Dilluns, 14 de març
Les parts del cos
Joan F. Mira
Fa pocs dies, fent la passejada matinal, vaig trobar una senyora que explicava a unes altres senyores que estem fets d'esperit i de matèria, i elles ho escoltaven com si fóra una gran novetat. La predicadora, atès que la qüestió no és de conversa eventual en una cantonada, devia ser membre d’alguna església evangèlica, pentecostal, adventista o alguna cosa així, que són potser els únics que s’ocupen d’aquests temes o que els prediquen pel carrer: els catòlics, a aquestes idees tan bàsiques, no els dediquen ni la mínima atenció. Els catòlics van a missa, resen rosaris i s’encomanen a la Mare de Déu i a Santa Rita. No sé per quina connexió il·lògica sentir aquella conversa em portà a la filologia recreativa, i a cavil·lar que si l’ànima o esperit no té parts enunciables, la matèria corporal sí que en té, i llavors, tornant pacíficament cap a casa, em vaig posar a repassar les parts del cos, i en resultà un vocabulari improvisat. Per començar, la matèria corporal de què estem fets es reparteix entre carn, sang, ossos, nervis i pell, més alguns líquids de definició imprecisa. I el nostre volum material, visible o amagat, es compon aproximadament de les parts següents, començant per damunt: tenim el cap, amb crani, cabells, cara, front, ulls, celles, parpelles, orelles, nas, llavis, galtes i barbeta o mentó, i per dins, el cervell, la llengua, la gola, i altres parts de l’anatomia que hom pot estudiar als llibres i que no són del vocabulari popular. Tenim el coll, el pit, els muscles i l’esquena, les mamelles, la panxa, el melic, les costelles, el cor, els pulmons, el fetge, la bufeta de la fel, els budells, els ronyons i la melsa, i més avall les partes pudendae que solen rebre noms vegetals o animals de geografia variable, mentre que cul i collons són noms de geografia general. Tenim els braços, els colzes, les mans, els dits, les ungles, les cames, les cuixes, els genolls i els peus, i amb tot això, i algunes peces més que em puc haver deixat, anem per la vida els anys que ens dóna Déu, bastant feliços quan tot funciona bé, bastant tristos quan funciona malament.
El mateix dia (i els dies següents, i avui mateix que escric), els diaris de València continuen imprimint titulars sobre el tema enfadós de la llengua, simple o doble, una o dos. Ja sé que, per al Govern valencià, el seu president, el portaveu i consellers diversos, per als presidents provincials i locals del seu partit, els presidents de les diputacions, l’alcaldessa de València, els senadors, diputats, regidors, els caps visibles dels empresaris, els redactors d’informatius de la televisió suposadament pública, i tot el personal del ram de la dreta, que és un ram molt extens i potent, per a tots ells, dic, no significa res ni tan sols el dictamen unànime de l’Acadèmia que ells mateixos van voler inventar. Res, excepte reticència i reserva en el millor dels casos, i traïció en el pitjor, que és el més abundant. No acceptarem mai la unitat de la llengua, afirmen els diputats del PP, Zapatero ens ataca si no cita el valencià com a diferent del català, i en fi, allò de sempre: l’insult a la raó, la grosseria que fa tants anys que dura. Açò que escric no té cap interès, cap novetat, i ja em disculparan si no pense en vostès, lectors habituals. Pense en els altres, en els que neguen la ciència i l’evidència. I els propose una prova: tornen a llegir la llista de les parts del cos, del cap als peus, del cul als ulls, unes cinquanta paraules. Els noms amb què ens diem i ens pensem, els d’allò que tenim més pròxim perquè som nosaltres mateixos (afegiu l’ànima, amb memòria, enteniment i voluntat), els més imprescindiblement propis. Facen la llista dels noms, els busquen en un diccionari de la llengua catalana (no valenciana, per tant), i ja me’n diran el resultat.
Pregue formalment als meus lectors que envien aquesta pàgina, o fotocòpia, als alcaldes, diputats, regidors, redactors o polítics de dreta més pròxims, i que els demanen resposta. No els farà cap efecte, però serà interessant la reacció. Perquè ja poden estar-ne segurs com de la taula de multiplicar: no hi ha llengües diferents si les cinquanta parts del cos són les mateixes. Sembla una perfecta collonada, però no ho és. Feu la prova, envieu-los el text.
El Temps 15/3/2005
cromets 11:32 a. m.Les parts del cos
Joan F. Mira
Fa pocs dies, fent la passejada matinal, vaig trobar una senyora que explicava a unes altres senyores que estem fets d'esperit i de matèria, i elles ho escoltaven com si fóra una gran novetat. La predicadora, atès que la qüestió no és de conversa eventual en una cantonada, devia ser membre d’alguna església evangèlica, pentecostal, adventista o alguna cosa així, que són potser els únics que s’ocupen d’aquests temes o que els prediquen pel carrer: els catòlics, a aquestes idees tan bàsiques, no els dediquen ni la mínima atenció. Els catòlics van a missa, resen rosaris i s’encomanen a la Mare de Déu i a Santa Rita. No sé per quina connexió il·lògica sentir aquella conversa em portà a la filologia recreativa, i a cavil·lar que si l’ànima o esperit no té parts enunciables, la matèria corporal sí que en té, i llavors, tornant pacíficament cap a casa, em vaig posar a repassar les parts del cos, i en resultà un vocabulari improvisat. Per començar, la matèria corporal de què estem fets es reparteix entre carn, sang, ossos, nervis i pell, més alguns líquids de definició imprecisa. I el nostre volum material, visible o amagat, es compon aproximadament de les parts següents, començant per damunt: tenim el cap, amb crani, cabells, cara, front, ulls, celles, parpelles, orelles, nas, llavis, galtes i barbeta o mentó, i per dins, el cervell, la llengua, la gola, i altres parts de l’anatomia que hom pot estudiar als llibres i que no són del vocabulari popular. Tenim el coll, el pit, els muscles i l’esquena, les mamelles, la panxa, el melic, les costelles, el cor, els pulmons, el fetge, la bufeta de la fel, els budells, els ronyons i la melsa, i més avall les partes pudendae que solen rebre noms vegetals o animals de geografia variable, mentre que cul i collons són noms de geografia general. Tenim els braços, els colzes, les mans, els dits, les ungles, les cames, les cuixes, els genolls i els peus, i amb tot això, i algunes peces més que em puc haver deixat, anem per la vida els anys que ens dóna Déu, bastant feliços quan tot funciona bé, bastant tristos quan funciona malament.El mateix dia (i els dies següents, i avui mateix que escric), els diaris de València continuen imprimint titulars sobre el tema enfadós de la llengua, simple o doble, una o dos. Ja sé que, per al Govern valencià, el seu president, el portaveu i consellers diversos, per als presidents provincials i locals del seu partit, els presidents de les diputacions, l’alcaldessa de València, els senadors, diputats, regidors, els caps visibles dels empresaris, els redactors d’informatius de la televisió suposadament pública, i tot el personal del ram de la dreta, que és un ram molt extens i potent, per a tots ells, dic, no significa res ni tan sols el dictamen unànime de l’Acadèmia que ells mateixos van voler inventar. Res, excepte reticència i reserva en el millor dels casos, i traïció en el pitjor, que és el més abundant. No acceptarem mai la unitat de la llengua, afirmen els diputats del PP, Zapatero ens ataca si no cita el valencià com a diferent del català, i en fi, allò de sempre: l’insult a la raó, la grosseria que fa tants anys que dura. Açò que escric no té cap interès, cap novetat, i ja em disculparan si no pense en vostès, lectors habituals. Pense en els altres, en els que neguen la ciència i l’evidència. I els propose una prova: tornen a llegir la llista de les parts del cos, del cap als peus, del cul als ulls, unes cinquanta paraules. Els noms amb què ens diem i ens pensem, els d’allò que tenim més pròxim perquè som nosaltres mateixos (afegiu l’ànima, amb memòria, enteniment i voluntat), els més imprescindiblement propis. Facen la llista dels noms, els busquen en un diccionari de la llengua catalana (no valenciana, per tant), i ja me’n diran el resultat.
Pregue formalment als meus lectors que envien aquesta pàgina, o fotocòpia, als alcaldes, diputats, regidors, redactors o polítics de dreta més pròxims, i que els demanen resposta. No els farà cap efecte, però serà interessant la reacció. Perquè ja poden estar-ne segurs com de la taula de multiplicar: no hi ha llengües diferents si les cinquanta parts del cos són les mateixes. Sembla una perfecta collonada, però no ho és. Feu la prova, envieu-los el text.
El Temps 15/3/2005