Divendres, 29 de desembre
La necròpolis del segle
Joan Barril
Són dies de pressa. Com si el temps s'acabés i l'última campanada del dia de sant Silvestre indiqués la fi de tantes coses: noms que desapareixeran de l'agenda, carícies que passaran al museu dels records i projectes que es perdran enmig de la boira d'un any en el qual tothom col.loca totes les esperances. En aquesta acceleració cap a no se sap què, els ciutadans entren i surten de les botigues i allà constaten la primíssima línia que separa les ofrenes del futur i les peces del passat. A dalt de tot del passeig de Gràcia m'aturo als aparadors de Gimeno , un establiment que està a punt de plegar i que en el seu interior va contenir l'antologia dels objectes més recorreguts i més elegants d'una època. Liquidació total a Gimeno i allà, als aparadors, com en un hit parade invers del més desitjable ja només hi quedaven les pipes. No una, ni cent: milers de pipes rebaixades al 50%. La pipa de Sherlock Holmes, la de Philo Vance, la pipa de Hemingway i la de Josep Maria Espinàs, la pipa de qualsevol capità de vaixell i la pipa lenta del pensament destil.lat de Jean-Paul Sartre. El món de les pipes desapareix i els aparadors de Gimeno s'han convertit avui en el seu petit mausoleu. Magritte ens va deixar un quadro llegendari en què es veia una pipa amb un rètol que era un advertiment sobre la percepció: "Ceci n'est pas une pipe". No ho era, realment. Només era la pintura d'una pipa. Una plasmació en dues dimensions d'una cosa que no es podia fumar ni ensumar ni deixar que morís entre els llavis. Ahir, davant la necròpolis pipera de Gimeno, vaig pensar en Magritte i en el fet que totes aquelles obres treballades a mà, en aquelles arrels de boix o d'espuma de mar, no eren en realitat pipes, sinó les restes refredades d'un món que és a les acaballes. Un món en què la reflexió tranquil·la s'elevava en els lents arabescos d'estranyes volutes blaves i en què el temps, fins i tot quan era una mica escàs, no es perdia mai. Les pipes, petits apèndixs dels moments fèrtils, eren les companyes de les butaques i de les sobretaules. Avui la sobretaula és la pressa i les butaques estan a punt de posar-se fora de la llei. Perquè l'any 2006 i el que ve seran els anys de les prohibicions petites, aquelles que ens impedeixen volar, pensar, menjar, estimar, córrer amb el mínim risc per a l'espècie humana. Sens dubte aquestes pipes que ningú vol no són una pipa. Són el cementiri dels elefants que algun dia vam ser: nobles, longeus i amb massa memòria per oblidar els contes dels nostres avis i les narracions que ens han portat fins aquí.Som en les coses
A Enric Granados-Còrsega hi ha una botiga de culte. Es diu El Col.leccionista. No és un antiquari de mobles morts sinó un acumulador d'objectes que sempre evoquen alguna cosa dels vius. Si realment som en les coses, El Col.leccionista ho confirma. Aquí hi ha el cendrer de la nostra joventut, el Danone de la nostra infància, els perfums que la mare es posava al coll quan anava mudada. En aquesta petita botiga hi ha l'evidència del nostre pas per la terra i paguem per no marxar-ne amb les mans buides.
Tango
Em demanen consell. Una dona em diu que té un amant a Buenos Aires que la fa patir. Li dic que no el deixi mai. Un sofriment a distància és la millor manera de gaudir de l'avorriment de la proximitat.
Els dies vençuts/El Periódico/29-12-06
Enllaços:
Espinàs
Sartre
Hemingway
Magritte
Philo Vance
Sherlock Holmes
Diumenge, 17 de desembre
La temuda hora dels regals
Josep Maria Espinàs
Ara que s'acosten les festes de Nadal, el Cap d'Any i els Reis m'agafa l'inevitable desànim de sempre. No es tracta que aquestes festes em produeixin angoixa existencial, que em facin pensar en el pas implacable del temps, que els records del passat m'entristeixin. No es tracta, tampoc, que em facin nosa les reunions familiars o els sopars amb amics.El meu neguit davant les festes que estan a punt de caure'ns al damunt té una explicació molt concreta: no sóc un bon "regalador". Pitjor encara: és que no sóc regalador, ni bo ni dolent. Naturalment, hi ha alguna excepció. A vegades tinc la rara inspiració de pensar: "mira, em sembla que això li agradaria". Però gairebé sempre acabo dubtant. "¿Vols dir que ho farà servir? ¿Vols dir que ja no ho té? ¿Vols dir que no és una cosa massa estranya? ¿Vols dir que sabrà on posar-ho?"
Els "¿vols dir?" em paralitzen. I no hauria de ser així, perquè un regal és un regal, i per més que el diccionari vulgui tranquil.litzar-me --un regal és "el present que es fa a algú"-- no sé mai què regalar. El diccionari no diu que el present hagi d'agradar, ser útil, ni tan sols encertat. Es fa un regal, el que sigui, i ja està.
El meu infortuni no s'acaba aquí, perquè a més de ser un mal regalador sóc un mal "regalat", vull dir que tampoc sé quina cosa m'agradaria que em regalessin. No és que no entengui el valor afectiu que té un regal, és un gest que em commou i a vegades em satisfà profundament. Però si abans em fan la pregunta --"¿què t'agradaria que et regalés?--, em sento absolutament perdut, i quan dic que "no, gràcies, no m'has de regalar res", acostuma a passar que l'altre s'enfada o es disgusta i em sento culpable.
Reconec que he tingut la sort que sovint m'han regalat coses que m'han fet feliç. Coses normalíssimes, una camisa, una pipa, una bossa per dur penjada. Objectes per estrenar que substituiran els vells. Però sempre és per l'encertada i amable iniciativa de l'altre. Jo no he dit res, abans, com a mal "regalat" que sóc. I sovint m'avergonyeixo de ser tan difícil, tan poc col.laborador amb l'interès i l'afecte del regalador.
Què hi farem, si a la meva edat encara no hagués acceptat els meus defectes... Això sí, jo no dic mai "el millor regal és el teu amor, la teva amistat..." o alguna ridiculesa semblant. No confonguem les coses.
El Periódico/17-12-06
Divendres, 7 de desembre
"Actuacions en l'arbrat"
I no va de broma. Ahir em vaig topar amb aquest cartellet a la plaça de la clínica Corachan.
Actuacions
Empar Moliner
Veig el cartell en un fanal del carrer Mallorca. És de l’Ajuntament de Barcelona. Hi diu que a partir d’avui, en aquest carrer faran “actuacions en l’arbrat”. Primer de tot penso en uns putxinel·lis fent teatre entre les branques dels plàtans. Però no. Fer actuacions en l’arbrat deu voler dir que els jardiners poden els arbres. No m’emocionava tant per raons lingüístiques des del dia que vaig rebre una carta (també de l’Ajuntament) on m’anunciaven que farien uns arranjaments en els “elements semafòrics”. Volia dir que reparaven els semàfors. La persona creativa que ha rebatejat els semàfors com a “elements semafòrics” i la que ha rebatejat la poda d’arbres com “actuacions en l’arbrat” deu ser la mateixa. I aquesta persona es mereix tots els meus respectes. Parlar d’actuacions en l’arbrat en lloc de parlar de podar els arbres, i parlar dels elements semafòrics en lloc de parlar dels semàfors, és una manera molt més bonica i innovadora de fer servir l’element lingüístic (abans llengua). Fa vulgar dir que podes els arbres o que els mates el pugó. És millor actuar en l’arbrat i, si cal especificar, dir que també n’elimines els agents pugonils. De manera que a partir d’ara jo també parlaré així. S’ha acabat això de podar els rosers del balcó. Podar els rosers del balcó és una cosa que només fa la gent poc moderna. A partir d’ara actuaré en el roseram de l’element balconil. I no em tallaré els cabells, sinó que aniré a l’establiment especialitzat en l’agençament superior i demanaré a l’agent del tisoram que actuï en el meu element capil·lar. I en acabat, elevaré els elements oculars a la part de l’espai que ens apareix com una volta sobre nostre circumscrita per l’horitzó i actuaré en acte de pregària pel fet de ser un agent ocupant de l’element territorial catalònic. Que traduït vol dir que donaré gràcies a la Verge de l’empenta que em permet pagar impostos en aquest lloc privilegiat que és Catalunya.Quaderns/ El País- 7-12-06
Enllaços:
Actuacions sobre l'arbrat viari de la ciutat
Moure's a peu per Barcelona
Divendres, 1 de desembre
Noctàmbuls
L'Arch de Sant Martí/ 31 de maig de 1885 Creyem que no es descabellada la següent proposició que'ns han fet alguns personas pera que la traslladessim a la digna direcció de l'empresa del tramvía del litoral que va de Barcelona a Badalona per la carretera de Mataró.
Consisteix en indicar que el tranvía que fá l'últim viatge desde la vehina capital á las dotze i mitja, sigui substituït per un altre que surti almenys mitja hora mes tart, pera que aixís no's vegin obligats los aficionats al teatro á deixar part de la funció, lo qual es molt sensible, no venint á vegades la diferencia solsament de trenta minuts.
Nosaltres estem segurs de que ab aquesta lleugera modificació no's perjudicaria á ningú, mentres que al contrari, s'afavoriria als passatjers per sa major comoditat y á l'Empresa, que's la que sempre, cap y á la fi, guanya ab las ventatjas proporcionadas als passatjers.
El Periòdico/ 1 de desembre del 2006 El Consell de la Joventut demana metro fins a la una entre setmana.
El debat obert per l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, la setmana passada a l'anunciar una primera prova de metro nocturn un dia del cap de setmana a partir de la primavera que ve continua rebent aportacions ciutadanes. El Consell de la Joventut de Barcelona (CJB), que dissabte passat va reclamar en aquest diari que el servei ininterromput comprengui tot el cap de setmana, va afegir ahir en un comunicat la petició d'ampliar fins a la una de la matinada l'hora de tancament en dies laborables.
El suburbà funciona actualment de les cinc de la matinada a les dotze de la nit, de dilluns a divendres. Els caps de setmana el servei nocturn es prolonga fins a les dues de la matinada. Segons el CJB, una plataforma que reuneix 80 entitats juvenils de la ciutat, l'ampliació de l'oferta durant la nit repercutiria en un progressiu "canvi d'hàbits" en la mobilitat urbana de la gent jove en aquestes franges horàries d'oci. I aquest canvi repercutiria en un descens dels accidents de trànsit.
L'alcalde va utilitzar també l'argument de la seguretat viària a l'hora de justificar la nova mesura, juntament amb la "tranquil.litat" que, segons Hereu, donarà als pares saber que els seus fills deixen el cotxe a casa.
La nota recorda que els sinistres de circulació són, a Espanya, la primera causa de mortalitat entre les persones menors de 40 anys i que aquests es concentren especialment els caps de setmana, en què es produeixen "el 42% del total de les morts". Segons el Consell de la Joventut, aquestes dades es poden aplicar a la realitat de Barcelona, cosa que fa necessari un "transport públic nocturn de qualitat".
La xarxa interurbana
El CJB insisteix a reclamar una xarxa d'autobusos "més extensa" per a les nits, una flota "més nombrosa" de vehicles i "una freqüència de pas més breu". La reclamació de millores en el transport públic nocturn es fa extensible a nivell interurbà, a través de la xarxa d'autobusos que connecten la ciutat amb l'àrea metropolitana, i sobretot al servei de Rodalies de Renfe.
L'ajuntament no ha descartat, a termini mitjà, oferir un servei ininterromput de metro entre divendres i diumenge, però primer vol avaluar el resultat de la prova de sis mesos que es farà l'any que ve una sola nit del cap de setmana, que encara s'ha de determinar.
El cost anual de l'operació per a una jornada és de dos milions d'euros, als quals s'hi ha d'afegir la logística, el personal i els serveis de neteja i manteniment necessaris per ampliar l'horari. Tant el finançament com l'operatiu de funcionament s'hauria d'incrementar notablement si es cobrís el cap de setmana complet.
Enllaços: Nit bus