Divendres,18 de novembre
Els bandits del tren
Els serveis públics han de ser iguals per a tothom. La Seguretat Social no pot admetre privilegis autonòmics. Però pugin vostès al tren a Lleida i a Toledo i veuran un exemple de curiosa igualtat.
Joan Barril
Ahir hi havia gent que es partia de riure perquè la muralla romana de Tarragona havia cedit per les pluges. Les catàstrofes a vegades triguen segles a produir-se. Altres vegades, com a Almuñécar, els ponts s'enfonsen abans fins i tot que hi circulin cotxes i els materials es fatiguen abans de suportar alguna cosa més que el seu propi pes. En les catàstrofes sempre hi ha implícita una sensació d'injus- tícia divina. ¿Per què, Senyor, ens envieu el Wilma, el Katrina, les llagostes del Sahel o el tsunami de l'Índic?
Però a vegades les catàstrofes no tenen res a veure amb Déu. A vegades els causants de les nostres desgràcies no tenen noms tan exòtics com els ciclons, sinó que es diuen per exemple Álvarez- Cascos o Benigno Blanco, que per desgràcia van ser ministre i secretari d'Estat, respectivament, del Ministeri de Foment a l'època d'Aznar.
La desgràcia no vol dir --toca fusta-- que les coses hagin d'acabar tràgicament. Es tracta simplement d'haver invertit una quantitat indecent de diners en unes prestacions que ja veurem si un dia s'arriben a complir. Em refereixo, és clar, a l'AVE entre Madrid, Lleida, Barcelona i la frontera francesa. L'AVE entre Madrid i Lleida va a mig gas, però això sí: amb tarifa d'alta velocitat. Les despeses de la revisió permanent de la via difícilment faran rendible aquest trajecte. Si l'AVE, en lloc de desplaçar-se en sentit horitzontal, fos un avió, no s'enlairaria mai, perquè no es podria imprimir als avions l'energia necessària. Això també és una catàstrofe de la gestió d'una infraestructura que pot arribar a estar infrautilitzada pel pecat original de la supèrbia.
I ara ens arriba la imatge de José Bono, de Magdalena Álvarez i de José Luis Rodríguez Zapatero desplaçant-se a 250 quilòmetres per hora fins a Toledo; 250 quilòmetres per hora, ¡qui els enxampés passant els Monegres! I ara ve el millor de tot, de la mateixa manera que és més car un passeig en landó arrossegat per un cavall coix pel centre històric d'una ciutat que un trajecte confortable en un taxi Mercedes, també en els trens hi ha diferències. Un usuari habitual de l'AV- Mitja Distància entre Toledo i Madrid pagarà 0,48 euros cada 10 quilòmetres i a 250 per hora. Un usuari de l'AVE Madrid-Lleida, a 200 per hora, en pagarà més del doble, 1,19 cèntims cada 10 quilòmetres. Curiosa planificació la d'aquests dos trens.
Cal suposar que el ciutadà de Lleida i el futur viatger de Barcelona contribueixen amb aquest plus del bitllet a la solidaritat que l'Estatut nega. No es publiquen les balances fiscals, però per sort el preu del bitllet és públic. Així van anar les coses l'any 1951, amb la famosa vaga de tramvies de Barcelona, quan el bitllet del tramvia barceloní costava el doble que el de Madrid. També als bitllets de tren es pot llegir una catàstrofe crònica d'un país que no sap vertebrar-se correctament.
Encara no han arribat els trens d'Alta Velocitat a Barcelona i ja ens fa la sensació que tindrem pont aeri per estona i que seran trens que no seran mai assaltats per bandolers, perquè els bandolers ja són a la taquilla.
El Periódico/17-11-05
cromets 3:47 p. m.Els bandits del tren
Els serveis públics han de ser iguals per a tothom. La Seguretat Social no pot admetre privilegis autonòmics. Però pugin vostès al tren a Lleida i a Toledo i veuran un exemple de curiosa igualtat.
Joan Barril
Ahir hi havia gent que es partia de riure perquè la muralla romana de Tarragona havia cedit per les pluges. Les catàstrofes a vegades triguen segles a produir-se. Altres vegades, com a Almuñécar, els ponts s'enfonsen abans fins i tot que hi circulin cotxes i els materials es fatiguen abans de suportar alguna cosa més que el seu propi pes. En les catàstrofes sempre hi ha implícita una sensació d'injus- tícia divina. ¿Per què, Senyor, ens envieu el Wilma, el Katrina, les llagostes del Sahel o el tsunami de l'Índic?Però a vegades les catàstrofes no tenen res a veure amb Déu. A vegades els causants de les nostres desgràcies no tenen noms tan exòtics com els ciclons, sinó que es diuen per exemple Álvarez- Cascos o Benigno Blanco, que per desgràcia van ser ministre i secretari d'Estat, respectivament, del Ministeri de Foment a l'època d'Aznar.
La desgràcia no vol dir --toca fusta-- que les coses hagin d'acabar tràgicament. Es tracta simplement d'haver invertit una quantitat indecent de diners en unes prestacions que ja veurem si un dia s'arriben a complir. Em refereixo, és clar, a l'AVE entre Madrid, Lleida, Barcelona i la frontera francesa. L'AVE entre Madrid i Lleida va a mig gas, però això sí: amb tarifa d'alta velocitat. Les despeses de la revisió permanent de la via difícilment faran rendible aquest trajecte. Si l'AVE, en lloc de desplaçar-se en sentit horitzontal, fos un avió, no s'enlairaria mai, perquè no es podria imprimir als avions l'energia necessària. Això també és una catàstrofe de la gestió d'una infraestructura que pot arribar a estar infrautilitzada pel pecat original de la supèrbia.
I ara ens arriba la imatge de José Bono, de Magdalena Álvarez i de José Luis Rodríguez Zapatero desplaçant-se a 250 quilòmetres per hora fins a Toledo; 250 quilòmetres per hora, ¡qui els enxampés passant els Monegres! I ara ve el millor de tot, de la mateixa manera que és més car un passeig en landó arrossegat per un cavall coix pel centre històric d'una ciutat que un trajecte confortable en un taxi Mercedes, també en els trens hi ha diferències. Un usuari habitual de l'AV- Mitja Distància entre Toledo i Madrid pagarà 0,48 euros cada 10 quilòmetres i a 250 per hora. Un usuari de l'AVE Madrid-Lleida, a 200 per hora, en pagarà més del doble, 1,19 cèntims cada 10 quilòmetres. Curiosa planificació la d'aquests dos trens.
Cal suposar que el ciutadà de Lleida i el futur viatger de Barcelona contribueixen amb aquest plus del bitllet a la solidaritat que l'Estatut nega. No es publiquen les balances fiscals, però per sort el preu del bitllet és públic. Així van anar les coses l'any 1951, amb la famosa vaga de tramvies de Barcelona, quan el bitllet del tramvia barceloní costava el doble que el de Madrid. També als bitllets de tren es pot llegir una catàstrofe crònica d'un país que no sap vertebrar-se correctament.
Encara no han arribat els trens d'Alta Velocitat a Barcelona i ja ens fa la sensació que tindrem pont aeri per estona i que seran trens que no seran mai assaltats per bandolers, perquè els bandolers ja són a la taquilla.
El Periódico/17-11-05
Dissabte, 5 de novembre
Gran Gala
Agustí Fancelli
A la Gran gala parlamentària de Madrid hi hem enviat de gira les millors veus: un tenor liricospinto (Artur Mas), una soprano dramàtica (Manuela de Madre) i un basso profondo (Josep Lluís Carod Rovira). Val a dir que els tres s’han estudiat els papers a fons. Han passat la primera eliminatòria folgadament, sense cap gall apreciable i, sobretot, sense fer el ridícul (“On peut faire tout, sauf le ridicule!”, va dir Tarradellas a certa autoritat francesa que va consultar-lo a Saint-Martin-le-Beau...). Els divos han triat cadascú la seva ària, però l’harmonia era comuna, un baix continu de dos acords perfectes: consens i constitucionalitat.
Artur Mas ha fet de Radamés a l’ària di sortita d’Aida, “Se quel guerrier io fossi...”. Ben timbrat, segur, directe, net, ple d’ardor juvenil però també de saviesa estratègica. El faraó pot refiar-se’n, conduirà la guerra contra els etíops amb la màxima solvència i pactarà amb qui sigui per mantenir la governabilitat de l’imperi.
Manuela de Madre ha estat Leonor —pura coincidència—, val a dir Fidelio, la dona en travesti que protagonitza l’òpera homònima beethoveniana i que al segon acte descobreix la seva identitat i la fidelitat al marit Florestà. Sí, ella va néixer a Huelva, però al Delta de l’Ebre i als Pirineus va trobar les maresmes i les muntanyes que va deixar enrere i amb elles va teixir nous llaços d’amor i de fidelitat... Vibrant, emotiva, fraseig impecable. I final feliç: “O namenlose Freude!”, “Oh alegria indescriptible!”.
Ha tancat la matinée Carod com Felip II —torna a ser coincidència, no busquin tres peus al gat— interpretant “Ella giammai m’amò...”, del Don Carlo verdià. El monarca incomprès, odiós als ulls de molts, però imbuït dels sacrificis que imposa el poder. “Espanya giammai m’amò, però jo vinc a transmetre un missatge de convivència: Escolta Espanya!”. Èpic.
Gran soap opera de la política, ahir a Madrid!
El Pais/ Quaderns 3 /11/2005
cromets 11:11 a. m.Gran Gala
Agustí Fancelli
A la Gran gala parlamentària de Madrid hi hem enviat de gira les millors veus: un tenor liricospinto (Artur Mas), una soprano dramàtica (Manuela de Madre) i un basso profondo (Josep Lluís Carod Rovira). Val a dir que els tres s’han estudiat els papers a fons. Han passat la primera eliminatòria folgadament, sense cap gall apreciable i, sobretot, sense fer el ridícul (“On peut faire tout, sauf le ridicule!”, va dir Tarradellas a certa autoritat francesa que va consultar-lo a Saint-Martin-le-Beau...). Els divos han triat cadascú la seva ària, però l’harmonia era comuna, un baix continu de dos acords perfectes: consens i constitucionalitat. Artur Mas ha fet de Radamés a l’ària di sortita d’Aida, “Se quel guerrier io fossi...”. Ben timbrat, segur, directe, net, ple d’ardor juvenil però també de saviesa estratègica. El faraó pot refiar-se’n, conduirà la guerra contra els etíops amb la màxima solvència i pactarà amb qui sigui per mantenir la governabilitat de l’imperi.
Manuela de Madre ha estat Leonor —pura coincidència—, val a dir Fidelio, la dona en travesti que protagonitza l’òpera homònima beethoveniana i que al segon acte descobreix la seva identitat i la fidelitat al marit Florestà. Sí, ella va néixer a Huelva, però al Delta de l’Ebre i als Pirineus va trobar les maresmes i les muntanyes que va deixar enrere i amb elles va teixir nous llaços d’amor i de fidelitat... Vibrant, emotiva, fraseig impecable. I final feliç: “O namenlose Freude!”, “Oh alegria indescriptible!”.
Ha tancat la matinée Carod com Felip II —torna a ser coincidència, no busquin tres peus al gat— interpretant “Ella giammai m’amò...”, del Don Carlo verdià. El monarca incomprès, odiós als ulls de molts, però imbuït dels sacrificis que imposa el poder. “Espanya giammai m’amò, però jo vinc a transmetre un missatge de convivència: Escolta Espanya!”. Èpic.
Gran soap opera de la política, ahir a Madrid!
El Pais/ Quaderns 3 /11/2005
Dimarts, 1 de novembre
Els absents
Joan Barril
Se'ns diu que no hi són els antics amics de Catalunya. Que ja no miren cap aquí. Que ens han oblidat. Però l'Estatut també ha deixat fora de l'eufòria antics personatges de la causa.
En aquest país nostre no es pot viure en el vèrtex. Les coses estan tan esmolades que caiem cap a una banda o cap a l'altra. Això de l'Estatut ha estat un bon exemple de la condició tortuguesca de certs, diguem-ne, pensadors. Mentre els bisbes i els seus pregoners ens envien el diluvi universal, l'apocalipsi i l'arribada d'àngels, arcàngels, trons i potestats per acabar amb la tènia solitària de l'Estatut, s'ha fet un silenci espès entre els antics amics del que representava Catalunya. Realment la tènia està més solitària que mai. Potser tot es deu a aquella política mercantilista amb la qual el pujolisme es movia per Espanya. Do ut des. Et dono si em dónes. Però potser és simplement perquè ens hem fet grans i Espanya ja no és la mateixa que el 18 de maig de 1968 va rebre Raimon a la Complutense. O potser el que ja no és el mateix és la mirada. Aquells fills i néts de la Institución Libre de Enseñanza, aquells il.lustrats de les universitats madrilenyes, no en volen saber res d'una iniciativa legislativa aprovada pel 89% dels diputats catalans. El pastor dels pastors ha cridat "¡Que ve el llop!" i les ovelles de la suposada intel.ligència espanyola s'ho han cregut. Entre democràcia i nació única han reverdit els records escolars del florido pensil i allà els tenim, callats i mirant cap a Lula o Chávez, que sempre és més còmode que prendre partit per una llei incòmoda que molesta perquè ningú s'ha dignat a explicar-la ni ningú s'ha interessat per aprendre-la.
O sigui: que Catalunya no té amics a Espanya. Perquè els amics es demostren en els moments difícils i aquest n'és un. Els busco i no els acabo de trobar. Em parlen de la dreta i de com arriba a ser de dolenta i de perversa. Però ningú ha dit a Catalunya que l'Estatut sigui d'esquerres, ¿o és que potser Artur Mas s'ha posat la boina del Che? I no obstant, aquesta idea de l'Espanya antes roja que rota sembla que aflora als cenacles que omplen aquest país. Però avui, vigília del Dia de Difunts, és un dia malastruc per arribar al Congrés amb la cosa de l'Estatut. A la tribuna hi haurà el president nou i l'antic, els sindicats i alguns col.legis professionals. La patronal, aquesta que exigeix quarts cinturons i vies de comunicació, no podrà ser-hi present per problemes d'agenda. Però també hi ha molts silencis a Catalunya. Potser l'Estatut no està del tot perfecte, ni sintàcticament ni constitucionalment, però la voluntat hi és. I tampoc sembla que hi hagi un enorme club de fans estatutaris en la mateixa Catalunya. Una cosa és donar-li cava al PP perquè rebaixi el boicot, però falta gent. Els que es mobilitzen per fer manifestos, que truquen a la porta dels notables i els demanen la seva firma, els que presumeixen de viure en un país tolerant i modern. L'escepticisme català rivalitza amb el menyspreu madrileny. Alguna cosa es deu haver fet malament. Ara i en anys anteriors per haver marginat les forces de la cultura d'aquest debat. No són només morts de vida. Són també morts de subvenció, morts d'avorriment, morts de pàtria o morts de firma els que, sent aquí, haurien d'estar per les coses d'aquí. Si no en l'apoteosi, com a mínim en el debat.
El Periódico 1/11/2005
cromets 4:22 a. m.Els absents
Joan Barril
Se'ns diu que no hi són els antics amics de Catalunya. Que ja no miren cap aquí. Que ens han oblidat. Però l'Estatut també ha deixat fora de l'eufòria antics personatges de la causa.
En aquest país nostre no es pot viure en el vèrtex. Les coses estan tan esmolades que caiem cap a una banda o cap a l'altra. Això de l'Estatut ha estat un bon exemple de la condició tortuguesca de certs, diguem-ne, pensadors. Mentre els bisbes i els seus pregoners ens envien el diluvi universal, l'apocalipsi i l'arribada d'àngels, arcàngels, trons i potestats per acabar amb la tènia solitària de l'Estatut, s'ha fet un silenci espès entre els antics amics del que representava Catalunya. Realment la tènia està més solitària que mai. Potser tot es deu a aquella política mercantilista amb la qual el pujolisme es movia per Espanya. Do ut des. Et dono si em dónes. Però potser és simplement perquè ens hem fet grans i Espanya ja no és la mateixa que el 18 de maig de 1968 va rebre Raimon a la Complutense. O potser el que ja no és el mateix és la mirada. Aquells fills i néts de la Institución Libre de Enseñanza, aquells il.lustrats de les universitats madrilenyes, no en volen saber res d'una iniciativa legislativa aprovada pel 89% dels diputats catalans. El pastor dels pastors ha cridat "¡Que ve el llop!" i les ovelles de la suposada intel.ligència espanyola s'ho han cregut. Entre democràcia i nació única han reverdit els records escolars del florido pensil i allà els tenim, callats i mirant cap a Lula o Chávez, que sempre és més còmode que prendre partit per una llei incòmoda que molesta perquè ningú s'ha dignat a explicar-la ni ningú s'ha interessat per aprendre-la.O sigui: que Catalunya no té amics a Espanya. Perquè els amics es demostren en els moments difícils i aquest n'és un. Els busco i no els acabo de trobar. Em parlen de la dreta i de com arriba a ser de dolenta i de perversa. Però ningú ha dit a Catalunya que l'Estatut sigui d'esquerres, ¿o és que potser Artur Mas s'ha posat la boina del Che? I no obstant, aquesta idea de l'Espanya antes roja que rota sembla que aflora als cenacles que omplen aquest país. Però avui, vigília del Dia de Difunts, és un dia malastruc per arribar al Congrés amb la cosa de l'Estatut. A la tribuna hi haurà el president nou i l'antic, els sindicats i alguns col.legis professionals. La patronal, aquesta que exigeix quarts cinturons i vies de comunicació, no podrà ser-hi present per problemes d'agenda. Però també hi ha molts silencis a Catalunya. Potser l'Estatut no està del tot perfecte, ni sintàcticament ni constitucionalment, però la voluntat hi és. I tampoc sembla que hi hagi un enorme club de fans estatutaris en la mateixa Catalunya. Una cosa és donar-li cava al PP perquè rebaixi el boicot, però falta gent. Els que es mobilitzen per fer manifestos, que truquen a la porta dels notables i els demanen la seva firma, els que presumeixen de viure en un país tolerant i modern. L'escepticisme català rivalitza amb el menyspreu madrileny. Alguna cosa es deu haver fet malament. Ara i en anys anteriors per haver marginat les forces de la cultura d'aquest debat. No són només morts de vida. Són també morts de subvenció, morts d'avorriment, morts de pàtria o morts de firma els que, sent aquí, haurien d'estar per les coses d'aquí. Si no en l'apoteosi, com a mínim en el debat.
El Periódico 1/11/2005