions igualment piadoses, amenaçant amb la conquesta de Roma (no és broma, és cert), avisant que posaran bombes al Vaticà, i reforçant la crida a la guerra més o menys santa contra el infidels. A tal provocació, tal resposta. La culpa, evidentment, sempre la tenim nosaltres, occidentals imperialistes, cristians obtusos, que no entenem la fina sensibilitat religiosa del poble de l'Islam. Amén, i que el Senyor siga amb tot nosaltres. Poc efecte han tingut les excuses compungides que el papa ha expressat de paraula i d'obra diplomàticament i des d'una finestra de la plaça de Sant Pere. Els ofesos volen més humiliació, més compunció, que diga que tot allò que va dir era fals, que afirme que l'Islam una religió impecable i perfecta, ara i sempre, que la guerra santa és això mateix, santa, que no és cert que la doctrina Mahoma es va difondre a colps d'espasa i per conquesta militar, que els musulmans són idefectiblement pacífics, que no amenacen ningú, no ofenen ningú, són tolerants als seus països amb les altres religions, i algunes coses més. Si el pap no diu això, la santedat de les amenaces està del tot justificada alcorànicament. I bé, jo sí que he llegit el discurs del papa, de la primera ratlla fins a l'última, en alemany i en traducció francesa per si cas me'n perdia algun matís. Pobre senyor Benet, un discurs tan intel.lectual, tan ple de conceptes espessos, tan teòric, tan teològic (jo no hi estic d'acord en tot, però és un bon discurs), reduït a la ja famosa citació d'un emperador bizantí sobre Mahoma. Reduït a unes poques ratlles -que per altra banda podia haver-se estalviat, pensant sobretot en les reacions possibles- d'un text medieval. Vist, per tant, com han anat les coses, propose molt seriosament que, per no ofendre els creients, prohibim a tot arreu, llibreries i biblioteques la lectura i la venda d'un llibre pervers que es diu La divina comèdia, d'un imperialista de nom Dante Alighieri, perquè al cant XXVIII de l'Infern hi ha uns versos que diuen: "Una bóta que ha perdut una dogal no s'obre tant com jo en vaig veure un/ obert des del mentó al forat del pet./ Duia els budells penjant entre les cames/ i mostrava els pulmons i el fastigós/ sac que transforma en merda el que engolim./ Mentre jo el contemplava amb atenció/ em mirà i amb les mans s'obria el pit,/ dient-me: 'Ara mira com m'esqueixe!,/ mira com d'esguerrat està Mahoma!/ Davant de mi camina Alí plorant,/ amb un tall del mentó fins al tupè." Al foc la Divina comèdia, trenquem relacions amb Itàlia, boicotegem Florència, guerra als editors, als llibreters, i sobretot als traductors, que difonen un llibre amb aquests versos satànics. Estic pensant si demanar protecció, tancar-me a casa, desaparèixer, o fer un acte públic d'excuses i perdó. Quant al blasfem Alighieri, en el seu llibre hi ha centenars de personatges, papes inclosos, tan maltractats com el Profeta, però això no pot ser cap excusa per salvar-lo de la ira santa dels creients. Al foc amb ell.
Joan Francesc Mira/ El Temps/ 20-9-06
Dijous, 14 de setembre
El dubte i la fe
Joan Barril
El dubte i la feSempre m'ha fascinat l'ampolla d'Anís del Mono concebuda pel senyor Rómulo Bosch a Badalona. L'ampolla d'Anís del Mono és un continent que supera el contingut. La part més important està a l'etiqueta, el lloc on s'erigeix l'efígie d'un mico tan humà, que fins i tot llueix la cara de . No només això. Amb la mà, aquest noble primat ens mostra una divisa que diu el següent: "És el millor. La ciència ho va dir i jo no menteixo".
Doncs el mico de l'anís deu haver-se llançat a la beguda des que dimarts el Papa va dir que la teoria de l'evolució era irracional. Tanta ciència i tanta feina de paleontòlegs, tantes hores que Eudald Carbonell s'ha hagut de passar a Atapuerca o a l'Abric Romaní de Capellades , i ara resulta que tot era un exemple d'irracionalitat. ¿Per a què ens hem de moure pels viaranys de la ciència -la que carrega el diable- quan l'explicació del que som es troba en una figura de fang que es va dir Adam i en una costella que va rebre el nom d'Eva?
La idea de Déu no només és respectable. Diria que fins i tot és necessària. Els ateus no fan res més que defensar la inexistència de Déu amb la mateixa fe amb què els creients la defensen. Déu acompanya la gent, però ho fa des de l'interior. Fins i tot els que es diuen agnòstics sentiran algun dia la crida de Déu des del seu interior. Faran bé d'obrir-li la porta i deixar-se ser en la immensitat de tot el que ha estat creat. La idea de Déu és immanent a cada un de nosaltres, causa última o causa primera de la nostra petita vida. Però Déu no trucarà a la nostra consciència per dir-nos que les enciclopèdies són una frivolitat. Benet XVI no pot retrocedir tan enrere per caure en el tòpic que la ciència està renyida amb la fe. Jo no sé d'on venim, però la idea de Déu em consola més quan penso en el futur que quan els seus portaveus intenten monopolitzar l'explicació del passat. És el coneixement i el dubte allò que ens ennobleix com a humans. I és la fe la que ens dignifica l'esperit. Déu i Darwin juguen en divisions diferents. Si les barregem, els uns o els altres acabarem a la foguera.
El cargol de Vandellòs
Un conte medieval parla d'un ferrer mandrós que, per cisar a la corona, va deixar de posar un clau a les ferradures del cavall reial. Va arribar la guerra, el rei va muntar el seu corser, en el fragor del combat la ferradura va cedir, l'enemic va capturar el rei i es va perdre la batalla. I amb la batalla, el regne. A la central nuclear de Vandellòs 2 van descobrir un cargol descargolat a les tripes de la bèstia. Van parar màquines i han procedit a la difícil substitució de 104 cargols. Un fenomen curiós el de les centrals. S'ha de celebrar que es detectés la fallada d'un únic cargol. Però ens alarma que una peça tan petita ens porti al desastre. És greu que la vida depengui que en algun lloc hi falti un cargol.
Les formes de l'aigua
Molta pluja dóna per a moltes aigües. L'aigua dels bassals, l'aigua rampant de les rieres, l'aigua domesticada de les gàrgoles gòtiques, l'aigua tamisada dels pins, l'aigua que repta per les escletxes, l'aigua que ja no troba ulls als ponts, l'aigua que para els trens, allà on hi ha passatgers angoixats i assedegats que demanen una mica d'aigua mineral i no reben ni llum ni paraules.
Els Dies Vençuts// Joan Barril. El Periódico 14-9-06
Enllaços
el anís de Darwin
Fàbrica d'anís del mono
Dimecres, 6 de setembre
Sil·labeig
França reinstaura el mètode tradicional per ensenyar a llegirEl Periódico. Elianne Ros
La m amb la a, ma, la p amb la e, pe... Aquesta cantarella es tornarà a sentir aquest curs a les escoles franceses per imposició del Govern. El retorn al clàssic sistema per aprendre a llegir, el mètode alfabètic i sil.làbic, ha estat ordenat per decret després d'arribar a la conclusió que, amb els moderns enfocaments global o semiglobal (el majoritari a Catalunya), el 20% dels alumnes arriben al sisè curs de primària (11 anys) amb moltes dificultats per llegir i escriure.
Davant d'aquesta dada tan esborronadora, el ministre d'Educació, Gilles de Robien, no ha dubtat a condemnar el sistema global, basat en la identificació i memorització visual de les paraules. "La lectura no ha de ser en cap cas un exercici d'endevinalla", afirma el ministre. La seva decisió de retornar per decret als mètodes de tota la vida ha marcat l'inici del curs escolar.
Coincidint amb el retorn a les aules, ahir, de la majoria dels escolars de primària, el Ministeri d'Educació va publicar a tota pàgina un anunci en els principals diaris del país en què explicava les "novetats" del curs. L'aprenentatge "obligatori" de la lectura segons el sistema sil.làbic figura en segon lloc.
XOC AMB PROFESSORS
La iniciativa s'ha posat en marxa malgrat que inicialment va xocar amb el rebuig del professorat, sobretot perquè l'enfocament global pur es va abandonar el 2002, quan era ministre el socialista Jack Lang, i va donar pas a una combinació dels dos sistemes. Però la finalitat de De Robien és tornar al sil.làbic pur. Vol eradicar els mètodes "semiglobals" o mixtos, que introdueixen el sil.làbic en una segona fase, perquè, segons el seu parer, és "massa tard".
El ministre ha arribat a considerar "criminal" seguir amb el mètode global i fins i tot el relaciona amb "l'epidèmia de dislèxia" registrada els últims anys a França. Les tesis de De Rodien compten en canvi amb el suport de les associacions de pares, que han aplaudit el decret. El ministre està convençut que també gaudeix del suport dels experts. De fet, ha estat el treball d'una doctora especialitzada en les dificultats d'aprenentatge de la llengua escrita el que ha inspirat l'actuació del titular d'Ensenyament.
UN ASSUMPTE TÈCNIC
La doctora Ghislaine Wettstein-Badour defensa amb totes les armes l'ús exclusiu del mètode sil.làbic. "La lectura no ha de ser un assumpte polític sinó tècnic. Tots els estudis científics proven que el funcionament del cervell exigeix l'accés directe al codi alfabètic. El febrer del 2005, investigadors anglesos van realitzar un estudi que demostra que s'obtenen resultats inferiors si es descobreix el codi alfabètic després d'accedir al sistema global", sosté la doctora.Wettstein-Badour lamenta que el decret del Govern no sigui més estricte en la imposició del mètode sil.làbic, que ella denomina alfabètic perquè considera que es basa en els fonemes i no en les síl.labes. La doctora està convençuda que "nombrosos educadors segueixen impregnats de les tesis globalistes". No passa així amb les famílies. Almenys si s'ha de jutjar per l'èxit de vendes del vell manual Boscher. El 1906, Mathurin Boscher va inventar el mètode sil.làbic i, des de 1984, l'editorial Hatier ven entre 70.000 i 110.000 exemplars l'any d'aquest llibre desterrat de les escoles. "Es tracta sobretot d'avis que l'ofereixen als seus néts", afirma un portaveu de l'empresa editora.
PRÒXIMS OBJECTIUS
Després de rehabilitar el mètode sil.làbic, els pròxims objectius de Gilles de Robien són la gramàtica i el càlcul. El ministre d'Educació, que entre les novetats del curs escolar ha imposat una "base comuna de coneixements" per als alumnes que vulguin superar l'educació primària i secundària, també vol recuperar les regles gramaticals.
Des del 2002 s'ha preconitzat un aprenentatge basat en l'observació reflexiva de la llengua. De Rodien no rebutja aquesta idea, però considera que ha d'anar acompanyada de l'estudi sistemàtic i exhaustiu de les conjugacions i les regles gramaticals. Passa el mateix amb les matemàtiques. "Res pot substituir el càlcul mental", sosté el ministre, que advoca per tornar a l'estudi de les taules de multiplicar i les quatre operacions bàsiques "tan aviat com sigui possible". EL PERIODICO/ 5-9-06
Enllaços:
Le Monde
Ghislaine Ghislaine Wettstein-Badour
manual Boscher.
Le difficile retour de la méthode syllabique
Cahiers pédagogiques
La syllabique, c'est pas automatique ! Parlez-en à votre instit.